Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / […]
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria
Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
El que passa compta
No volies caldo?
Que C's haja estat el partit més votat serveix a penes per consolidar l'estil mestretites d'Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d'Alcapone

No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s’acostés ni remotament al veredicte de les urnes d’aquesta jornada històrica de 21D. Però la realitat és tossuda i l’independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l’1 d’octubre. Que C’s haja estat el partit més votat, en detriment d’un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l’estil mestretites d’Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d’Alcapone a nivell d’Estat, amb la qual cosa tindrem els idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l’exili, l’altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l’exterior, la Virreina Soraya presumint d’haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç (“¡A por ellos!“) i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l’ajuda de les declaracions d’Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)… I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d’un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d’estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s’ha proposat repetir la gesta d’abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d’unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d’haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d’aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l’orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l’ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d’un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l’abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Jonivesmuler says:

    Que no t’adones de que dius així tan solt de cos “els ciutadans de Catalunya” tot passsant de llarg i bon tros de una mica mes de la meitat d’eixa ciutadanía? Mes trellat, si pots fer el favor. Pot cadascú apostar pel que vulga, pero sense infantilismes de xiquet que no vol que li trenquen la joguina, que t’agrada d’alló de lo més.

  2. Manel Rodríguez says:

    I com vols que ho diga? Els votants que han donat majoria absoluta d’escons al Parlament de Catalunya a les forces independentistes? La majoria dels ciutadans de Catalunya? Privant-nos de generalitzar, com diríem que Espanya juga contra França un partit de futbol? Onze jugadors espanyols etcètera? O el nadal alcoià, els ciutadans alcoians que participen, etc.? O en comptes de dir “l’home és un llop per a l’home”, alguns homes especialment violents, etc.? Veig que hi ha molta suspicàcia en segons quins temes. En qualsevol cas, agrairia a l’anònim opinant, una vegada més, que s’abstingués de desqualificacions de l’estil “infantilismes de xiquet” (clar, de xiquet). Això és el trellat reivindicat? Anem apanyats. Bon any i bon humor.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario