Com esperava el rei que el rebessen a Catalunya després del discurs que emparava la batussa de l’1 d’octubre i el colp d’estat del 155? Amb bombo i platerets, banda municipal i marxa reial cantada amb la ridícula lletra de Marta Sánchez per les veus de l’Orfeó Català? / Al que diuen que és el rei espanyol més preparat de la història (cosa que vista la història tampoc no és tan gran mèrit) no l’han preparat per a una cosa tan senzilla per a la resta de mortals com xafar de peus en terra, és a dir, llegir la realitat. Li deuen haver posat tantes catifes al seu pas regi que no està preparat per esquivar perilloses pells de plàtan com la visita a Barcelona per inaugurar –és un dir– el Mobile World Congress. / Però la seua mirada en un moment del banquet del Palau de la Música que una càmera oportuna va captar per a la història ho diu tot. S’hi barregen la soledat invencible del tothora acompanyat per tothom, la punxada del qui per fi sap i no li agrada el que sap, el despit per l’afront públic i (poc) publicat, el desig inconfessable de venjança… Macbeth ha vist moure’s el bosc de Birnam però encara es creu estalvi de qualsevol perill per les profecies de les tres bruixes. No sap que les profecies tenen trampa. / El moviment que posarà fi a la tirania, encara maquillada de democràcia, retrona amb soroll de cassoles i consciències lliures, amb l’Himne de Riego escampant-se des de la Via Laietana a través d’un munt de decibelis que no alteren la sordesa de la majoria de republicans espanyols, i la gent pels carrers i des dels balcons aguantant dempeus l’insomni. No hi ha més sord que qui no vol sentir. / Si Catalunya no existís haurien d’inventar-la pagant a escoti o amb una col·lecta, per exemple amb aquelles vidrioles del Domund, per tots els pobles d’Espanya. No m’explique com des de Madrid no han iniciat ja els tràmits perquè siga declarada Patrimoni Democràtic Universal de la Dignitat. / Però els reis, i els que paguen les festasses de les elits i l’orgia perpètua dels privilegis, hereus d’un imperi en descomposició, encara pensen en termes de súbdits, d’identitats nacionals de testosterona, de l’etern i inútil rodar la sénia de l’Espanya monàrquica monocolor, de les misses en sufragi pels caiguts per Déu i per la Pàtria, de la Fundació Francisco Franco, la llotja del Bernabeu, la premsa del règim i la desmemòria històrica. / Algú havia d’haver dit a Felip VI que les coses no s’arreglen amb colpets a l’esquena i discursets previsibles i dignament no aplaudits en català estàndard. Havien d’haver-li dit que som molts més dels que ells volen i diuen (com deia Raimon) els qui pensem que s’ha acabat el bròquil (com diu el poble). La seua efígie amb la mirada congelada en el futur que l’espera contrasta amb la rialleta estúpida i permanent de la Vicepresidenta espanyola, que li adoben cada dia en la perruqueria del pitjor cinisme, amb cardats de panxacontentisme irresponsable. Ella no pot veure com es mou el bosc de Birnam, no està tan preparada. Amb l’escac al rei comencen a trontollar totes les peces. És més prop el final de la partida.