Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
...més horitzons per al mes que va començar amb manifestació i homenatge a Joan Valls per l'1 de maig i que continua avui amb la festa gran alcoiana endarrerida per l'atzar dels calendaris
Foto: Paco Grau
S’han salvat de moment els mobles, com aquell qui diu, tant ací com allà a Madrid, en les darreres eleccions. No ho negarem i fins i tot ho celebrarem amb tota la prudència.
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
Per no frenar
La pretensió de convertir els valencians en ofrenadors a perpetuïtat no només xocava amb la crua realitat de la nostra secular postergació del poder i dels seus beneficis, sinó també de popularitzar un himne que s'havia apropiat la dreta més rància i més descaradament antivalenciana

Les primeres frustracions de la denominada transició no van deixar només un paisatge de prunes agres entre els valencians, almenys entre els més conscients de ser-ho. L’enginy popular sempre ha trobat maneres de compensar a través de l’humor i la ironia les amargors de tota mena que ens assetgen. La transgressió literal dels grans himnes que simbolitzen moltes de les nostres derrotes no podia pal·liar-ne els efectes devastadors, cert, ni tan sols organitzar la resistència o la resposta a l’estat de coses (l’humor no dóna per tant), però sí fer-les més païdores gràcies a la petita venjança de la dessacralització més descarnada i la ridiculització de les pompes fàtues amb què el poder acostuma d’exhibir-se. Així fou amb el «Viva España, mon pare té una canya p’a pegar-me al cul perquè sóc un gandul» amb què la llengua postergada emergia impúdicament en la intocable Marcha Real. Potser d’un abast menys estès, i segurament amb epicentre alcoià, hi ha també el que canvia la lletra a la solfa de l’Himne de l’Exposició (o Regional), l’oficial del País Valencià des de 1984. La ironia ací adquireix tons surrealistes i és d’una eficàcia a prova de bombes (i també de pompes): «Per no frenar en meitat de la corba me’n vaig anar baix d’un bancal. En el taller els mecànics em diuen: `Burro animal per no frenar!´». La pretensió pactada de convertir els valencians en ofrenadors a perpetuïtat de no sabem quines glòries a Espanya no només xocava amb la crua realitat de la nostra secular postergació del poder i dels seus beneficis, sinó també de popularitzar un himne que s’havia apropiat la dreta franquista més rància i més descaradament antivalenciana per la via futbolera, fallera, ratpenatista i també política i institucional, i que amb prou feines podia ser assumit més enllà del Camí de Trànsits de la capital ni fins i tot per amplis sectors de portes endins.

Però la percepció que no només ens van relegar, contra la voluntat popular expressada a les urnes, a autonomia de segona o tercera i a un tractament fiscal devastador per a l’economia, sinó que a més l’explotació del cortijo valencià dels darrers decennis consistí al capdavall en una sistemàtica destrucció del teixit productiu propi i la depredació de les entitats financeres autòctones que ens haurien acabat d’absorbir per al projecte recentralitzador espanyol, ha pres cos en àmplies esferes de la societat valenciana. També en alguns dirigents o partits que fins ara havien fet la viu-viu en aquest tema crucial o directament participat en la pantomima autonomista d’ofrenar or a canvi de fum. Conseqüència directa dels Acords del Botànic, fruit al seu torn de la gran sacsejada electoral, l’exigència d’un pacte fiscal més just per al país ja ha estat col·locat a l’agenda política amb tots els ets i els uts. I així el presidenciable Ximo Puig, en el discurs d’investidura d’ahir, afirmava que estem exhausts d’ofrenar glòries a Espanya i que el maltractament a què estem sotmesos per part de l’Estat té data de caducitat. Es tracta evidentment d’una qüestió de supervivència més que no d’un gir cap al nacionalisme, però igualment rellevant: ens hi va la pervivència de les institucions autònomes, la mateixa existència de la Generalitat, ni més ni menys. Aquests gestos, d’una importància enorme, han de concretar fórmules per a la seua plasmació en la realitat política i social i trobar en la pressió i la capacitat de negociació per al bé comú la forma habitual d’exercir la política. Llavors potser ens adonarem, fets comptes i gestions, que l’Estat nascut de la transició, el de les autonomies descafeïnades, té els dies comptats i és incapaç de donar-hi solucions. Això, que per a mi és obvi, ens obligarà a buscar altres vies i projectes, o a passar pantalla, com se sol dir. De moment, però, es tracta no d’ofrenar sinó de no frenar, de prémer l’accelerador de la regeneració democràtica i la dignitat dels valencians. Un panorama excitant, inèdit des de fa anys i fins i tot segles, que no podem desaprofitar.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario