Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
L’estertor
L'excusa delirant de legislar les senyes d'identitat indígenes, no sembla, més que el lleig estertor d'un partit i una forma d'entendre i exercir la política que té els dies comptats

A falta d’alguna idea més o menys novedosa per al País Valencià, el PP ha decidit morir matant. A aquestes alçades de la pel·lícula i vist el que hem vist durant dècades d’ignomínia i burrera, però, demanar idees, o simplement gestos, iniciatives o projectes, alguna cosa més que rudimentàries maniobres per continuar gaudint dels beneficis privats que atorga el poder públic, és del tot inútil. La vella fórmula de l’anticatalanisme (de l’antivalencianisme al capdavall), que ja no sabem quins rèdits electorals pot encara produir, amb l’excusa delirant de legislar les senyes d’identitat indígenes, no sembla, així, més que el lleig estertor d’un partit i una forma d’entendre i exercir la política que té els dies comptats. Amb tot i que la bomba accionada de nou, si les prospeccions i enquestes i la mateixa realitat tossuda no enganyen, potser no passarà de ser un tro de bac, sorollós però inofensiu, un mer intent a la desesperada d’esprémer encara l’exhausta taronja del desficaci, no podem deixar de pensar en la força simbòlica que acumula el ditxós artefacte. Es tractaria, fet i fet, d’instituir per llei, i en base a l’abracadabrant delimitació d’esvaroses identitats col·lectives (i, per tant, també personals), una mena de cos de guàrdia que vetlarà perquè tota cuca viva que aspire a rebre alguna ajuda oficial per les seues activitats cíviques i culturals passe per l’adreçador de negar, per exemple, la unitat lingüística del català (aquest article, sense anar més lluny, podria ser perseguit pels vigilants de l’ordre). Ja em perdonarà l’amable lector però, dit amb tots els respectes, no sé què hi pinten, en l’estrambòtica comissió a qui s’encomana la vigilància identitària, columbicultors i aficionats taurins. Ni l’autodenominada Acadèmia Valenciana de Cultura o Lo Rat Penat, rupestres institucions anacròniques sota les ales sinistres de les quals s’amunteguen inútils ajudes multimilionàries que els mandarins de la cosa nostra sostreuen metòdicament a les arques públiques. Per continuar amb el monopoli del pastís, al capdavall, no calia tota la parafernàlia d’una llei autovotada, ja convertida en un simple insult al sentit comú. Curiosament, també n’ha estat exclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que havia d’assegurar una pax valentina feta de silencis i renúncies i que ara també balla en la corda fluixa. Així doncs, i a les envistes d’uns processos electorals que d’una manera o altra posaran les coses al seu lloc, aquesta vella llei mordassa que ara llueix un altre nom, és l’expressió nítida de la impotència i la derrota. Impossible predir si les urnes primaverals donaran terra a un moribund ja desnonat, però del que estic segur és que el PP i l’estat actual de coses ja són cosa del passat i que a més, amb cada irrupció de l’estertor, s’avancen un pam més a la seua tomba. Ajudem-los a cavar-la.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario