Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Mediterranis
Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid

Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s’ha desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l’interior de la península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que l’estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències) ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la connexió entre les estacions d’Atocha i Chamartín. Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare natura, la història, la cultura i fins l’economia i tot això són tossudes. Ofegant l’àrea més productiva i de major projecció europea, l’eix mediterrani, no solament extremen l’agonia que es percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers desolats d’Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se’ls acaben les nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d’una Espanya radial que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat: Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal fumadora i l’agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en la torre d’ivori!), la legalitat de martell del ministre Català contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n’hi ha molts, no només el de les platges de Levante ni el de les desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència solidària que es va congregar en concert l’altre dia al Palau Sant Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció violenta i penal sobre Catalunya. L’estat només s’apunta al mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes, sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions democràtiques. I ara com ara no n’hi ha de més completa, transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario