Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
No passaran
De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai

Mentre va funcionar sense interrupció el cercle viciós de la pseudodemocràcia espanyola, tot estava en ordre. A la manera ovidiana, premonitòria: «El poble està calmat, no s’ha posat nerviós». Vivíem en un estat on es podia defensar qualsevol idea de manera pacífica. Però la política es va convertir en el territori del bla-bla-bla, el cercle viciós, l’escenari on pèssims actors podien declamar els textos més inanes sense el perill que ningú se’ls prengués seriosament. Formalment, doncs, la llei garantia que els fabricants professionals d’idees (anomenats despectivament polítics) i els aficionats o simples ciutadans poguessen expressar públicament els seus projectes. A condició de no pretendre posar-los en pràctica, per molt bons que fossen, o especialment si eren bons. ¿De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai perquè la maquinària electoral, les lleis, els pactes secrets, les pressions invisibles, el pastís de majories i minories, el bipartidisme i el tripartidisme, els interessos sagrats de les elits i els tòtems intocables de la «nació» ho impedien? Davant aquesta pregunta tan inoportuna, els polítics de les grans maquinàries de poder i el mateix poder a què servien van començar ben prompte, ja en plena transició, a desprestigiar la política, a desinteressar el públic per una comèdia que s’esforçaven a representar tan malament. Els ciutadans havíem de deixar en mans dels professionals les grans qüestions i dedicar-nos a consumir ingents quantitats de futbol, tele i burrera. Tots els polítics, en conseqüència, eren igual i el que no podia ser no podia ser i a més era impossible (el germà de Juan Guerra dixit). La inoculació d’aquesta indiferència explicaria els fracassos estrepitosos en el mercat laboral (amb xifres insostenibles i enquistades de desocupats), amb la impotència i sovint complicitat de sindicats i partits domesticats, i la perpetuació del conflicte polític de caràcter nacional que s’arrossega des del segle XIX almenys. Però amb la refundació del franquisme dirigida pel PP (com a solució in extremis per tapar la seua gestió mafiosa de l’estat, Gürtel i tota la resta) amb la imprescindible col·laboració del PSOE, la pressió feixista de C’s i la covarda inhibició de Podemos, tot ha saltat pels aires. Catalunya és una altra galàxia. No entenen que puguen haver-hi idees i projectes que posen en qüestió l’estat injust de coses, que siguen defensades de manera democràtica i pacífica, amb el concurs de les urnes, empeses per un poble unit que defensa les seues institucions, els seus polítics i la seua llibertat. I han decidit cremar tots els cartutxos en una repressió infame sobre el conjunt de la població, han decidit alimentar la bèstia del feixisme espanyol, han preferit cremar les naus del diàleg a canvi d’una honra criminal i efímera i empresonar dones i homes justos, emmudir protestes, sabotejar votacions. Són els herois inflamats i fatus de Perejil, els mateixos que marcaven les línies roges d’una constitució contra la qual votaren i que ara els serveix de mordassa, és la incompetència infantiloide d’Arrimadas, la xenofòbia violenta d’Albiol, el cinisme còmplice d’Iceta, el somriure sàdic de Soraya, la sordidesa cavernària de Rajoy. Esbatussen, empresonen, il·legalitzen perquè se saben derrotats en el terreny democràtic. La història es repeteix amb una tossudesa esfereïdora: deu presidents catalans represaliats des de Prat de la Riba. Sembraven l’odi però la rosa de la llibertat anava creixent amb fermesa de mà en mà i escampant-se pel poble. És l’hora d’eleccions constituents, és hora també de la república espanyola i del no passaran dels demòcrates.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Elies says:

    No se si esglaiarme o asclarme el pit de tant de riurem. Potser menejes un bri de raó, pero el tò embafós que no mes li manca el soroll dels tabals i les trompetes converteix el teu discurs en un pur xiste. Antic que eres, Manel. L’apocalipsi caent a sobre de la noble Catalunya, els pobres ciutadans d’allá defensant heroicament la llibertat i la dignitat que pel que sembla poseeixen en exclusiva, i mentres nosaltres o al menys jo ací fent gracietes. Tu sabrás perdonarme, pero si hi ha un camí per sortirsen d’aquesta merda de peperos i demés no es el d’aquests paios burgesos, ni el teu. No faré jo una revolució per lliberarme i de pas posarme al damunt un tipus com el Puigdemont o el Junqueras i no el dic un Pujolet qualsevol, que de Pujols mangalotxeros hi ha per donar i vendre.

  2. Manel says:

    Efectivament, les gracietes d’alguns que es creuen molt modernets i encara es pensen que el catalanisme en conjunt és una cosa de dretes i col·loquen en el mateix sac tot l’espectre ideològic, és una forma molt divertida de complicitat amb el poder i la repressió que diuen combatre.

  3. Francesc Pou says:

    Una visió totalment encertada, a la meua manera de veure, Manel. Efectivament el procés català, més enllà de la reivindicació justa d’un ample sector del poble del Principat del dret a la independència, ha jubilat la Constitució Espanyola, caduca, i l’enganyifa aquella de la Transició. Els únics beneficiats d’aquell invent foren els neofeixistes, refundats en ciutadans de dreta, que vés per on, ara defensen el text del 78 contra el qual s’hi van manifestar el seu dia i varen votar-lo negativament.

  4. Manel Rodríguez says:

    El tema, Francesc, és que a nivell d’Estat, els partits del règim són immensa majoria encara. I al País Valencià la fera feixista està despertant-se i agafant-nos, com sol passar, amb el cul a l’aire. Hi haurem de posar molt de trellat i voluntat. Gràcies pel teu comentari.

  5. Jonivesmuler says:

    Aixi doncs, el que passa es que tot lo mon es feixista menys tú i els teus correligionaris. Hauria de veure com et menejaves en aquells temps ja defugits pero pel que es veu encara tan presents, aquells dies de la denostada transicio. No se si tu eres dels tants i tants que ara diuen que corrien davant els cavalls, pero si de debo fos aixi no vendries ara amb badomies i purismes que fan ja olor a naftalina. Mira, Manel, ves.ten al nord enlla on diuen que la gent es neta i culta i rica i viu desvet.lada i feliç, i deixamos als pobres ignorants valencianets que fen el que pugam per viure.Gracies de tot.

  6. Orwell says:

    Víctor Klemperer se lo pasaría muy bien leyendo los comentarios de Manel y Francesc.

  7. Manel Rodríguez says:

    Amic Jonivesmuler, ja són ganes de forçar interpretacions i traure les coses de context per acabar no entenent res. En qualsevol cas crec que les desqualificacions personals ací no haurien de tenir lloc, sobretot quan vénen de gent que no em coneix personalment. Una miqueta de trellat. Gràcies.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario