Mentre va funcionar sense interrupció el cercle viciós de la pseudodemocràcia espanyola, tot estava en ordre. A la manera ovidiana, premonitòria: «El poble està calmat, no s’ha posat nerviós». Vivíem en un estat on es podia defensar qualsevol idea de manera pacífica. Però la política es va convertir en el territori del bla-bla-bla, el cercle viciós, l’escenari on pèssims actors podien declamar els textos més inanes sense el perill que ningú se’ls prengués seriosament. Formalment, doncs, la llei garantia que els fabricants professionals d’idees (anomenats despectivament polítics) i els aficionats o simples ciutadans poguessen expressar públicament els seus projectes. A condició de no pretendre posar-los en pràctica, per molt bons que fossen, o especialment si eren bons. ¿De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai perquè la maquinària electoral, les lleis, els pactes secrets, les pressions invisibles, el pastís de majories i minories, el bipartidisme i el tripartidisme, els interessos sagrats de les elits i els tòtems intocables de la «nació» ho impedien? Davant aquesta pregunta tan inoportuna, els polítics de les grans maquinàries de poder i el mateix poder a què servien van començar ben prompte, ja en plena transició, a desprestigiar la política, a desinteressar el públic per una comèdia que s’esforçaven a representar tan malament. Els ciutadans havíem de deixar en mans dels professionals les grans qüestions i dedicar-nos a consumir ingents quantitats de futbol, tele i burrera. Tots els polítics, en conseqüència, eren igual i el que no podia ser no podia ser i a més era impossible (el germà de Juan Guerra dixit). La inoculació d’aquesta indiferència explicaria els fracassos estrepitosos en el mercat laboral (amb xifres insostenibles i enquistades de desocupats), amb la impotència i sovint complicitat de sindicats i partits domesticats, i la perpetuació del conflicte polític de caràcter nacional que s’arrossega des del segle XIX almenys. Però amb la refundació del franquisme dirigida pel PP (com a solució in extremis per tapar la seua gestió mafiosa de l’estat, Gürtel i tota la resta) amb la imprescindible col·laboració del PSOE, la pressió feixista de C’s i la covarda inhibició de Podemos, tot ha saltat pels aires. Catalunya és una altra galàxia. No entenen que puguen haver-hi idees i projectes que posen en qüestió l’estat injust de coses, que siguen defensades de manera democràtica i pacífica, amb el concurs de les urnes, empeses per un poble unit que defensa les seues institucions, els seus polítics i la seua llibertat. I han decidit cremar tots els cartutxos en una repressió infame sobre el conjunt de la població, han decidit alimentar la bèstia del feixisme espanyol, han preferit cremar les naus del diàleg a canvi d’una honra criminal i efímera i empresonar dones i homes justos, emmudir protestes, sabotejar votacions. Són els herois inflamats i fatus de Perejil, els mateixos que marcaven les línies roges d’una constitució contra la qual votaren i que ara els serveix de mordassa, és la incompetència infantiloide d’Arrimadas, la xenofòbia violenta d’Albiol, el cinisme còmplice d’Iceta, el somriure sàdic de Soraya, la sordidesa cavernària de Rajoy. Esbatussen, empresonen, il·legalitzen perquè se saben derrotats en el terreny democràtic. La història es repeteix amb una tossudesa esfereïdora: deu presidents catalans represaliats des de Prat de la Riba. Sembraven l’odi però la rosa de la llibertat anava creixent amb fermesa de mà en mà i escampant-se pel poble. És l’hora d’eleccions constituents, és hora també de la república espanyola i del no passaran dels demòcrates.