Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.
L’oriol es va posar sobre la branca d’aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l’hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i […]
El que passa compta
Contra el diàleg
Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg
En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s’entossudeix a imitar l’art, sovint sota la forma genèrica de l’esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d’un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i […]
El que passa compta
Saials. Judici a la democràcia
El sedal de la realitat, sobretot quan el poder posa a treballar a tota màquina les seues fàbriques d'ordir mentides, té una tendència espantosa a embolicar-se
«Ja m’agafen i me’n lliguen | i em porten a la presó. | –Senyor batlle, senyor batlle, | per què em porta a la presó?» / A la presó ja els hi van portar, als Jordis, els primers, fa 472 dies, després tots els altres fins a nou presos i preses polítics. Puig de les […]
El que passa compta
Saials d’Octubre
Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d'En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine sobre una catifa de fulles mortes

Parlen més de setembre, per allò del final de les vacances, però octubre és l’autèntic mes dels retorns. Setembre, quan érem infants, encara ens concedia una treva, un ajornament que sovint tenia la forma de tempestes plenes de fulgors, esclats i aigua a dojo. Ja fa molt que això es va acabar, aquesta indulgència de l’estiu que es resisteix a anar-se’n, per la mania de tenir-nos controlats i ocupats en l’agredolç refugi de l’aula. Octubre, però, és l’arribada de la fresca i de la caiguda de les primeres fulles mortes, i ja serà per sempre més quan ens va dir adéu Charles Aznavour. Octubre és també el mes de la fugida, de girar cantons. / Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d’En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine per Fredes, la Font Roja o a la vora del riu Esk, a Escòcia, a tocar dels faigs, sobre una catifa de fulles mortes, humides, amb la remor de l’aigua, corrent amunt. / El 9 d’octubre de 1977 es van manifestar a València unes 600.000 persones per reclamar l’estatut d’autonomia. Uns dies abans, a Alacant, moria assassinat Miquel Grau a mans del feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval. En vista de la inesperada mobilització popular, l’enginyeria de l’estat posaria en marxa l’anomenada Batalla de València, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren. / Octubre torna, amb les seues dates, les seues insistències, les seues febleses. Quaranta-un any després de l’efemèride de 1977 costa afirmar que la pervivència, en termes nacionals, culturals i polítics del País Valencià estiga assegurada. La pax romana a què alegrement es van plegar sectors hegemònics de l’esquerra, com a efecte col·lateral d’aquell fracàs, com a coartada per tocar mareta de poder, va deixar uns quants cadàvers a les cunetes del país: una consciència de valencianitat en retrocés més enllà del simple folklore, molts pals a les rodes de la normalització del català, uns noms agranats –els noms amb les coses– cap a l’oblit que ja defugen dignes usuaris d’altres temps, un curtcircuit molt ben programat dels vincles que uneixen ambdós costats de la Sènia (i més ara: cal evitar com siga el contagi de la grip revolucionària democràtica de Catalunya), una creixent marginació de la cultura no embadalida en ofrenes a uns o altres ni subvencionada, una benedicció panxacontenta de la incultura com a forma de submissió imposada, un interès a allargar l’anorèxia de la societat civil valenciana. / Torna octubre amb l’amenaça d’un feixisme que sempre ha estat l’amo del corral i del carrer, engreixat a l’ombra del poder més sinistre. Torna el blaveram a enlletgir i impedir si pot el reviscolament sempre ajornat, sempre en la corda fluixa, d’aquest poble. Noséquantes contramanifestacions fatxes imprudentment permeses per la Delegació del Govern Espanyol per a la vesprada del 9 d’octubre. / I malgrat amenaces i desistiments, febleses i confusions, mirarem l’ampolla mig plena, eixirem una vegada més al carrer, amb «llum als ulls i força al braç», «en senyal de germandat», «en senyal de llibertat», sabent com sabem que després de tardor i hivern, primavera i estiu ens esperen. I torna a començar l’octubre que va fugint-se’n per badalls de llum i d’ombra.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario