Darrers dies de juliol i subsegüent i habitual Operació Eixida de les ciutats. Sense tants escarafalls de trànsit i televisió també hi té lloc, en paral·lel, l’Operació Retorn, parent pobra, una mica trista i depressiva, sense encant, de l’anterior. Com en una de les cançons de l’emblemàtic ambaixador de Carpetovetònia Julio Iglesias, molt amic de remenadors de cireres com Zaplana –se’n recorden?– i resident a temps parcial a Miami i altres paradisos fiscals, uns que vénen i d’altres que se’n van. Sobre la Pell de Brau la vida segueix igual entre els dos pols que travessa l’eix imaginari de la nostra rotació ad infinitum: principi i fi de les vacances estivals, les vacances per antonomàsia, tot i que el que més abunda en aquest món ja són els que no fan vacances perquè no tenen treball i, per tant, no se les poden permetre. A les puntuals estadístiques de l’Operació Eixida, però, amb el seu col·lapse programat de carreteres, avingudes principals, aeroports, estacions de trens i platges, restaurants, ombrel·les i gandules, festivals d’estiu, comerços amb les penúltimes rebaixes i un llarg etcètera, no s’hi tenen en compte les dades relatives als ni-ni (ni treball ni vacances), no siga cas que ens caguen la festa. Eixir i entrar, enfora i endins, tot igual, el vaivé etern de l’engrunsadora o baldadora, el govern central en funcions, en unes vacances ben pagades, sense presses ni converses que puguen accelerar la formació d’un nou govern que faça exactament el mateix que l’anterior: res de res. El secret més ben guardat, la fórmula de la impassibilitat rajoyana i dels altres bufons de la Cort, que mentre els paguem l’aire condicionat i les vacances… No sembla la vida en aquest lapse de provisionalitat (que la vida no és al capdavall provisional, una cosa en funcions?, es deu preguntar-contestar Soraya, la filla de son pare, la portaveu de sempre) haver-se despentinat, no sembla el món abocat al desastre. Per mi, ho torne a dir, es poden quedar sempre en funció de vacances i deixar-nos tranquils amb les nostres Operació Eixida/Operació Entrada. Però no, quin vici, amb l’ull que no defalleix, el jutjat de guàrdia, la constitucionalitis convertida en un tic espasmòdic, una bíblia en pasta que a la que bades et llancen al cap amb tot el pes de la llei. L’Operació Eixida de Catalunya, no prevista en cap telediari, ja dura anys, i és l’única novetat engrescadora en aquest rodar de l’ase hispànic pegant voltes a la sénia. Els lleva la son, no estan acostumats que ningú els porte la contrària i molt menys en nom de la democràcia i el dret de decidir. Anatema! Escamot de la justícia, arr!, carreguen, apunten, disparen sobre les forcadells, els puigdemonts i els jonqueres i els llachs que gosen debatre al Parlament els resultats de la Comissió Procés Constituent. Ací l’única eixida permesa, en sis-cents de l’època ieiè o en flamant quatre per quatre de l’era pokémon, és la que posa rumb, amb data de tornada, a les vacances. El No-Do de l’any que ve tornarà a retransmetre les Operacions Eixida, encara que potser una d’elles no tindrà tornada, quin alleujament.
