Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.

Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i el rigor intel·lectual i científic. Com tot assaig digne d’aquest nom, s’hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat. Predicar amb l’exemple d’haver situat la cultura en el centre del projecte republicà fent literatura d’alt vol, assaig amb voluntat d’incidència pública, d’incitació fusteriana al diàleg.

. . .

Voltaire personificà en Càndid la innocència d’una bondat en el fons ridícula, d’optimisme a prova de bombes. Plantejada com una novel·la filosòfica, l’obra combat la idea que sempre vivim «en el millor dels mons possibles». El realista pessimisme de Voltaire no era també una incitació a l’acció per canviar l’ordre immutable de les coses que el poder pregona? Tots som fills del racionalisme il·lustrat del XVIII. Però ja no hi ha càndids. La narcosi de la propaganda mata tota innocència.

. . .

Algunes raons nuclears del llibre: construir la nació estat (en oposició al fòrceps de l’estat nació que va fundar la majoria d’estats) «com la nova mena de nació adaptada a la globalització i per a la qual l’estat és el blindatge jurídic i institucional dels drets i llibertats dels ciutadans»; o ciutat estat a l’entorn de Barcelona i una sèrie de ciutats en xarxa (actualització d’aquella Ciutat ideal dels noucentistes) en l’escenari potsnacionalista de la Catalunya actual en forma de república; lligar de manera definitiva les aspiracions nacionals amb l’emancipació social, cares d’una mateixa moneda; definir el canvi d’hegemonia social («el temps de l’hegemonia burgesa ja ha declinat») en favor de «persones assalariades, gent de la mesocràcia popular i menestral, col·lectius professionals, autònoms, petit empresariat i membres de la funció pública»); situar la cultura en el centre del projecte republicà («partir de la cultura per enfortir la societat, partir de la nació per definir l’estat»); ubicar cultura, llengua i identitat en l’àmbit dels drets i oferir-les a la lliure adscripció i adopció de qui ho vulga; remarcar la singularitat de la cultura catalana en la seua vocació universalista; considerar la hibridació i mestissatge de la societat catalana actual com una oportunitat per al català  i les seues connexions interculturals, etc.

. . .

En unes remotes jornades de sociolingüística a Alcoi, potser de les primeres, vam coincidir amb Joan Manuel Tresserras, que hi presentava un treball. Enmig les entranyables i enyorades fregitel·les del Tropical vam compartir taula i conversa amb els amics Josep Ripollés i Rafa Xambó.  La nit es va allargar a l’algaravia del Zoo Loco. Molts anys després d’aquella trobada única i fortuïta, Tresserras va ser nomenat conseller de cultura, càrrec que exercí entre 2006 i 2010. És agradable comprovar que la mateixa perícia que demostrà aquella nit jugant al futbolí és a la base del seu treball i trajectòria intel·lectual. La cultura, aquell «punt de trobada entre la història natural […] i la història social», té molts vessants complementaris i és plena de felices coincidències.

. . .

I el País Valencià? Obertura republicana assumeix clarament el llegat de Fuster i la realitat nacional dels Països Catalans en la perspectiva, lliurement assumida per les parts, d’una «nació d’estats» entesa com a federació, un projecte no solament possible sinó necessari en l’actual context europeu i mundial. Ens hauria agradat, als d’aquesta banda, trobar més desenvolupada aquesta reflexió en el llibre, que com és lògic té objectius més peremptoris.

. . .

Comptat i debatut: eixamplar la base del sobiranisme republicà, aconseguir majories electorals més sòlides per a l’independentisme, insistir en la multilateralitat i la celebració d’un referèndum reconegut internacionalment. I alguns mea culpa de l’independentisme: la sobrevaloració de les pròpies forces i la subestimació una mica naïf [sic] de les de l’Estat (aquesta poc versemblant, venint d’on venim). Però la distància entre l’anàlisi i la praxi política concreta és potser inevitable, raó per la qual tantes vegades el moviment republicà, en especial l’hegemònic d’ERC, ha pogut semblar tan erràtic. Siga com vulga, una magnífica obertura per a la reflexió i al debat, una manera ben argumentada d’armar-se de raons.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario