Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Llum, lluerna, estel
L'exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d'Europa, es va escampar com una taca d'oli també per aquests verals

Una de les conseqüències més visibles de la urbanització salvatge de la costa, i que afecta especialment aquest racó de la Marina Alta (que els antics pobladors sempre en vam dir l’Almadrava, més tard redescobert com l’Estanyó i ara anomenat, si hem de creure els indicadors instal•lats per l’Ajuntament de Dénia, Platja dels Molins) és el segrest immisericorde de la nit. Empesos per la fúria d’una manera molt esbiaixada d’entendre el progrés, poc subtil amb les millors virtuts de paisatge i paisanatge, els antics camins de la mar, ara convertits en carrers precaris, es van omplir de faroles que irradien des de no menys de deu metres d’altura la seua llum excessiva. L’exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d’Europa, es va escampar com una taca d’oli també per aquests verals. Potser es tractava i es tracta d’atraure-hi el turisme com les modestes perilles de les nostres cases a l’estiu atrauen insectes i falenes. Ja tenim llum pública, doncs, però no amb la discreció escaient per il•luminar els passos dels vianants, sinó una llum hiperbòlica, cinematogràfica, encegadora. I potser res no és més perjudicial per a la vista que l’excés de llum. Deixem de banda l’efecte directe que aquest despropòsit té en la despesa pública i la butxaca del contribuent; obviem també, per lamentablement evident, la manca de sensibilitat estètica i ecològica que un tal cas representa. És la nit, les seues criatures i matisos, el misteri rotatiu dels dies, qui pitjor n’ha eixit parada. I, és clar, les persones que acostumàvem de gaudir-ne sense necessitat del fals envoltori dels neons ni de fototècnies. Ben mirat les mastodòntiques faroles que assetgen la nit i velen l’espectacle dels seus silencis infinits no són més que la representació a petita escala de la fàcil i inútil pirotècnia que ha presidit la vida del nostre país en els últims decennis i que ara ens costarà déu i ajuda desmuntar. Les lluernes, tan sensibles, van ser les primeres actrius de la nit que van haver d’abandonar el sinistre escenari. Hi van seguir els estels fugaços, ja invisibles fins en els dies de Sant Llorenç, que deu plorar ara llàgrimes seques. Les riques nits estelades de l’agost almadravenc són ara un record d’infància i joventut, com tantes coses. Les falenes que busquen desesperadament la llum, sense reparar en la seua qualitat ni en el perill de perdre-hi les ales, deuen sentir-se pletòriques, per molt que la majoria de les vegades en tenen prou amb la resplandor dels seus mòbils i l’estridència de la seua algaravia platgera. Però els qui estimàvem la nit i la volta estelada del cel plorem aquest excés de llum encegadora amb les íntimes i amargues llàgrimes de Sant Llorenç.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario