Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
L’estertor
L'excusa delirant de legislar les senyes d'identitat indígenes, no sembla, més que el lleig estertor d'un partit i una forma d'entendre i exercir la política que té els dies comptats

A falta d’alguna idea més o menys novedosa per al País Valencià, el PP ha decidit morir matant. A aquestes alçades de la pel·lícula i vist el que hem vist durant dècades d’ignomínia i burrera, però, demanar idees, o simplement gestos, iniciatives o projectes, alguna cosa més que rudimentàries maniobres per continuar gaudint dels beneficis privats que atorga el poder públic, és del tot inútil. La vella fórmula de l’anticatalanisme (de l’antivalencianisme al capdavall), que ja no sabem quins rèdits electorals pot encara produir, amb l’excusa delirant de legislar les senyes d’identitat indígenes, no sembla, així, més que el lleig estertor d’un partit i una forma d’entendre i exercir la política que té els dies comptats. Amb tot i que la bomba accionada de nou, si les prospeccions i enquestes i la mateixa realitat tossuda no enganyen, potser no passarà de ser un tro de bac, sorollós però inofensiu, un mer intent a la desesperada d’esprémer encara l’exhausta taronja del desficaci, no podem deixar de pensar en la força simbòlica que acumula el ditxós artefacte. Es tractaria, fet i fet, d’instituir per llei, i en base a l’abracadabrant delimitació d’esvaroses identitats col·lectives (i, per tant, també personals), una mena de cos de guàrdia que vetlarà perquè tota cuca viva que aspire a rebre alguna ajuda oficial per les seues activitats cíviques i culturals passe per l’adreçador de negar, per exemple, la unitat lingüística del català (aquest article, sense anar més lluny, podria ser perseguit pels vigilants de l’ordre). Ja em perdonarà l’amable lector però, dit amb tots els respectes, no sé què hi pinten, en l’estrambòtica comissió a qui s’encomana la vigilància identitària, columbicultors i aficionats taurins. Ni l’autodenominada Acadèmia Valenciana de Cultura o Lo Rat Penat, rupestres institucions anacròniques sota les ales sinistres de les quals s’amunteguen inútils ajudes multimilionàries que els mandarins de la cosa nostra sostreuen metòdicament a les arques públiques. Per continuar amb el monopoli del pastís, al capdavall, no calia tota la parafernàlia d’una llei autovotada, ja convertida en un simple insult al sentit comú. Curiosament, també n’ha estat exclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que havia d’assegurar una pax valentina feta de silencis i renúncies i que ara també balla en la corda fluixa. Així doncs, i a les envistes d’uns processos electorals que d’una manera o altra posaran les coses al seu lloc, aquesta vella llei mordassa que ara llueix un altre nom, és l’expressió nítida de la impotència i la derrota. Impossible predir si les urnes primaverals donaran terra a un moribund ja desnonat, però del que estic segur és que el PP i l’estat actual de coses ja són cosa del passat i que a més, amb cada irrupció de l’estertor, s’avancen un pam més a la seua tomba. Ajudem-los a cavar-la.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario