Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Saials. Apunts d’hospital
La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable

La solidaritat interna és prèvia a tota altra. Molts no ho volen entendre. Potser perquè els és més fàcil de justificar la pròpia raó de ser a milers de quilòmetres de distància. Però pots veure el bosc si no distingeixes l’arbre que tens al costat? Se’n pot dir nacionalisme –en el bon sentit del mot– però va molt més enllà./ Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l’escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d’allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la identitat pròpia./ La frontera difusa entre son i vigília estimula un pensament a ràfegues, a flaixos. Bona terra per plantar-hi versos, aforismes i altres fungicides del llenguatge./ A la meua edat no estic disposat a condescendir amb cap forma d’abús, estupidesa o poc trellat, ni disfressat de tòpic innocent. Des del respecte, la tolerància i la bona educació, sempre tinc a mà una rèplica d’urgència. En defensa pròpia, com un acte de solidaritat íntima. Amb el meu silenci que no hi compten. A mi que no m’hi compten./ Stanislaw Jerzy Lec va escriure Pensaments despentinats, Fuster deia que l’assaig era un gènere literari que s’escrivia en mànigues de camisa. A mi m’han posat un saial. Sempre és bo comparar-se amb els més grans./ Alguns vicis molt espanyols: el futbol fins en la sopa, la mesquinesa en les seues múltiples formes, la televisió engegada tot el sant dia, fins i tot per mirar-la./ M’agradaria rellegir L’escuma dels dies, de Boris Vian, però aquesta vegada en el francés original./ Al veí d’habitació li dic compañero Lozano. Es diu Francisco. Va nàixer en un poblet de Badajoz l’any 1931. El de la República, li dic, però es fa el desentès. És sorrut, dur i de poques paraules, com els homes de les estepes. Va treballar un fum d’anys a la mina, a Andorra (Terol). Des de 1974 viu a Benetússer però encara aspira les hacs inicials com a Extremadura. Aconseguesc fer-lo somriure amb alguna broma. Li dic que està fort com un roure i ell llueix l’elogi davant la seua dona quan ve a visitar-lo./ Tinc el cap ple de paraules, músiques i cançons, poemes, amics i amor, terres, records i oblits. I de vegades em fa mal. Troba que pot ser greu, doctora?/ La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable./ Li dic al compañero que jo també sóc miner o minaire. Em mira com esperant-la. De paraules, reble. No diu res. Somriu./ No serem vençuts, resava un vell espiritual negre que cantàvem a principis dels 70s. Si no acceptem com a normal l’excepcionalitat de l’estat, si interiorment ens sabem lliures, si no cedim en les veritats que ens fan inexpugnables./ Programa habitual: tones de catalanofòbia, la pantomima del Congreso, el glamur de la caspa reial, carniceria de ‘successos’, futbol en tres dimensions, notes enllaunades de ‘cultura’, el temps. Han aconseguit que passe un dia més sense que haja passat absolutament res./ La sequera, com si l’acabassen de fabricar, s’adiu molt bé al paisatge d’hostilitat, mala llet i infelicitat que ens envolta. També aconseguiran que l’alegria es convertesca en una arma revolucionària llancívola./ Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu./ Fins un saial d’hospital pot ser una vestimenta útil i digna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de novembre de 2017]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario