Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Ones gravitacionals
No hi ha dubte que l'astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s'ha convertit en la més bella de les belles arts

La teoria sobre l’existència de les ones gravitacionals que Einstein va formular en 1915 acaba de ser confirmada. Segons la didàctica explicació que n’ha donat la premsa, el fenomen fóra similar a l’efecte que produeix una pedra quan cau sobre la superfície d’un estany, que tremola amb aquells cercles concèntrics que de manera tan bella i precisa van eixamplant-se des del centre de l’impacte. Ones d’un so com de xiulet, la gràcia (diguem-ho així) és que viatgen a la velocitat de la llum i que deformen l’espai i el temps, que s’acceleren i desacceleren al seu pas. Gràcies a tan ferma vocació viatgera, aquestes ones gravitacionals han pogut ser escoltades pels científics del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) al cap de 1.300 milions d’anys. La música de les esferes que sonava en el cap dels pitagòrics existeix, efectivament, i encara que en la humil aparença d’un xiulet (i no, posem per cas, amb l’enigmàtica profunditat d’una gimnopédie de Satie, llàstima) i de moment inaudible si no és amb l’ajuda d’un làser, tremolem només d’intentar imaginar que el xoc que dos forats negres van protagonitzar fa tant de temps astronòmic encara estiga esbandint-se per anar a allotjar-se a l’oïda sàvia de la ciència. Poca conya, el descobriment és d’una transcendència enorme: l’univers (signifique el que signifique la paraula) ja no és apamable només per l’ull sinó també per l’oïda, i les ones expansives en etern moviment ens donaran precisos detalls de com va ser el primer cataclisme, la música recòndita del bing-bang, la composició primigènia i estel·lar a què tot ho devem. No hi ha dubte que l’astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s’ha convertit en la més bella de les belles arts, la que sens dubte més excita la nostra passió d’infinituds i transcendència. Com repercutirà, ens preguntem, aquest descobriment en la vida concreta dels éssers humans? Això ja són unes altres calces, però hi revertirà tard o d’hora, segur, si no és que mentrestant el temps i l’espai s’han deformat tant, accelerant-se i desaccelerant-se, que ja no quede res. Paciència! De moment ens les hem de veure amb una altra mena d’ones gravitacionals més casolanes i vulgars –i sense gens de poesia. Són també xocs de forats negres, com el cas de l’aforada Rita Barberá, que per no saber no sap ni per què ha de donar explicacions pels 300.000 euros despesos en hotels, viatges, avions i qui sap quantes bagatel·les més a compte de l’erari públic. Aquestes ones, amb so no de xiulet sinó de veu casernària, ens distorsionen el temps i potser també l’espai en una mena d’espiral d’etern retorn als mateixos llocs putrefactes del poder. El que escoltem en les ones del cas Noos, amb la confessió de Matas, no és encara el bing-bang de la corrupció que esquitxa la inviolabilitat monàrquica, però s’hi va acostant. I en el dels titellaires que la paranoia programada, presumptament antiterrorista, ha tingut engarjolats uns dies? Ací el so que ens arriba als qui encara no ha ensordit la maquinària de guerra i propaganda de l’estat prové de l’esclat d’una supernova que va col·lapsar pels volts de la mort de Franco però la simfonia de la qual insisteix i insisteix a través de les coordenades del temps i de l’espai pels segles dels segles i urbi et orbi.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario