Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Literatura i escola
A les nostres escoles –meritòries excepcions a banda– se celebra cada dia un ofici de difunts per l'ànima de la literatura i totes les branques de les humanitats mortes en acció de combat

Sovint oblidem que l’escola i la societat són dos espills que s’escruten mútuament, dos espills amb quatre ulls que es reflecteixen i emmirallen en l’escenari fluctuant del temps, que anomenem història quan el poblen els personatges del drama, els homes. L’una es contempla en l’altra amb els seus vicis i virtuts, les seues mancances i contradiccions, les seues esperances i defalliments. Per això les grans utopies socials, des dels il·lustrats si més no, i amb especial èmfasi en els moviments revolucionaris del XIX i el XX, han fet de la pedagogia l’eina principal de transformació social, d’engendrament de l’home nou. L’educació, convertida en dret elemental i raó d’estat, universalitzada, laica i democràtica, havia de complir una funció anivelladora de les desigualtats socials i escampar arreu els ideals de justícia, fraternitat i llibertat. En la pràctica, però, la institucionalització de l’escola també ha servit exactament per al contrari, per a monopolitzar el control social, per alienar l’individu i menar el ramat per les estretes sendes de déu, pàtria o rei. Al potencial alliberador de l’ensenyament públic els poderosos sempre hi han oposat la privacitat elitista, la catequesi indissimulada, l’alliçonament a major glòria de la submissió i el statu quo dominant. L’escola es mira en els ulls de la societat i es pregunta si la imparable dessubstanciació de les humanitats (i molt especialment la literatura en les seues diverses formes) en els vigents plans d’estudi és un accident fortuït de la història o respon a una mena d’evolució natural de l’homo literatus a l’homo tecnologicus, entesos com realitats irreconciliables. L’escola es mira en l’espill del seu doble i només hi veu contradir sistemàticament els postulats que li donaven sentit des del segle XVIII almenys, les arrels literàries de l’humanisme, només hi veu la gasofa televisiva convertida en pinso social, el menysteniment constant de la intel·ligència, la burla dels autènticament savis, una banalització de la condició humana que no sembla tocar fons. Es mira en el seu espill i no vol ser excepció a la norma, no vol instruir en les arts i les lletres i el sentit crític i creatiu dels joves. I per ofegar la mala consciència es diu que així ho dicta el mercat, que ha d’adaptar-se als temps que corren, que prémer un botonet ens estalviarà el gran esforç de pensar i repensar-nos cada dia. A les nostres escoles –meritòries excepcions a banda, que sempre n’hi ha– se celebra cada dia un ofici de difunts per l’ànima de la literatura i totes les branques de les humanitats mortes en acció de combat. O pitjor, s’hi segueix mansament el cercle viciós de  lleis perfectament inútils per a l’educació enmig del silenci i la indeferència de la majoria. I així l’homo tecologicus, convenientment desil·letrat, sembla que ha arribat per quedar-s’hi, amb el seu analfabetisme radical, el seu avorriment insondable mancat dels somnis i monstres que engendra la raó. Només espere que després de tant de brou insípid, de tant de mercantilisme de fum i canyot, algun dia tornem a estar en disposició de reinventar la sopa d’all, d’aprendre per fi que els fonaments de la cultura humana són valors imprescriptibles i universals. Que així siga.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Joan Martori (Col·lectiu Pere Quart) says:

    La veu dels escriptors del País Valencià ha respost a la crida del Col•lectiu Pere Quart que s’expressa a través del manifest “SOS Literatura a l’ensenyament”, penjat a la pataforma “change.org” i que reclama encara més adhesions. Fins a la data han escrit Dolors Jimeno, Francesc F. Mira, Manuel Molins, Manel Rodríguez-Castelló, Rodolf Sirera i Muriel Villanueva. Esperem que en vinguin més, d’articles. A tots, i en nom dels membres de CPQ, moltes gràcies. Perquè la nostra causa, que també és vostra, és un assumpte d’interès general.

  2. Joan Martori (Col·lectiu Pere Quart) says:

    Isabel-Clara Simó, que fou de les primeres en signar el manifest “SOS Literatura a l’ensenyament”, és una altra de les veus que es va afegir a la causa. Va escriure un interessant article sobre la importància de l’oralitat en la transmisssió de la matèria literària, publicat a l’”Ara” el mateix dia que se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A ella, gràcies també.

  3. Joan Martori (Col·lectiu Pere Quart) says:

    Perdoneu: la oralitat, no * l’oralitat

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario