Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Operació retorn
El pitjor fóra l'efecte fantasmagòric del miratge, les coses que vam deixar no han experimentat cap canvi en la nostra absència

El pitjor de tornar no seria comprovar que el temps, immisericorde, hagués dipositat una fina capa de pols damunt les coses, ni que les plantes de casa fossen víctimes d’una set salvatge, ni la subjecció a horaris estrictes, ni tan sols el canvi a l’horitzó truncat de la ciutat. Tot això, al capdavall, serien, són coses normals i previsibles. El pitjor fóra l’efecte fantasmagòric del miratge, les coses que vam deixar no han experimentat cap canvi en la nostra absència, com si amb nosaltres hagués fugit també el temps mateix i els seus efectes, una sensació de punt mort pròpia de film de terror. Quan vam despertar de les vacances, doncs, Rajoy encara hi era. Què és real i que no ho és? Repassem les fotos de l’estiu, les postals rebudes (sí, encara n’hi ha que n’escriu i que en rep), els llibres signats en el lloc on els vam comprar, l’entrada d’aquell concert, el plànol d’aquella ciutat. L’estiu fou real, no hi ha dubte, però allò que se’n diu política, aquella farsa protagonitzada per l’esmentat més l’escolanet Rivera (en encertada definició de Tardà) més Pedro Sánchez i alguns actors secundaris més, ha decidit esgolar-se per l’aigüera de la irrealitat, com l’aigua bruta de la pica. És clar que per dissimular-ho les televisions continuen retransmetent sessions d’investidura sense investidura, declaracions de premsa i debats parlamentaris tan anodins que semblen reposicions de l’antic NODO. I quina finalitat deu tenir aquesta aturada en les lleis de l’evolució, aquesta negació fantasmagòrica de la gravetat? Molt senzill, demostrar-nos que no passa res si no hi ha govern a l’Estat, que a Espanya es viu més bé que enlloc (Mariano dixit) encara que augmenten les xifres de l’atur, que el deute siga ja estratosfèric, que l’editorial del New York Times avise dels perills de la interinitat. No passa res, sembla que ens diguen, nosaltres fem el paperet i vostè es dedica a llevar la pols que l’estiu ha dipositat en els seus mobles, a regar les plantes supervivents, a mirar les fotografies i a enyorar la realitat. Ah, i si tornem a fer debats d’investidura sense investidura i convoquem unes terceres eleccions (la tercera és la vertadera), probablement per al 25 de desembre fum, fum, fum, no cal que vinga a votar, que per no arreglar-ho ja hi som nosaltres per un mòdic preu. Volver con la frente marchita etcètera. Al Congrés de Diputats canten tangos. L’espectacle de la irrealitat, però, malament pot tapar la realitat, que té la mania de fer-se evident i aparent a la que bades. El que no entenc és que l’evident col·lapse de l’Estat refundat en la transició no tinga una resposta al carrer, que no se li busquen alternatives, que ens dediquem exclusivament a llevar la pols, a regar, a mirar fotos. Potser és que l’espectacle diari que ens serveixen ens ha expulsat per a sempre de la política i que la realitat se’ns ha fet tan real que ja no té ni somnis ni utopies, només agonia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. juli says:

    Molt xuloManel!!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario