Com tothom sap, la llengua és l’espill de l’ànima. Tant o més que la cara, que a pesar de tot sempre hi ha tingut més anomenada. Aquests dies membres de la dinastia regnant (a Espanya) han il·lustrat els lligams entre paraula i psiquè. La llengua, com l’amistat, és selectiva, i en els cims socials que estem explorant, summament interessada. És el cas que el presumpte corrupte Javier López Madrid, investigat pel finançament il·legal del PP i l’ús de les famoses targetes black (traduïm: negres o opaques) de Caja Madrid-Bankia, és o era amic íntim del matrimoni regent, i per això quan en 2014 El Mundo va publicar un reportatge sobre els vincles entre els monarques i l’empresari, l’actual Reina va enviar-li un missatge de suport que la Guàrdia Civil ha trobat en el mòbil de l’encausat. La llengua i l’ànima es troben en l’escrit de Leticia reflectides en un estil molt rudimentari –que desacredita el nivell de les escoles de periodisme espanyoles– i un lèxic que és pura escatologia. Així és, la llengua i l’ànima reial es reflecteixen en l’espill de la paraula «mierda», repetida també en francès, «merde», en una exhibició de poliglotisme esnob complementat amb l’agramatical «miss you». El castellà és molt eloqüent al respecte: «Dime con quién andas…». Però tornem a la psicolingüística. No tenim moltes notícies sobre com parlaven els ancestres de l’espècie borbònica, perquè els diaris de sessions i altres papers oficials són asèptics i poc reveladors de l’estil personal, de manera que ens conformarem amb la cara que feien i que retratà magistralment Goya. Quant a l’actual Rei emèrit tot indica que va cagar-la el dia que abandonà la comoditat dels discursos escrits pels seus negres, als quals hem de reconèixer les virtuts anestèsiques que ens sumien en un son profund si en un descuit n’escoltàvem un fragment, i va començar a desmelenar-se verbalment. Acostumats al seu castellà pastós i anodí dels missatges nadalencs, vam quedar esborronats quan en una reunió internacional va interrompre Hugo Chaves per etzibar-li un «Por qué no te callas?» d’autèntic sabor casernari. Per no dir res de les patètiques disculpes als súbdits per l’afer paquidèrmic. L’abdicació fou, doncs, i fortunes personals sota sospita a banda, efecte d’una macabra orgia verbal. Es veu, a més, que aquest tret distintiu de la dinastia s’encomana ràpidament als consorts. Amb el permís de la «mierda» de Leticia, Iñaqui Urdargarín va batre tots els rècords quan es van fer públics els seus missatges a Diego Torres, que signava com «El Duque empalmado». Fora que es tractés d’un cas de priapisme, no s’entén la relació entre el títol nobiliari i l’erecció del membre viril, comuna a tots els animals, humans plebeus inclosos, que gaudeixen d’una certa jovialitat. A aquestes alçades de la corrupció verbal i no verbal que ens governa, ja no val la pena preguntar-se si tan pregonada erecció es devia al sex appel de la Infanta Cristina (veient-la ara aquesta seria una hipòtesi molt poc consistent) o a l’eròtica del poder inflada pels vasos comunicants de les finances i la carta blanca per al robatori. Ai la llengüeta, ai les ànimes en pena!