Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Realisme
Estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació de decadència en què es troba.

La filà Realistes del meu poble, si les sumàries cròniques periodístiques no enganyen, ha decidit fer un exercici de realisme i veure d’incorporar la dona a la festa d’Alcoi amb tots els ets i els uts, és a dir, amb tots els drets i deures de les persones normals, que ho són precisament perquè els són reconeguts els uns i els altres. Els del pantaló blau brillant ja compartien amb els del pantaló rosa brillant, els Jueus, el lloc d’honor dels meus amors infantils, invariablement situats al bàndol moro, de manera que em toca aplaudir per partida doble el realisme d’ara. Siguem, doncs, realistes, que no reialistes, que és una cosa ben distinta, si no diametralment oposada (hi ha res de més irreal que la reialesa, per molt mora que siga?). De fet, estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació, com més va més greu, de decadència en què es troba immers des de fa anys i panys; només amb un realisme ben assentat en la voluntat, la fermesa i la il·lusió col·lectives podríem eixir de l’atzucac a què la incompetència, la mala llet i les successives conjuntures adverses ens han menat. I si el realisme comença a obrir-se pas també en el fantàstic món de la festa, i en especial entre els seus quadres dirigents, vol dir que estem en el bon camí per superar la fase adolescent (en tant que negació obstinada de la realitat) a què semblàvem condemnats pels segles dels segles fins a la derrota final. Perquè realisme és també apamar els canvis socials i assumir que homes i dones ja no responen als estereotips d’antany i que vetar la plena incorporació de la dona en peu d’igualtat amb l’home és un anacronisme sense sentit indigne d’una societat democràtica. El realisme dels Realistes, que espere que siga ferm i conseqüent i que s’escampe cordialment pels tots els teixits associatius de la festa alcoiana, potser està escrivint el darrer capítol d’un irrealisme suïcida que ha convertit els Moros i Cristians en una mena de narcòtic popular, en la gran sublimació de les misèries ciutadanes i de les inapel·lables derrotes que ens ha infringit la història. Renovar-se o morir, la dita és d’una exactitud inqüestionable. Renovats per l’exercici de realisme que dissipa les falses quimeres que ens hem creat per consolar-nos i que restitueix la visió dels molins de vent que mouen les societats més pròsperes i lliures, la sacralització no gens innocent de la festa actual quedarà per a la història en les vitrines del Casal de Sant Jordi. Llavors la festa serà una expressió lúdica i autèntica del nostre poble, potser la més emblemàtica, però renunciarà a fagocitar totes les nostres energies, a monopolitzar el nostre vitalisme, i podrem dedicar-nos també a construir per fi una ciutat millor en tots els aspectes. Només l’exercici del realisme responsable que ha practicat històricament el nostre poble, farà possible que recuperem la ciutat i, amb ella, la nostra festa. Les esferes del (poc) poder alcoià, inclosos dirigents de l’Associació de Sant Jordi i partits institucionals, ja no poden ignorar per més temps la realitat que puja des de les arrels més profundes del nostre poble. No exagere si dic que ens hi va el futur, és a dir, la nostra vida com a poble.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario