Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
L’Espanya dels màsters
No calia descobrir el frau dels títols per adonar-se que molts dels tristos protagonistes de la pel·lícula política espanyola eren inútils ignorants.

Passa sovint que algun escàndol més o menys anodí ve a col·locar-se oportunament en l’horitzó mediàtic per eclipsar totalment o parcial algun sol de la realitat que no agrada als productors de notícies. Així l’endemà d’una nova diada de l’11 de setembre espectacularment multitudinària, que gran part de la premsa (vejats miracle! s’exclamaria Anselm Turmeda) ha presentat com una prova irrefutable de la debilitat de l’independentisme, va rebrotar el pseudodebat de màsters, doctorats, llicenciatures, títols i altres certificats acadèmics que solen adornar els currículums de la classe política (i no política) al costat de les mentides, deformacions i deliris del nacionalisme espanyol. Pretendre que certes universitats (sobretot de l’àmbit privat i catòlic, vés per on) eren illes situades al marge de la corrupció generalitzada que ha corcat el sistema democràtic era pura ingenuïtat o desconeixement profund de com van les coses de l’ensenyament convertit en negoci. Perquè els famosos màsters, des que es van posar de moda fa uns anys imitant superficialment les formes anglosaxones, eren i són bàsicament una manera no gens dissimulada de traure diners al personal (i els pares de fills universitaris ho sabem), d’allargar artificialment unes carreres que haurien d’haver format amb escreix els estudiants per integrar-los amb èxit al món laboral. Però la decadent democràcia espanyola era incapaç de donar feina a tant d’universitari i es va traure de la màniga el requisit dels màsters i altres terrenys adobats per a la picaresca, el nyap, els favoritismes i la desmeritocràcia. Fet el negoci, feta la trampa: ja no hi compta la saviesa, la cultura, el sentit crític i la preparació dels estudiants i professionals sinó els quilos de paperassa emmarcada amb flamants títols. El símbol, que a més sol ser fals, substitueix la cosa. ¿Qui que no estiga massa contaminat per tanta propaganda no prefiriria que els polítics lluïssen menys «titolitis», falsos màsters i doctorats de quinzet, i s’aplicassen amb rigor, eficàcia i honestedat al seu ofici, que al capdavall exigeix més compromís, savoir faire, «mundologia», humanisme i sentit comú que acumulació passiva de dades i tècniques la majoria de les vegades completament prescindibles? No calia descobrir el frau dels títols per adonar-se que molts dels tristos protagonistes de la pel·lícula política espanyola eren inútils ignorants. Però hem continuat, embadalits, alimentant la farsa, sobretot els majors beneficiaris de l’invent, els addictes als fastos, el poder i les carreres meteòriques. Els falsos màsters ja van costar-li el cap a Cristina Cifuentes i ara a la ministra de sanitat Carmen Montón. Sobre l’actual líder del PP, Pablo Casado, pesen fundades sospites que ha incorregut en el mateix delicte (moral i polític si més no). Del currículum que solia publicar en web oficial l’espitós Albert Ribera van caure per casualitat no sé quants màsters, cursos i títols no prou acreditats o directament falsejats (ja es preparava per a la guerra dels màsters). El rebot anodí de la pilota política espanyola, que no entra mai en el fons de l’assumpte, ara és al terrat del doctorat de Pedro Sánchez. Ada Colau ha confessat que li van arribar proposicions deshonestes per a una carrera a la carta. Grans empreses, mitjans omnipotents responsables d’eclipsis informatius, institucions com la Universidad Rey Juan Carlos (en el nom, la penitència), elits acadèmiques que reparteixen títols a conveniència i a canvi de favors, jutges del TC que ahir eren rectors d’universitats ara sota sospita… Mentrestant, un parell de realitats palmàries: han arxivat la causa del Castor amb què Florentino Pérez va embutxacar-se molts milions dels contribuents i la Diagonal de Barcelona ha alçat de nou un clamor per la llibertat. Encara algú se sorprendrà que tanta gent vulguem anar-nos-en.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario