Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.
L’oriol es va posar sobre la branca d’aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l’hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i […]
El que passa compta
Contra el diàleg
Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg
En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s’entossudeix a imitar l’art, sovint sota la forma genèrica de l’esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d’un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i […]
El que passa compta
Saials. Judici a la democràcia
El sedal de la realitat, sobretot quan el poder posa a treballar a tota màquina les seues fàbriques d'ordir mentides, té una tendència espantosa a embolicar-se
«Ja m’agafen i me’n lliguen | i em porten a la presó. | –Senyor batlle, senyor batlle, | per què em porta a la presó?» / A la presó ja els hi van portar, als Jordis, els primers, fa 472 dies, després tots els altres fins a nou presos i preses polítics. Puig de les […]
El que passa compta
Saials. El ministre borrell i el gargall
No heu d'escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a Nostresenyorjesucrist camí del Calvari, un sacrilegi

Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers exteriors i diplomàcia, han vist res.

Ni les televisions que amb insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió l’episodi de l’eixida dels diputats d’ERC moguts pel mateix desig que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar l’independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics, amb el cap sota l’ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les majors injúries contra algú. / No heu d’escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a Nostresenyorjesucrist camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et toca l’ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprén de la reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol Junqueras, entre d’altres perles), ha estat el seu automatisme. La mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense pensar, dona aire al teu instint homicida, a l’enemic ni aigua, només gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de masses escaient en aquests casos: l’ovació entusiasta de la bancada socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d’un individu que a més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb les seues paraules l’adhesió incondicional i fervorosa de la Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada: un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient i l’estratègia que beu de les clavegueres de l’estat, C’s, PP, Vox i tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem sobre l’actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a l’escàndol d’Abengoa (a la venda d’accions que aprofitava informació privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. / Ni de l’«ordeno y mando» amb què retirà l’estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties envers l’independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l’hemicicle el diputat d’ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només se’n recorden, de Santa Bàrbara de l’educació, quan plouen aquests gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i Pastor, han permès l’ús i abús de l’insult unilateral de «colpistes» a l’independentisme, un altre gargall semàntic contra la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques de tots, aquesta regressió que està enfonsant l’estat en l’abjecció i que provoca contínues estirades d’orelles de l’Europa més polida políticament, i sens dubte molt més democràtica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario