Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Llum, lluerna, estel
L'exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d'Europa, es va escampar com una taca d'oli també per aquests verals

Una de les conseqüències més visibles de la urbanització salvatge de la costa, i que afecta especialment aquest racó de la Marina Alta (que els antics pobladors sempre en vam dir l’Almadrava, més tard redescobert com l’Estanyó i ara anomenat, si hem de creure els indicadors instal•lats per l’Ajuntament de Dénia, Platja dels Molins) és el segrest immisericorde de la nit. Empesos per la fúria d’una manera molt esbiaixada d’entendre el progrés, poc subtil amb les millors virtuts de paisatge i paisanatge, els antics camins de la mar, ara convertits en carrers precaris, es van omplir de faroles que irradien des de no menys de deu metres d’altura la seua llum excessiva. L’exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d’Europa, es va escampar com una taca d’oli també per aquests verals. Potser es tractava i es tracta d’atraure-hi el turisme com les modestes perilles de les nostres cases a l’estiu atrauen insectes i falenes. Ja tenim llum pública, doncs, però no amb la discreció escaient per il•luminar els passos dels vianants, sinó una llum hiperbòlica, cinematogràfica, encegadora. I potser res no és més perjudicial per a la vista que l’excés de llum. Deixem de banda l’efecte directe que aquest despropòsit té en la despesa pública i la butxaca del contribuent; obviem també, per lamentablement evident, la manca de sensibilitat estètica i ecològica que un tal cas representa. És la nit, les seues criatures i matisos, el misteri rotatiu dels dies, qui pitjor n’ha eixit parada. I, és clar, les persones que acostumàvem de gaudir-ne sense necessitat del fals envoltori dels neons ni de fototècnies. Ben mirat les mastodòntiques faroles que assetgen la nit i velen l’espectacle dels seus silencis infinits no són més que la representació a petita escala de la fàcil i inútil pirotècnia que ha presidit la vida del nostre país en els últims decennis i que ara ens costarà déu i ajuda desmuntar. Les lluernes, tan sensibles, van ser les primeres actrius de la nit que van haver d’abandonar el sinistre escenari. Hi van seguir els estels fugaços, ja invisibles fins en els dies de Sant Llorenç, que deu plorar ara llàgrimes seques. Les riques nits estelades de l’agost almadravenc són ara un record d’infància i joventut, com tantes coses. Les falenes que busquen desesperadament la llum, sense reparar en la seua qualitat ni en el perill de perdre-hi les ales, deuen sentir-se pletòriques, per molt que la majoria de les vegades en tenen prou amb la resplandor dels seus mòbils i l’estridència de la seua algaravia platgera. Però els qui estimàvem la nit i la volta estelada del cel plorem aquest excés de llum encegadora amb les íntimes i amargues llàgrimes de Sant Llorenç.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario