Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Meridianament clar
La distància entre el que vivim i veiem i les reaccions dels responsables polítics espanyols, ens fa albergar la sospita de si no devem en bona part a aquesta incapacitat per llegir la realitat, la nostra pervivència com a poble

No sé què més pot inventar el poble de Catalunya perquè l’Estat al qual encara pertany se’l prenga amb el respecte i la seriositat deguts. Sospite, però, que les espectaculars manifestacions cíviques a què assistim cada 11 de setembre des de fa quatre anys ja no tenen per objectiu tant fer-se escoltar per qui ha demostrat amb escreix la seua incapacitat auditiva sinó per cohesionar internament el procés i carregar les piles per a una lluita que haurà de véncer encara molts i difícils obstacles i, també, perquè Europa i el món sencer coneguen la magnitud del repte i la determinació de la voluntat que empeny aquest poble. La distància abismal entre el que vivim i veiem i les reaccions dels responsables polítics espanyols, escrivans i opinaires i el tractament (des)informatiu de la seua premsa ens fa albergar la sospita de si no devem en bona part a aquesta incapacitat per llegir la realitat, a aquesta perpètua negació de l’evidència, a aquest quixotisme tronat la nostra pervivència com a poble: mentre ells es dedicaven a la grandiloqüència i unflaven el panxacontentisme negador i ens pensaven sumits i submisos, el poble anava alçant amb paciència i treball (i no poca capacitat a vegades per a la cabotada i el simulacre) els murs de la seua resistència. També a la negació de l’opulència, a totes les armades invencibles, ho devem en part. Siga com vulga, el divendres 11 arribàvem a la Diagonal de Barcelona prop de les 15.00, enmig d’una calma desacostumada els darrers anys, una calma com d’hora sagrada de dinar en dia festiu, una d’aquelles calmes que fan presagiar la tempesta. Però no podíem saber quines dimensions tindria la tempesta de la Meridiana que un parell d’hores més tard rebentaria els millors pronòstics de mobilització, tot i que al metro convertit en formiguer i auditori d’orfeons independentistes i en els carrers intransitables que ens duien a la gran artèria i al tram (el 13, la coixa) a què ens havíem apuntat, ja es podia palpar la immensa grandesa de la jornada. El punter va passar com una exhalació pel sector groc que simbolitzava la Via Lliure a la democràcia i per tots els colors que s’aixecaven com banderes de llibertat. La disciplina i pulcritud amb què aquella exhibició anava desenvolupant-se, la serena alegria trencada de tant en tant per crits descordats d’entusiasme, el Cant dels Segadors entonat alhora per centenars de milers de veus, tota aquella onada movent-se amb la precisió sincronitzada d’un rellotge eren matisos del mosaic inabastable tan importants en el detall com el nombre total de manifestants. El lloc exacte que cada u ocupa en la gran trama i, gràcies a les fotos aèries i al prodigi de les càmeres lentes (time lapse), la consciència evident de la força de la unitat i la determinació, dialèctica del concret i el general, preciós ball de l’u i el tots. Més força com més s’entestaran a negar-ho, a negar-nos. Només cal, de moment, que els vots ratifiquen allò que als carrers ja és la revolució democràtica més gran i qualificada dels nostres temps.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario