Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Què fer?
Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l'entrada de calbot a l'OTAN

Potser devem al llarg i tortuós govern d’Aznar haver caigut per fi en el compte del frau en què anava consistint la democràcia espanyola. Les sospites mai esvaïdes que la transició havia estat al capdavall un fracàs en tot regla (constitucional i no) i que aquell vestit prêr à porter ja presentava descosits impresentables van convertir-se en certituds per a molts ciutadans i en una fartera que no sempre mostraven ni enquestes ni votacions. Amb l’anàlisi de l’aznarato la lucidesa de Vázquez Montalbán ajudava a desmuntar aquella paradeta i ens catapultava directament al malson dels concordatos, els generalatos i aquelles dosis excessives de bicarbonato que mai no van servir per cicatritzar les úlceres del franquisme. Si el franquisme, políticament i socialment, era tan viu després de tants anys de mort el sàtrapa, com Aznar va fer evident sobretot en els dos moments més crítics del seu mandat, les manipulacions a compte de les víctimes de l’atemptat d’Atocha i l’orgia sanguinària de la guerra d’Iraq, les excuses muntades sobre la «jovenesa» de la democràcia espanyola ja no tenien sentit. Els valencians vam tastar el xarop amarg del PP per partida doble i sense interrupcions i vam passar de les mels simulades de l’èxit (de certes i selectes butxaques, no cal dir-ho) als abismes de la crisi manifesta en un tres i no res. Qui, vist el que hem vist, i després de tants bacs, encara manté intacta la fe en el sistema és que no té ulls a la cara o que hi viu còmodament instal·lat a costa de molta misèria. La fartera popular, sovint òrfena d’alternatives, a penes s’hi ha mostrat –sempre a la perifèria o a les grans ciutats– en canvis en els comandaments d’ajuntaments i governs autònoms (i, òbviament, en el procés d’independència de Catalunya). Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l’entrada de calbot a l’OTAN, però també en l’entronització del bipartidisme, en l’extensió i sistematització de la corrupció i en els trencaments dels equilibris nacionals (i malabars) de la transició. El vergonyós i tàcit espectacle del rei abdicat i del rei coronat potser és, juntament amb el control exhaustiu dels mitjans de formació de masses, la cirereta més vistosa del gran pastís podrit. Ara com fa quaranta anys el pèndol espanyol oscil·la entre transició (o nova presa de pèl) i ruptura, amb possibilitats aquesta més aviat escasses gràcies als pactes entre els partits dinàstics i els impulsats per al recanvi (C’s sens dubte, Podemos amb matisos) i els condemnats als llimbs mediàtics (les variables d’IU i tots els perifèrics). El pastís sembla resistir de moment tota la gana. La dreta, ben probablement, renovarà majories a Espanya. Canviaran algunes coses perquè no canvie en res l’essencial. Què fer en aquestes circumstàncies?

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario