No sé què més pot inventar el poble de Catalunya perquè l’Estat al qual encara pertany se’l prenga amb el respecte i la seriositat deguts. Sospite, però, que les espectaculars manifestacions cíviques a què assistim cada 11 de setembre des de fa quatre anys ja no tenen per objectiu tant fer-se escoltar per qui ha demostrat amb escreix la seua incapacitat auditiva sinó per cohesionar internament el procés i carregar les piles per a una lluita que haurà de véncer encara molts i difícils obstacles i, també, perquè Europa i el món sencer coneguen la magnitud del repte i la determinació de la voluntat que empeny aquest poble. La distància abismal entre el que vivim i veiem i les reaccions dels responsables polítics espanyols, escrivans i opinaires i el tractament (des)informatiu de la seua premsa ens fa albergar la sospita de si no devem en bona part a aquesta incapacitat per llegir la realitat, a aquesta perpètua negació de l’evidència, a aquest quixotisme tronat la nostra pervivència com a poble: mentre ells es dedicaven a la grandiloqüència i unflaven el panxacontentisme negador i ens pensaven sumits i submisos, el poble anava alçant amb paciència i treball (i no poca capacitat a vegades per a la cabotada i el simulacre) els murs de la seua resistència. També a la negació de l’opulència, a totes les armades invencibles, ho devem en part. Siga com vulga, el divendres 11 arribàvem a la Diagonal de Barcelona prop de les 15.00, enmig d’una calma desacostumada els darrers anys, una calma com d’hora sagrada de dinar en dia festiu, una d’aquelles calmes que fan presagiar la tempesta. Però no podíem saber quines dimensions tindria la tempesta de la Meridiana que un parell d’hores més tard rebentaria els millors pronòstics de mobilització, tot i que al metro convertit en formiguer i auditori d’orfeons independentistes i en els carrers intransitables que ens duien a la gran artèria i al tram (el 13, la coixa) a què ens havíem apuntat, ja es podia palpar la immensa grandesa de la jornada. El punter va passar com una exhalació pel sector groc que simbolitzava la Via Lliure a la democràcia i per tots els colors que s’aixecaven com banderes de llibertat. La disciplina i pulcritud amb què aquella exhibició anava desenvolupant-se, la serena alegria trencada de tant en tant per crits descordats d’entusiasme, el Cant dels Segadors entonat alhora per centenars de milers de veus, tota aquella onada movent-se amb la precisió sincronitzada d’un rellotge eren matisos del mosaic inabastable tan importants en el detall com el nombre total de manifestants. El lloc exacte que cada u ocupa en la gran trama i, gràcies a les fotos aèries i al prodigi de les càmeres lentes (time lapse), la consciència evident de la força de la unitat i la determinació, dialèctica del concret i el general, preciós ball de l’u i el tots. Més força com més s’entestaran a negar-ho, a negar-nos. Només cal, de moment, que els vots ratifiquen allò que als carrers ja és la revolució democràtica més gran i qualificada dels nostres temps.