A falta d’alguna idea més o menys novedosa per al País Valencià, el PP ha decidit morir matant. A aquestes alçades de la pel·lícula i vist el que hem vist durant dècades d’ignomínia i burrera, però, demanar idees, o simplement gestos, iniciatives o projectes, alguna cosa més que rudimentàries maniobres per continuar gaudint dels beneficis privats que atorga el poder públic, és del tot inútil. La vella fórmula de l’anticatalanisme (de l’antivalencianisme al capdavall), que ja no sabem quins rèdits electorals pot encara produir, amb l’excusa delirant de legislar les senyes d’identitat indígenes, no sembla, així, més que el lleig estertor d’un partit i una forma d’entendre i exercir la política que té els dies comptats. Amb tot i que la bomba accionada de nou, si les prospeccions i enquestes i la mateixa realitat tossuda no enganyen, potser no passarà de ser un tro de bac, sorollós però inofensiu, un mer intent a la desesperada d’esprémer encara l’exhausta taronja del desficaci, no podem deixar de pensar en la força simbòlica que acumula el ditxós artefacte. Es tractaria, fet i fet, d’instituir per llei, i en base a l’abracadabrant delimitació d’esvaroses identitats col·lectives (i, per tant, també personals), una mena de cos de guàrdia que vetlarà perquè tota cuca viva que aspire a rebre alguna ajuda oficial per les seues activitats cíviques i culturals passe per l’adreçador de negar, per exemple, la unitat lingüística del català (aquest article, sense anar més lluny, podria ser perseguit pels vigilants de l’ordre). Ja em perdonarà l’amable lector però, dit amb tots els respectes, no sé què hi pinten, en l’estrambòtica comissió a qui s’encomana la vigilància identitària, columbicultors i aficionats taurins. Ni l’autodenominada Acadèmia Valenciana de Cultura o Lo Rat Penat, rupestres institucions anacròniques sota les ales sinistres de les quals s’amunteguen inútils ajudes multimilionàries que els mandarins de la cosa nostra sostreuen metòdicament a les arques públiques. Per continuar amb el monopoli del pastís, al capdavall, no calia tota la parafernàlia d’una llei autovotada, ja convertida en un simple insult al sentit comú. Curiosament, també n’ha estat exclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que havia d’assegurar una pax valentina feta de silencis i renúncies i que ara també balla en la corda fluixa. Així doncs, i a les envistes d’uns processos electorals que d’una manera o altra posaran les coses al seu lloc, aquesta vella llei mordassa que ara llueix un altre nom, és l’expressió nítida de la impotència i la derrota. Impossible predir si les urnes primaverals donaran terra a un moribund ja desnonat, però del que estic segur és que el PP i l’estat actual de coses ja són cosa del passat i que a més, amb cada irrupció de l’estertor, s’avancen un pam més a la seua tomba. Ajudem-los a cavar-la.
