Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria

Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?

/ Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d’un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l’error imperdonable del descuit, l’autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l’eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d’ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d’aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en aquell vers memorable) i que la cua de l’estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l’oblit en una punta i en l’altra el de la memòria. Als seus peus s’estén l’abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d’aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l’escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s’ha inclinat una mica pel costat de l’oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d’Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l’inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre’s en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l’etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d’avui en dia n’han fet un art. La perfecció de l’engany, els trampantojo que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l’abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t’hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l’altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d’acabar l’any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l’oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d’hora.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario