Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d’una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l’enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint n’és la primera víctima, la moneda de canvi que tenen més a mà i els ix més barata). La denominada guerra bruta, doncs, prescindeix en el fons i en la forma de tots aquests codis. Qualsevol mitjà justifica els seus fins espuris. No és una simple redundància.
· · ·
En la guerra com en la guerra. A l’enemic, ni aigua. No són només els codis bèl·lics els que la guerra bruta transgredeix sinó també i alhora tot principi democràtic. Potser la guerra, qualsevol guerra, no siga més que el fracàs últim de la democràcia. Per dalt hi ha la ciutat, més o menys convulsa i pol·lucionada, un dia plou i un altre fa sol. L’espectacle de la democràcia s’hi desplega en tota la seua magnificència. La vida és bella. Almenys mentre el món del subsòl no deixe escapar les seues fetors nauseabundes, mentre les rates i les paneroles no isquen del clavegueram. El deep state, per dir-ho més fi, on bullen a foc lent totes les guerres brutes. Els GAL, recorden? La «policia patriòtica», la concreció sinistra del «Todo por la patria». Excuses dels salvapàtries. Mitjans de formació de masses ben sucats en or esbomben les mentides fabricades en el clavegueram contra enemics de tot pelatge, un dia els podemistes i el seu líder, ahir i sempre l’independentisme, demòcrates de peu, veus crítiques, ulls esparpellats, insubornables amants de la llibertat. Fa un dia esplèndid!
· · ·
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d’autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois i rebien premis en reconeixement als seus crits d’alerta. Quan el Watergate dels anys setanta, per exemple. La sofisticació tècnica de què disposen els estats per a les seues guerres brutes no ha fet sinó incrementar les possibilitats i la grandària dels crims comesos. En nom de la democràcia! La guerra bruta s’acarnissa especialment contra aquells que amb les seues denúncies lluiten contra la guerra bruta. La primera batalla que cal guanyar en tota guerra és la de la informació. És a dir, la de la desinformació.
· · ·
Després de set anys refugiat a l’ambaixada equatoriana de Londres, Julian Assange, un dels fundadors de Wikileaks, fou detingut ahir. En 2010 filtrà milers de documents sobre les guerres brutes d’Afganistan i Iraq. No li perdonaran que haja tret tanta podridura del clavegueram. Convertit en símbol de la denúncia i la lliure informació sobre les guerres brutes contra la democràcia, potser l’extradiran a un país el president del qual és ferm partidari de la pena de mort, això sí, amb totes les garanties sanitàries d’asèpsia que exigeix una societat moderna i democràtica. No deixa de ser una ironia del destí que el mosso encarregat de la feina bruta de lliurar un conciutadà (des de 2012 en què fou concedida la nacionalitat equatoriana a Assange) al gringo implicat en tanta guerra bruta es diga Lenín Boltaire de nom i Moreno de cognom.
· · ·
El món democràtic i les persones que no renuncien a l’exercici diari de la llibertat tenen un deute amb Julian Assange. Els d’aquest racó del món li devem a més el compromís explícit amb les pròpies lluites democràtiques, la denúncia sense defallences, des de la cambra de l’ambaixada equatoriana que el va albergar fins ahir, dels abusos i guerres brutes de què encara som víctimes. Ni que només siga des de la consciència que la primera batalla que s’ha de guanyar en el combat pacífic per la democràcia és sempre la de la informació. La de la informació lliure i veraç a favor de la transparència i la democràcia, contra els clavegueram sinistres que promocionen les guerres brutes del poder.