Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Podem?
El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l'original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca).

El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l’original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules: Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es presentava en societat com una organització alternativa als partits tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la indignació del 15M. A partir d’aleshores hem compartit amigablement el dia a dia amb l’atenció periodística al fenomen, que ha rivalitzat amb persistències tan inexplicables com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar, dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics (insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós. Quan una cosa és veritablement perillosa per al sistema, se la sol tancar en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d’ara és l’excepció que confirma la regla, d’acord, però tanta notorietat diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar, col·loca una mosca insidiosa darrere l’orella. Una mosca que confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a penes uns mesos l’electorat (el mateix que votava massivament PP i PSOE fa quatre dies) s’ha transformat sobtadament en allò que per entendre’ns diríem l’esquerra radical? Això, més que un evolució política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en alguna cosa, sobretot si la diu un expert en funambulismes retòrics carregats de força i convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull dir, a més de cantar amb poca traça L’estaca, repetir com una mantra això de la casta, construir un partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)? A Barcelona el líder carismàtica va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi un dirigent espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d’original i què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als marges dels grans focus mediàtics, dempeus i ran de carrer i d’obra.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Vicent Luna i Sirera says:

    Estic totalment d’acord. Podemos és la manera perfecta de potenciar el nacionalime espanyol i frenar els nacionalismes «perifèrics». Per això estan donant-li tanta cobertura mediàtica, «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Pel que respecta al País Valencià no em fie gens ni mica, dubte que aquesta gent tinga un projecte de país alternatiu al clàssic de la resta de partits espanyoks, Pidemos és més del mateix, per molt d’esquerres que siga.

  2. Andrés Dauder says:

    Acábaramos, pues, señor Rodríguez. Así que todo el problema, todas las dudas estaban ahí, en la cuestión del nacionalismo. Podemos será o no será lo que sea o lo que deje de ser, pero a usted o a ustedes lo que les pica es que no ven que les vaya a servir para la causa sacrosanta de la independencia de todos «los pueblos oprimidos por España». Ande, váyase usted al Principado ese, o a las Vascongadas, a ver si allí le ponen a usted un negociete, no se, una cátedra de algo, o una subsecretaría de la cosa cultural indígena. Y encima va y le avala el ínclito Vicent Luna.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario