Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers exteriors i diplomàcia, han vist res.
Ni les televisions que amb insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió l’episodi de l’eixida dels diputats d’ERC moguts pel mateix desig que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar l’independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics, amb el cap sota l’ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les majors injúries contra algú. / No heu d’escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a Nostresenyorjesucrist camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et toca l’ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprén de la reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol Junqueras, entre d’altres perles), ha estat el seu automatisme. La mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense pensar, dona aire al teu instint homicida, a l’enemic ni aigua, només gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de masses escaient en aquests casos: l’ovació entusiasta de la bancada socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d’un individu que a més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb les seues paraules l’adhesió incondicional i fervorosa de la Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada: un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient i l’estratègia que beu de les clavegueres de l’estat, C’s, PP, Vox i tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem sobre l’actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a l’escàndol d’Abengoa (a la venda d’accions que aprofitava informació privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. / Ni de l’«ordeno y mando» amb què retirà l’estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties envers l’independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l’hemicicle el diputat d’ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només se’n recorden, de Santa Bàrbara de l’educació, quan plouen aquests gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i Pastor, han permès l’ús i abús de l’insult unilateral de «colpistes» a l’independentisme, un altre gargall semàntic contra la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques de tots, aquesta regressió que està enfonsant l’estat en l’abjecció i que provoca contínues estirades d’orelles de l’Europa més polida políticament, i sens dubte molt més democràtica.