Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois
Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d’una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l’enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint […]
El que passa compta
Eutanàsia, església i dret a decidir
El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l'actualitat
Morir dignament hauria de ser el corol·lari d’una vida digna. Sembla d’entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i […]
El que passa compta
Saials. No tenen por (al ridícul)
...com li ha passat a Felip VI quan en el VII Congrés Internacional de la Llengua Espanyola que se celebra a l'Argentina ha canviat el nom de Jorge Luis Borges pel de José Luis
Deia Tarradellas que en política es pot fer de tot, menys el ridícul. Segurament, en la seua llarga experiència i enmig dels vaivens i reajustaments que va haver de viure, devia saber bé de què parlava. Al capdavall només pot témer el ridícul qui té un concepte més o menys democràtic de la política, qui […]
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
El que passa compta
El major Trapero
El que passa compta
Saials d’Octubre
Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d'En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine sobre una catifa de fulles mortes

Parlen més de setembre, per allò del final de les vacances, però octubre és l’autèntic mes dels retorns. Setembre, quan érem infants, encara ens concedia una treva, un ajornament que sovint tenia la forma de tempestes plenes de fulgors, esclats i aigua a dojo. Ja fa molt que això es va acabar, aquesta indulgència de l’estiu que es resisteix a anar-se’n, per la mania de tenir-nos controlats i ocupats en l’agredolç refugi de l’aula. Octubre, però, és l’arribada de la fresca i de la caiguda de les primeres fulles mortes, i ja serà per sempre més quan ens va dir adéu Charles Aznavour. Octubre és també el mes de la fugida, de girar cantons. / Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d’En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine per Fredes, la Font Roja o a la vora del riu Esk, a Escòcia, a tocar dels faigs, sobre una catifa de fulles mortes, humides, amb la remor de l’aigua, corrent amunt. / El 9 d’octubre de 1977 es van manifestar a València unes 600.000 persones per reclamar l’estatut d’autonomia. Uns dies abans, a Alacant, moria assassinat Miquel Grau a mans del feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval. En vista de la inesperada mobilització popular, l’enginyeria de l’estat posaria en marxa l’anomenada Batalla de València, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren. / Octubre torna, amb les seues dates, les seues insistències, les seues febleses. Quaranta-un any després de l’efemèride de 1977 costa afirmar que la pervivència, en termes nacionals, culturals i polítics del País Valencià estiga assegurada. La pax romana a què alegrement es van plegar sectors hegemònics de l’esquerra, com a efecte col·lateral d’aquell fracàs, com a coartada per tocar mareta de poder, va deixar uns quants cadàvers a les cunetes del país: una consciència de valencianitat en retrocés més enllà del simple folklore, molts pals a les rodes de la normalització del català, uns noms agranats –els noms amb les coses– cap a l’oblit que ja defugen dignes usuaris d’altres temps, un curtcircuit molt ben programat dels vincles que uneixen ambdós costats de la Sènia (i més ara: cal evitar com siga el contagi de la grip revolucionària democràtica de Catalunya), una creixent marginació de la cultura no embadalida en ofrenes a uns o altres ni subvencionada, una benedicció panxacontenta de la incultura com a forma de submissió imposada, un interès a allargar l’anorèxia de la societat civil valenciana. / Torna octubre amb l’amenaça d’un feixisme que sempre ha estat l’amo del corral i del carrer, engreixat a l’ombra del poder més sinistre. Torna el blaveram a enlletgir i impedir si pot el reviscolament sempre ajornat, sempre en la corda fluixa, d’aquest poble. Noséquantes contramanifestacions fatxes imprudentment permeses per la Delegació del Govern Espanyol per a la vesprada del 9 d’octubre. / I malgrat amenaces i desistiments, febleses i confusions, mirarem l’ampolla mig plena, eixirem una vegada més al carrer, amb «llum als ulls i força al braç», «en senyal de germandat», «en senyal de llibertat», sabent com sabem que després de tardor i hivern, primavera i estiu ens esperen. I torna a començar l’octubre que va fugint-se’n per badalls de llum i d’ombra.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario