Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Nèmesi
Amb més o menys enteresa, amb el temps arribem a acceptar la mort com a llei suprema de la vida, però el dolor, ens diem, sota qualsevol de les seues múltiples formes, hauria de ser, és evitable
Redacció, 22/07/2016

Una desgràcia que cau de sobte sobre un mateix o sobre un ésser estimat ens sembla una injustícia imperdonable. Però la vida no entén de justícia, concepte vinculat amb els drets i els deures dels individus organitzats democràticament en societat i el conjunt de lleis escrites que regulen la nostra convivència. Se la sol representar, la justícia, amb la figura d’una dama que sosté una balança i una espasa en les mans i té els ulls coberts per una bena. L’ideal ens diu que la vella dama és cega, que no mira a qui aplica el seu rigor (universalitat) i que només té en compte el pes dels actes (equanimitat) a l’hora de dictar les seues sentències. Que la justícia s’haja corporificat al·legòricament en una dona potser té a veure amb antics cultes a les divinitats femenines protectores, a la qualitat maternal que se li suposa. Tot allò que escapa al control i la voluntat humana sol vincular-se als déus, a la denominada justícia divina, aquesta, sí, més que cega, invisible. Així, davant un cas fortuït, casual, inexplicable per les lleis de les causes i els efectes, a quin tribunal apel·lar, a qui atribuir les culpes? Els grecs van posar un nom a l’inexplicable, a la injustícia més devastadora, a la còlera dels déus, repartidora de la sort i les desgràcies, enemiga de la frugal felicitat humana: Nèmesi. Posar noms a les coses no és només fer-nos la il·lusió que les apamem i coneixem, sinó, gràcies a aquest procés de familiarització, conjurar la por que ens provoquen. En la novel·la Nemesis del nord-americà Philip Roth, la cruel venjadora s’acarnissa amb el protagonista de la història, víctima de la poliomielitis contra la qual ha lluitat de manera altruista durant molt de temps. Més enllà de la fe i la mitologia i de totes les mentides piadoses amb les quals intentem consolar-nos, quan la fúria cega de Nèmesi quan sobre nosaltres o sobre algun amic, se’ns desfan als llavis, abans de nàixer, les paraules que podrien apaivagar el nostre dolor. Abandonats per les causes, la impersonalitat de la vida es revela amb tota la seua acritud, la brutalitat amb què es manifesten la malaltia i la mort ens sembla la més radical de les injustícies i som conscients, pel camí expeditiu de l’inevitable, de la nostra impotència i de l’absurd de la vida quan transitem els foscos passadissos del dolor. Amb més o menys enteresa, amb el temps arribem a acceptar la mort com a llei suprema de la vida, però el dolor, ens diem, sota qualsevol de les seues múltiples formes, hauria de ser, és evitable. Contra què et venges, doncs, Nèmesi, filla de Zeus i la Necessitat, quan toques el muscle dels justos, quan abats la porta de la casa feliç, quan destrosses el cos encara jove, quan esquinces com un drap la memòria dels homes? Però ella no respon. El nostre és un sanglot que s’apaga en la solitud de l’univers, les paraules que balbucegem sense esperança. Més enllà de la indignació, esvalotadora, baladrera i impotent, la pena més fonda, la diposició per donar la mà i alleujar una mica la sofrença de l’amic, maleint la gran bagassa cruel i cega.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario