No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s’acostés ni remotament al veredicte de les urnes d’aquesta jornada històrica de 21D. Però la realitat és tossuda i l’independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l’1 d’octubre. Que C’s haja estat el partit més votat, en detriment d’un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l’estil mestretites d’Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d’Alcapone a nivell d’Estat, amb la qual cosa tindrem els idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l’exili, l’altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l’exterior, la Virreina Soraya presumint d’haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç («¡A por ellos!«) i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l’ajuda de les declaracions d’Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)… I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d’un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d’estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s’ha proposat repetir la gesta d’abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d’unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d’haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d’aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l’orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l’ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d’un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l’abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.