Els sociolingüistes o sociòlegs de la llengua porten dècades estudiant l’estat de prostració del valencià i proposant mesures per a la seua recuperació, o normalització lingüística, concepte que ja és d’ús molt generalitzat. De fet els primers treballs de Rafael Ll. Ninyoles i Lluís V. Aracil, els pioners de la disciplina entre nosaltres, daten de finals dels seixantes. De manera que a ningú que estiga poc o molt familiaritzat amb els problemes del país no poden sorprendre les conclusions d’un recent estudi de la física Clara Miralles de la Universitat de València: en 2050 menys d’un 10% dels valencians parlarà en la seua llengua si no es corregeixen les actuals condicions de minorització del català al País Valencià. La novetat d’aquesta anàlisi és que el pronòstic recolza sobre models físics i matemàtics, és a dir, de ciències denominades exactes. Així doncs, malgrat que ja experimentàvem els símptomes de la malaltia i que especulàvem sobre la nostra mala salut de ferro, que un facultatiu ens deixe caure amb tot el pes de la ciència la data de la nostra agonia i posterior traspàs resulta més aviat desalentador. No debades sempre hem xifrat en la lluita pel català el nostre pols de tensió nacional i popular, conscients que la llengua i la cultura que transporta i genera és el màxim cohesionador d’un poble, el fil d’una continuïtat que mira al futur. Mort el gos, sens dubte, s’acabarà la ràbia. Però el que cap pronòstic no pot predir és la variable –determinant en qualsevol cas– de la voluntat conscient i combativa de la gent per preservar i enriquir el seu patrimoni cultural i la seua llengua. Ni tan sols des de la constatació de l’actual atonia civil dels valencians, de la impotència reiterada dels principals actors en la defensa dels drets nacionals i socials, de la proverbial inutilitat de la classe política, de qualsevol pessimisme carregat de bones intencions, podem aventurar què passarà demà o d’ací a cinquanta anys. A banda altres possibles mèrits (no sembla menor el de posar la matemàtica al servei de la causa) l’estudi de Clara Miralles, que ratifica una rere l’altra totes les enquestes fetes fins ara sobre el tema, em sembla interessant perquè constata l’èxit de les polítiques glotofàgiques aplicades pels partits governants a la realitat valenciana. En aquest terreny, la física i la matemàtica són un aval poderós a la certitud dels pronòstics que a peu de carrer o des de la sociolingüística s’han fet i es fan. Al monstre glotòfag, sempre àvid de cruspir-se’ns la llengua amb tot el que té al darrere, ja li queden ben poques màscares per amagar-se. I per bé que no hi ha més cec que qui no vol veure (el pitjor enemic és sens dubte la indiferència del personal), cada dia resulta més difícil dissimular l’obstinada persecució del valencià, siga en nom del trilingüisme, del perill català o de la senyera coronada i les glòries a Espanya. La sort de la llengua va unida a la de la gent que l’usa i a les condicions de la societat en què viu. Qualsevol projecte de normalització lingüística s’emmarca en coordenades nacionals i democràtiques, de defensa aferrissada dels drets humans de pobles i persones. Sense una perspectiva globalitzadora, sense un projecte sòlid de país, la mateixa reivindicació lingüística corre el risc de quedar aïllada i reduïda a mera anècdota. Continuem vivint el perill d’extinció del valencià i dels valencians a l’ombra d’una figuera, però les figues no cauen soles, i cal una canya ben llarga i consistent per collir-les i posar-se-les a la boca. O pujar dalt la figuera. I ja hi tardem massa, segons que també demostra la ciència exacta.