Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Portes giratòries
En menys del que triga una porta a girar, les seues declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses

L’encertada metàfora de les portes giratòries –ara treballe en això que se’n diu política i a canvi de determinats gestos i gestions, quan me’n retire, tinc assegurat un contracte supermilionari en alguna empresa pública o privada– em recorda l’acudit del borratxo. Tan pet estava aquell home a qui negaven la penúltima copa en tots els bars que no s’adonava que cada vegada que girava la porta entrava trontollant al mateix local i acaba preguntant al de la barra: «Però és que tots els bars són teus?». La borratxera dels professionals de les portes giratòries no és etílica sinó de fums, d’excés de poder, d’egos unflats per altaveus mediàtics, de medalles que valen el seu pes en or, de colps a l’esquena i, sobretot, de diners fàcils com a premi als serveis prestats a l’autèntic poder. En qualsevol país democràtic aquesta pràctica estaria perseguida per la llei i provocaria el refús unànime de la ciutadania. Però a Espanya adoren o adorem les estàtues i ens encanten els rics i la parafernàlia i importa un rave l’origen de les fortunes, que ja presumim fraudulent, perquè nosaltres faríem exactament el mateix, i pixorro l’últim. La dreta formal duu en l’ADN aquesta habilitat per passar de l’escó al càrrec empresarial en un tancar i obrir d’ulls i sense haver de canviar de camisa. Però gràcies a energúmens com Felipe González i molts altres soi-disant socialistes i esquerrans (i aquests sí han hagut de canviar-hi alguna cosa més que la camisa) el mal s’ha fet transversal i sistèmic. Aquesta és l’hora, però, que cap militant del PSOE ha piulat pel que és a totes llums un robatori i un mal irreperable al crèdit de la política, si li’n queda cap. Al contrari, el blindatge d’expresident li ha assegurat una baronia vitalícia des d’on continuar emmerdant i remenant les cireres. D’aquest personatge, que fa anys que es rebolca en el fang de la història i encara li riuen les gràcies, ja ho hem vist pràcticament tot: ser i no ser a l’OTAN per acabar sent-hi del tot, armar els GAL, netejar amb salfumant les taquetes de marxisme que encara lluïa la samarreta socialista, covertir-se finalment en adalil de l’Espanya única i rància i aliat necessari del PP i del manteniment de l’status quo que li assegura les garrofes milionàries. S’ho manega tan rebé amb les portes giratòries que no només li obrin el Consell d’Administració de Gas Natural sinó també les seus del seu partit, on continua sent l’intocable, l’herència llustrosa dels anys de vins i roses (ja marcides). En menys del que triga una porta a girar, les seues declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses que ha fet petar pels aires l’antic partit de Pablo Iglesias (l’altre). Com un borratxo empedreït, de tant girar fa l’efecte que no sap on és, si dins o fora, si trepitja el mateix local o un altre, però no li importa, perquè els que són com ell fan de la realitat un vestit a mida. A diferència del pobre de l’acudit, no pregunta al cambrer si tots els bars són d’ell, perquè efectivament ho són, de González. Molt bé, però què pinta Ximo Puig en aquest merder? Això sí és preocupant, i molt.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario