Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
/ Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d’un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l’error imperdonable del descuit, l’autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l’eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d’ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d’aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en aquell vers memorable) i que la cua de l’estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l’oblit en una punta i en l’altra el de la memòria. Als seus peus s’estén l’abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d’aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l’escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s’ha inclinat una mica pel costat de l’oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d’Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l’inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre’s en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l’etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d’avui en dia n’han fet un art. La perfecció de l’engany, els trampantojo que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l’abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t’hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l’altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d’acabar l’any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l’oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d’hora.