Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Plantofisme polític
... previsible, tangencial i avorrit com només ho pot ser un registrador de la propietat que s'entossudeix a explicar-te els detalls de certs tràmits burocràtics...

De la mateixa manera que hi ha persones de silencis eloqüents, n’hi ha d’altres que sempre t’imagines en situacions en què mai no les has vistes ni veuràs. Més que tàcits, els silencis de Rajoy són taciturns, fets de la mateixa opacitat pastosa amb què amuntega les paraules, que en la seua boca semblen autèntiques rajoles. Del tot previsible, tangencial i avorrit com només ho pot ser un registrador de la propietat que s’entossudeix a explicar-te els detalls de certs tràmits burocràtics, a Rajoy se l’ha de veure com el negatiu d’una fotografia en tons sèpia. Per molt que la seua imatge és invariablement la que ens ofereixen en públic, amb vestit reglamentari, en una roda de premsa (poques), en alguna sessió de control parlamentari (amb comptagotes), en algun debat polític (a contracor), per aquella revelació fotogràfica de què parlava més amunt jo sempre el veig amb batí i plantofes, assegut en una butaca passada de moda, fullejant un periòdic esportiu, per més explicitud el Marca. Rajoy m’evoca un don Pantuflo sense patilles que en la pau de la llar descansa dels maldecaps de la política perfectament aliè al rebombori permanent que armen Zipi i Zape, aturats de llarga durada, refugiats sirians o amenaçats de desnonament imminent. El seu regne sembla de vinyeta, de dibuixos esquemàtics, de faves comptades, de fotografia en sèpia o daguerrotip. El seu regne no és d’aquest món i ell, empès pel riu de les circumstàncies, s’avorreix com una ostra en l’ull de l’huracà, immòbil a veure-les passar i acumulant triennis. Diguen el que diguen és el millor polític, el que més bé representa l’Espanya obsoleta, el que amb menys esforç i mèrits ha acomodat el cul de plastilina a les mol·lícies del poder, el millor polític de l’antipolítica, l’apolític servidor dels amos del corral, el gris registrador de la propietat impròpia, el negatiu de la fotografia, l’impassible, l’ós lent i peresós. Només qui és capaç de declarar, sense que li caiga la cara de vergonya, que li fa una peresa enorme haver de participar en debats polítics, te’ls has de preparar i és molt cansat, pot sobreviure trepitjant la llarguíssima catifa on jauen els cadàvers de tants companys d’armes. S’ensorraria (si no s’ha ensorrat ja) l’Espanya que tant diu estimar (però sense passió, matrimonialment, per contracte de compravenda, com tot, pres d’una insondable desgana) i a l’home de la vinyeta no se li acudiria una altra cosa que continuar llegint el Marca i fotre-li de tant en tant un clatellot al fill com a gest suprem d’amor patern. Tenir-lo al cap (del govern en funcions, de teatre de tresillo) és la millor manera de dissuadir-nos de la inutilitat del debat, del diàleg, del pacte per solucionar les coses, el que més o menys s’espera de la política, quina mandra! Per això el tornaran a votar els mateixos de sempre i potser alguns més: és la ximple encarnació de l’antipolítica, el plantofisme de l’Espanya rància, la mandra sense mística de l’hijodalguismo, l’entranyable aversió a pencar, la ruïna d’un règim que continuarà trontollant i trontollant fins al Dia del Judici Final (i potser una mica més enllà i tot). Quina mandra, la d’ell, quin fàstic, el nostre!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario