Perquè un moviment tinga incidència social i política ha de tenir en compte no només el nombre sinó també el gènere dels seus integrants al costat d’altres factors. La manifestació feminista del 8 de març a València fou una de les més nombroses que es recorden a la capital, més de 400.000 assistents. Dones, dones, rius de dones de totes condicions (la immensa majoria de classe treballadora) i edats, empeses per una alegria que s’encomanava, naturalment, felices d’estar juntes i d’afirmar-se, de ser fortes i sinuoses com una dansa col•lectiva. També molts homes. / La Internacional serà el gènere humà. L’himne descansava sobre una ambigüitat poètica deguda a l’estructura de la frase i la polisèmia de la paraula gènere. Sobreentenem que el cant proletari augurava una humanitat unida i fraterna, l’espècie humana alliberada del jou capitalista. / La proletarització d’àmplies masses de dones al segle XIX escampà la llavor feminista que fins aleshores només prosperava en els jardins secrets d’una resistència ancestral. Però la solidaritat de classe no resolia els problemes de gènere. Sovint els companys estaven amarats de la mateixa cultura que pretenien combatre. El patriarcat, el domini masclista, la desigualtat d’oportunitats, les violències de gènere, la ideologia dominant ho impregnava tot, també les organitzacions de classe. / El somni del futur postergava sovint la lluita contra el malson del present, tan domèstic, tan palpable, tan íntimament identificat amb el cos i la condició de les dones. / El gènere s’hagué d’independitzar de l’espècie, proclamar als quatre vents la seua irreductibilitat, la seua especificitat, i construir el seu discurs independent (que no vol dir ni impol•lut ni impenetrable). El feminisme, sense abandonar en la majoria de casos les aliances de classe, feia un pas més enllà cap a la tranformació radical de la societat just quan les organitzacions clàssiques de treballadors es replegaven sobre elles mateixes, s’acomodaven al sistema, col•laboraven en el manteniment del statu quo. / Ni que només fos per guardar les aparences o d’una manera superficial els grans sindicats i organitzacions de masses semblaven assumir els postulats del feminisme. / Avui, i malgrat l’èxit de la vaga internacional i les manifestacions del 8 de març, per a CCOO i UGT la causa de les dones només val dues hores d’aturada. / L’èxit de les mobilitzacions, tant al País Valencià com al conjunt de l’estat, no es pot interpretar encara com un canvi majoritari de la societat cap als principis del feminisme (em preguntava ahir, enmig l’allau de manifestants, on eren els masclistes: la pregunta era merament retòrica). / Hi ha una fartera davant l’immobilisme del règim i la fallida del sistema polític encara imperant que ha trobat la manera d’expressar-se en aquesta ocasió i en color lila, com fa uns dies per unes pensions dignes. El feminisme s’ha guanyat a pols la seua transversalitat. No és vist com un moviment polític, i ho és, no pot no ser-ho radicalment. I aquesta percepció el desarma com a moviment transformador: pot guanyar espai social perdent-se com a crit de revolta. Pot quedar ofegat com una simple moda. En els cínics llaços morats a les solapes de M. Rajoy i les fines mans d’Inés Arrimadas.