Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Albardans
Albert Rivera, accelerat i bavejant com mai, presa d'aquella ànsia de qui es veu el pastís del poder a tocar, proposant de perpetuar l'estat d'excepció del 155 pels segles dels segles
Rellig el poema de Salvador Espriu «Assentiré de grat» del Llibre de Sinera (1963) en una versió cantada que en va fer Mikel Laboa i que gravà en 1994: «Voltats de por, enmig del glaç | de burles i rialles d’albardans, | hem dit els mots que són la sang | d’aquest vell poble que […]
El que passa compta
El final d’ETA
la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé.
Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d’ETA. Tothom? No, un grup d’irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l’evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a […]
El que passa compta
La Manada
La Manada es nodreix de la incultura masclista, de la violència que s'esbrava en barres de bar, rots televisius, estadis de futbol i patis d'escola
Així es feien anomenar perquè organitzaven les seues caceres en grup. Homes cepats que volten la trentena, carregats de músculs i testosterona mental, experts dos d’ells en tàctiques de guerra i escaramussa per la seua condició de militar i guàrdia civil. Milhomes per fora i gallines per dins que necessiten aconseguir en ramat i amb […]
El que passa compta
Sentit del ridícul
El que passa compta
Saials. On són els joves?
El que passa compta
El revés del dret
El que passa compta
Saials. Enemics de l’escola
En una societat democràtica, on l'educació fos un valor compartit i sostret a la guerra d'interessos partidistes, l'enèsim insult a la raó del PP hauria provocat una allau de dimissions

L’obsessió del PP (i ara també de C’s) contra l’escola pública és malaltissa. No és casual que on aquesta obsessió es manifesta de manera més pertinaç i virulenta (metzinosa) siga al País Valencià i a Catalunya (i a les Balears en l’època de Bauzá). / El cinisme en estat pur és quan algú acusa algú altre de practicar aquelles coses per les quals és conegut i que caracteritzen l’acusador. Aprofitant el descrèdit social de determinades actituds o ideologies (feixisme, masclisme, corrupció, adoctrinament…), ni que només siga un descrèdit superficial, la maniobra persegueix la confusió i la banalització d’aquests comportaments i el refús impulsiu que provoquen en la gent. El cínic sap que les etiquetes falsegen les coses, indueixen a escàndol i dificulten l’argumentació enraonada. Les paraules fetes clixès substitueixen llavors la realitat, massa complexa i esmunyedissa. / La víctima és acusada de botxí, el pacífic de violent, la violada de complaent amb la violació, l’escola d’adoctrinament, el demòcrata de nazi. Manual d’ús per a feixistes. / Darrere la reiterada acusació de ‘populars’ i ‘ciutadans’ (posem les oportunes cometes en l’exemple invers de cinisme: atribuir-se qualitats dubtoses o inexistents) contra l’escola pública per adoctrinament hi subjeu la més pura ideologia nacionalcatòlica. Com que no poden controlar doctrinàriament el sistema educatiu, com feien en el franquisme i encara fan en els seus col·legis privats, religiosos i elitistes, acusen cínicament la pública d’allò que no pot fer encara que ho pretengués. / Entre els molts defectes que arrossega el sistema públic d’ensenyament, derivats tant de la gestió dels successius governs (vaivé d’inútils lleis, burocratització de la tasca docent, deshumanització de l’escola, etc.) com de la devaluació social de l’educació i el triomf d’ideologies i comportaments tòxics, no hi ha ni remotament el de l’adoctrinament. De no ser que prenguem per tal l’expressió de les idees, consubstancial a la pràctica docent i la llibertat de càtedra. Que hi ha professors doctrinaris, eixelebrats, professionalment dubtosos, enemics de tota liberalitat, castigadors de la diversitat i la discrepància? Sens dubte. Però en són excepció i cauen quasi tots per la banda dreta. Per exemple alguns professors de la denominada religió, encara omnipresent a les nostres escoles com a recialla viva del franquisme, però no només. Ni PP ni C’s, és clar, es refereixen a aquest tipus d’adoctrinament oficial, persistent i extemporani. / No, ells només escampen la infàmia per combatre el que més els neguiteja, l’ús normal del català, al País Valencià com a Catalunya, no ens enganyem, essencial per al sistema educatiu propi. Tot allò que no siga l’espanyol (i la doctrina i ideologia supremacista) ha de ser arrancat de soca-rel, des de l’escola que fomenta, afirmen en la seua patològica obsessió, el separatisme. / Per això donen ales a les opinions de les sis famílies que a Sant Andreu de la Barca van queixar-se perquè en algunes classes es plantegés (com és lògic i necessari en la formació humana dels estudiants) el tema de la violència policial de l’1 d’octubre. El mal ja està fet: han aconseguit atemorir i deprimir professors que se saben perseguits injustament. Però també han provocat que la comunitat escolar haja fet pinya, una vegada més, per defensar la convivència i el sistema educatiu. / Al País Valencià el ridícul ha batut rècords. La web oberta pels croats d’Isabel Bonig on incitaven a la delació anònima de professorat catalanista ha hagut de tancar convertida en la riota del personal. Una nova victòria del bon humor despulla les maniobres més sinistres dels enemics de l’escola. En una societat democràtica, on l’educació fos un valor compartit i sostret a la guerra d’interessos partidistes, l’enèsim insult a la raó del PP hauria provocat una allau de dimissions. / Hi tornaran amb qualsevol excusa. L’odi a l’escola pública és al capdavall l’odi a la llibertat, a una cultura que forma per al pensament crític, la diversitat i la igualtat en drets i deures, a la possibilitat d’imaginar i fer un món millor. Hi sembraran novament la llavor de la discòrdia, hi aplicaran sense parpellejar els principis cínics del feixisme i l’embolica que fa fort. A l’enemic ni aigua es deuen dir.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario