Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans

En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i per a major glòria, és clar, dels estats constituïts i dels seus interessos, en temps de guerra i també en temps de pau, quan es juga a la política concebuda com la guerra per altres mitjans (així va capgirar oportunament Lenin la famosa sentència de Clausewitz).

· · ·

Intel·ligència, doncs, mesclada amb altres ingredients més prosaics com crueltat, manca d’escrúpols, astúcia, sang freda, tot en el poti-poti que es posa a bullir quan es persegueixen els fins sense reparar en els mitjans. Els diners i els collons per a les ocasions. Fins en les democràcies més avançades hi ha uns serveis secrets, d’intel·ligència, informació o espionatge que treballen des de les masmorres, clavegueres o deep state sense haver de sotmetre’s sempre als rigors del control parlamentari.  Excepte quan esclata l’escàndol i algun afer secret es converteix en un secret a veus i evidència periodística (allà on el periodisme manté el bon gust d’exercir com a quart poder). I llavors s’hi produeix aquella cosa tan rara per ací com una dimissió, precedida d’explicacions en seu parlamentària a través de comissions nomenades per esbrinar la veritat d’un cas. En algunes democràcies avançades.

· · ·

No cal dir que aquests serveis els paguem entre tots però que disposen de fons reservats perfectament opacs. Quan arran del doble atemptat del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es va començar a informar sobre les connexions entre el capitost terrorista i imam de Ripoll Es-Satti i el CNI en qualitat de confident, es va proposar crear una comissió parlamentària que investigués tan tèrbol afer. Els partits monàrquics (PP, C’s i PSOE) s’hi van negar. I ho continuen fent. Raons d’estat. Amb un atemptat pel mig que va costar tantes vides humanes.

· · ·

Si no estiguéssem parlant de la tragèdia que va precedir el referèndum de l’1 d’octubre i que va ser molt ben gestionada per uns Mossos d’Esquadra comandats per Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui caiguts en desgràcia (l’enveja és molt lletja) i jutjats per rebel·lió, faríem una antologia còmica de l’espionatge, gènere narratiu amb un peu en la novel·la negra i un altre en l’aventura pura i dura d’arreu i sempre. La seriosa la deixaríem als experts. Però és el cas que tant de secretisme monàrquic només pot alimentar la sospita que hi va haver com a poc flagrant negligència per part dels responsables del CNI, en aquell moment sota les ordres directes de Soraya Sáenz de Santamaría. Per començar, amb l’ocultació d’informació vital als Mossos. O alguna cosa més? L’embolica que fa fort, la cerca del caos i la violència per veure d’avortar un referèndum democràtic? El Centro Nacional de Inteligencia a l’endemig de la guerra bruta contra Catalunya? Tant de bo que Público puga anar desentranyant tots els fils d’aquesta trama tan negra. Els contribuents tenim dret a conèixer tota la veritat. I a comprendre, usant la nostra intel·ligència.

· · ·

Només des del nacionalisme més exacerbat, dominant i excloent, es pot negar una comissió parlamentària d’investigació. Democràcia bananera l’espanyola, que demostra ben poca intel·ligència llançant pedres d’obscurantisme damunt la pròpia teulada. I que manté un CNI dedicat fonamentalment al conreu de la guerra bruta dins les fronteres de l’estat i contra ciutadans (encara) espanyols.

· · ·

L’endemà de l’atemptat del 17 d’agost va haver-hi una multitudinària manifestació a Barcelona encapçalada per familiars de les víctimes, responsables civils i professionals de la seguretat darrere la pancarta amb el lema «No tinc por». Una vegada més, contra l’amenaça de fractura social i les reaccions xenòfobes, Catalunya donava una lliçó de civisme. Capitanejats per Felip VI, hi van acudir a fer-se la foto, com les mosques a la merda, Mariano Rajoy i la plana major institucional espanyola. Els manifestants, que es van ensumar la jugada, van respondre-hi amb sonores esbroncades. Alguna cosa d’aquell democràtic refús a la monarquia xuclòctera inspiraria el discurs salvapàtries del Borbó del 3 d’octubre. Continuava la guerra i la venjança per altres mitjans. Todo por la patria. La dels privilegis, les raons d’estat i els serveis d’intel·ligència com a guàrdia pretoriana de la monarquia i gran centrifugadora de guerra bruta que acabarà esguitant-ho tot.

· · ·

L’únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l’equilibri entre fins i mitjans, sempre respectuosos amb la llei universal dels drets humans. L’únic espionatge amable fou el del «Superagente 86», «Anacleto agente secreto» i «Mortadelo y Filemón». En tindríem prou també amb les novel·les de Graham Green, John le Carré i els grans del gènere. I en comptes del CNI, la TIA. I riure per no plorar.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario