Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Perversió
Rajoy no és menys fal·laç, però les seues troles ho solen ser per omissió o per analogies delirants com aquells filets de plastilina pels quals passarà a la història universal de la infàmia

La perversió de la democràcia és abans que res una perversió del llenguatge, el peix que es mossega la cua. Autoritarismes de signe divers tenen en comú la manipulació immisericorde de les paraules. Reduir-les al seu antull, llançar-les com bombes de raïm contra els adversaris, impugnar el sentit comú dels diccionaris, controlar el discurs amb camises de força, els és tan necessari com l’aire que respiren (i que no ens deixen respirar als altres). La mentida descarnada és més fàcil d’objectar perquè tard o d’hora es troben les proves que destapen l’engany, tot i que no sempre s’agafa abans un mentider que un coix. En canvi la perversió de les paraules és una mentida més subtil que juga a favor de la inèrcia, els tabús i la ignorància. Ens vacunen des de xicotets contra tota mena de malalties però per fer front a la greu intoxicació, sovint letal, que produeixen les paraules manipulades no hi ha remei eficaç més que a base de grans dosis de cultura i sentit crític que has d’actualitzar constantment, com el sistema operatiu dels ordinadors. Aznar fou, en la cresta de la seua ona i quan es creia omnipotent perquè li deixaven posar les cames damunt la taula del ranxo de Bush, un mentider compulsiu. Les falsetats a propòsit de les armes de destrucció massiva de Sadam Hussein i l’atribució de l’atemptat d’Atocha a ETA van ser tan descarades que li van costar el càrrec. Rajoy no és menys fal·laç, però les seues troles ho solen ser per omissió o per analogies delirants com aquells filets de plastilina pels quals passarà a la història universal de la infàmia. Rajoy viu instal·lat en la mentida del buit i les evasives però comença a revelar-se com un manipulador radical del sentit de les paraules, cosa, com hem dit, que el fa més perillós i resistent (i així aguanta ferm a la poltrona de president). Comparar el procés català per la independència amb un colp d’estat (consigna per ell beneïda i ja popularitzada per importants jerarques del seu partit) ens faria baquejar-nos de riure si no fos que la bola busca ser en el fons la justificació de qualsevol barbaritat, inclosa la que podria desfermar-se manu militari per impedir l’exercici democràtic de les urnes. Les paraules les arma el diable i causen autèntics estralls. L’adust castellà Aznar tenia un sol perfil, un tic autoritari que no podia dissimular ni rient sota el bigoti. Rajoy és més bon actor perquè té les virtuts del camaleó i és capaç de dir alhora una cosa i la contrària, i no sé quina part de culpa hi tenen els aires atlàntics de Galícia combinats amb l’eixutor manxega. Probablement no hi ha cap misteri en aquest titella del poder que mouen veritables actors en l’ombra. Tota l’oferta que és capaç de fer a Puigdemont és que es deixe desplomar per la immensa majoria del Congrés contrària al diàleg i la solució política per a Catalunya, com van fer amb Ibarretxe. Aquesta és la seua mà estesa: la derrota i el ridícul sense pal·liatius de l’enemic. Colp d’estat? Colp de porta, en tot cas, o colp democràtic, colp de puny de la dignitat d’un poble sobre la taula d’un Estat corrupte que juga al pòquer amb els diners de tots i les cartes marcades, monopolitza la banca i a més perverteix barroerament el sentit de les paraules.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario