Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Ones gravitacionals
No hi ha dubte que l'astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s'ha convertit en la més bella de les belles arts

La teoria sobre l’existència de les ones gravitacionals que Einstein va formular en 1915 acaba de ser confirmada. Segons la didàctica explicació que n’ha donat la premsa, el fenomen fóra similar a l’efecte que produeix una pedra quan cau sobre la superfície d’un estany, que tremola amb aquells cercles concèntrics que de manera tan bella i precisa van eixamplant-se des del centre de l’impacte. Ones d’un so com de xiulet, la gràcia (diguem-ho així) és que viatgen a la velocitat de la llum i que deformen l’espai i el temps, que s’acceleren i desacceleren al seu pas. Gràcies a tan ferma vocació viatgera, aquestes ones gravitacionals han pogut ser escoltades pels científics del LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) al cap de 1.300 milions d’anys. La música de les esferes que sonava en el cap dels pitagòrics existeix, efectivament, i encara que en la humil aparença d’un xiulet (i no, posem per cas, amb l’enigmàtica profunditat d’una gimnopédie de Satie, llàstima) i de moment inaudible si no és amb l’ajuda d’un làser, tremolem només d’intentar imaginar que el xoc que dos forats negres van protagonitzar fa tant de temps astronòmic encara estiga esbandint-se per anar a allotjar-se a l’oïda sàvia de la ciència. Poca conya, el descobriment és d’una transcendència enorme: l’univers (signifique el que signifique la paraula) ja no és apamable només per l’ull sinó també per l’oïda, i les ones expansives en etern moviment ens donaran precisos detalls de com va ser el primer cataclisme, la música recòndita del bing-bang, la composició primigènia i estel·lar a què tot ho devem. No hi ha dubte que l’astrofísica, amb aquests descobriments i la necessitat urgent de metàfores, s’ha convertit en la més bella de les belles arts, la que sens dubte més excita la nostra passió d’infinituds i transcendència. Com repercutirà, ens preguntem, aquest descobriment en la vida concreta dels éssers humans? Això ja són unes altres calces, però hi revertirà tard o d’hora, segur, si no és que mentrestant el temps i l’espai s’han deformat tant, accelerant-se i desaccelerant-se, que ja no quede res. Paciència! De moment ens les hem de veure amb una altra mena d’ones gravitacionals més casolanes i vulgars –i sense gens de poesia. Són també xocs de forats negres, com el cas de l’aforada Rita Barberá, que per no saber no sap ni per què ha de donar explicacions pels 300.000 euros despesos en hotels, viatges, avions i qui sap quantes bagatel·les més a compte de l’erari públic. Aquestes ones, amb so no de xiulet sinó de veu casernària, ens distorsionen el temps i potser també l’espai en una mena d’espiral d’etern retorn als mateixos llocs putrefactes del poder. El que escoltem en les ones del cas Noos, amb la confessió de Matas, no és encara el bing-bang de la corrupció que esquitxa la inviolabilitat monàrquica, però s’hi va acostant. I en el dels titellaires que la paranoia programada, presumptament antiterrorista, ha tingut engarjolats uns dies? Ací el so que ens arriba als qui encara no ha ensordit la maquinària de guerra i propaganda de l’estat prové de l’esclat d’una supernova que va col·lapsar pels volts de la mort de Franco però la simfonia de la qual insisteix i insisteix a través de les coordenades del temps i de l’espai pels segles dels segles i urbi et orbi.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario