Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
Saials. Apunts d’hospital
La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable

La solidaritat interna és prèvia a tota altra. Molts no ho volen entendre. Potser perquè els és més fàcil de justificar la pròpia raó de ser a milers de quilòmetres de distància. Però pots veure el bosc si no distingeixes l’arbre que tens al costat? Se’n pot dir nacionalisme –en el bon sentit del mot– però va molt més enllà./ Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l’escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d’allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la identitat pròpia./ La frontera difusa entre son i vigília estimula un pensament a ràfegues, a flaixos. Bona terra per plantar-hi versos, aforismes i altres fungicides del llenguatge./ A la meua edat no estic disposat a condescendir amb cap forma d’abús, estupidesa o poc trellat, ni disfressat de tòpic innocent. Des del respecte, la tolerància i la bona educació, sempre tinc a mà una rèplica d’urgència. En defensa pròpia, com un acte de solidaritat íntima. Amb el meu silenci que no hi compten. A mi que no m’hi compten./ Stanislaw Jerzy Lec va escriure Pensaments despentinats, Fuster deia que l’assaig era un gènere literari que s’escrivia en mànigues de camisa. A mi m’han posat un saial. Sempre és bo comparar-se amb els més grans./ Alguns vicis molt espanyols: el futbol fins en la sopa, la mesquinesa en les seues múltiples formes, la televisió engegada tot el sant dia, fins i tot per mirar-la./ M’agradaria rellegir L’escuma dels dies, de Boris Vian, però aquesta vegada en el francés original./ Al veí d’habitació li dic compañero Lozano. Es diu Francisco. Va nàixer en un poblet de Badajoz l’any 1931. El de la República, li dic, però es fa el desentès. És sorrut, dur i de poques paraules, com els homes de les estepes. Va treballar un fum d’anys a la mina, a Andorra (Terol). Des de 1974 viu a Benetússer però encara aspira les hacs inicials com a Extremadura. Aconseguesc fer-lo somriure amb alguna broma. Li dic que està fort com un roure i ell llueix l’elogi davant la seua dona quan ve a visitar-lo./ Tinc el cap ple de paraules, músiques i cançons, poemes, amics i amor, terres, records i oblits. I de vegades em fa mal. Troba que pot ser greu, doctora?/ La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable./ Li dic al compañero que jo també sóc miner o minaire. Em mira com esperant-la. De paraules, reble. No diu res. Somriu./ No serem vençuts, resava un vell espiritual negre que cantàvem a principis dels 70s. Si no acceptem com a normal l’excepcionalitat de l’estat, si interiorment ens sabem lliures, si no cedim en les veritats que ens fan inexpugnables./ Programa habitual: tones de catalanofòbia, la pantomima del Congreso, el glamur de la caspa reial, carniceria de ‘successos’, futbol en tres dimensions, notes enllaunades de ‘cultura’, el temps. Han aconseguit que passe un dia més sense que haja passat absolutament res./ La sequera, com si l’acabassen de fabricar, s’adiu molt bé al paisatge d’hostilitat, mala llet i infelicitat que ens envolta. També aconseguiran que l’alegria es convertesca en una arma revolucionària llancívola./ Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu./ Fins un saial d’hospital pot ser una vestimenta útil i digna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de novembre de 2017]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario