Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Nèmesi
Amb més o menys enteresa, amb el temps arribem a acceptar la mort com a llei suprema de la vida, però el dolor, ens diem, sota qualsevol de les seues múltiples formes, hauria de ser, és evitable
Redacció, 22/07/2016

Una desgràcia que cau de sobte sobre un mateix o sobre un ésser estimat ens sembla una injustícia imperdonable. Però la vida no entén de justícia, concepte vinculat amb els drets i els deures dels individus organitzats democràticament en societat i el conjunt de lleis escrites que regulen la nostra convivència. Se la sol representar, la justícia, amb la figura d’una dama que sosté una balança i una espasa en les mans i té els ulls coberts per una bena. L’ideal ens diu que la vella dama és cega, que no mira a qui aplica el seu rigor (universalitat) i que només té en compte el pes dels actes (equanimitat) a l’hora de dictar les seues sentències. Que la justícia s’haja corporificat al·legòricament en una dona potser té a veure amb antics cultes a les divinitats femenines protectores, a la qualitat maternal que se li suposa. Tot allò que escapa al control i la voluntat humana sol vincular-se als déus, a la denominada justícia divina, aquesta, sí, més que cega, invisible. Així, davant un cas fortuït, casual, inexplicable per les lleis de les causes i els efectes, a quin tribunal apel·lar, a qui atribuir les culpes? Els grecs van posar un nom a l’inexplicable, a la injustícia més devastadora, a la còlera dels déus, repartidora de la sort i les desgràcies, enemiga de la frugal felicitat humana: Nèmesi. Posar noms a les coses no és només fer-nos la il·lusió que les apamem i coneixem, sinó, gràcies a aquest procés de familiarització, conjurar la por que ens provoquen. En la novel·la Nemesis del nord-americà Philip Roth, la cruel venjadora s’acarnissa amb el protagonista de la història, víctima de la poliomielitis contra la qual ha lluitat de manera altruista durant molt de temps. Més enllà de la fe i la mitologia i de totes les mentides piadoses amb les quals intentem consolar-nos, quan la fúria cega de Nèmesi quan sobre nosaltres o sobre algun amic, se’ns desfan als llavis, abans de nàixer, les paraules que podrien apaivagar el nostre dolor. Abandonats per les causes, la impersonalitat de la vida es revela amb tota la seua acritud, la brutalitat amb què es manifesten la malaltia i la mort ens sembla la més radical de les injustícies i som conscients, pel camí expeditiu de l’inevitable, de la nostra impotència i de l’absurd de la vida quan transitem els foscos passadissos del dolor. Amb més o menys enteresa, amb el temps arribem a acceptar la mort com a llei suprema de la vida, però el dolor, ens diem, sota qualsevol de les seues múltiples formes, hauria de ser, és evitable. Contra què et venges, doncs, Nèmesi, filla de Zeus i la Necessitat, quan toques el muscle dels justos, quan abats la porta de la casa feliç, quan destrosses el cos encara jove, quan esquinces com un drap la memòria dels homes? Però ella no respon. El nostre és un sanglot que s’apaga en la solitud de l’univers, les paraules que balbucegem sense esperança. Més enllà de la indignació, esvalotadora, baladrera i impotent, la pena més fonda, la diposició per donar la mà i alleujar una mica la sofrença de l’amic, maleint la gran bagassa cruel i cega.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario