Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial sobre una mort petita
Si la mort ve a buscar-me | té permís per entrar a casa, | però que sàpiga des d'ara | que mai no podré estimar-la
En els ulls de vostè, aquell admirable blau que sempre ha encisat la seua filla, es dibuixà l’estupor davant la mort que vindria a endur-se’l al cap de sis dies. Quan vam acomiadar-vos aquell dimecres, vostè en el seu silenci, jo en paraules d’esperança mal improvisades, em pensava que en el seu atzur esvaït es […]
El que passa compta
El carxot alemany i la Corona
si Puigdemont no va cometre cap delicte de rebel·lió, què fan els seus subordinats i els Jordis en presó preventiva?
Des del 5 d’abril passat que l’estratègia judicial, política i mediàtica contra l’independentisme català no rebia un carxot de les dimensions del que acaba d’encaixar amb la negació del delicte de rebel·lió que Llanera s’entossudeix a encolomar a Puigdemont i la resta d’exiliats i presoners polítics. El mateix tribunal de Schleswig-Holstein que llavors es va […]
El que passa compta
Tracte de favor
A l'Espanya autonòmica, en bona mesura hereva política del franquisme, encara hi funciona el tradicional «qué hay de lo mío»
L’entramat autonòmic que aguanta l’edifici de l’Estat serveix per al mateix que tota perifèria al capdavall i tot cercle viciós: demostrar l’existència d’un centre on resideix l’autèntic poder. L’estira i arronsa a què obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir parcel·les de poder i diners que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen […]
El que passa compta
Saial de les balances
El que passa compta
Apunt
El que passa compta
Saials. Lisboa
Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama

Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l’experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / “Lisbon revisited”, el poema d’Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d’una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l’atzar de la memòria, i és perdre’s pels carrerons de l’oblit. / L’oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l’assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d’Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s’ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d’europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t’atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat ni (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d’amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L’única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l’abisme del mar o la ciutat, que és l’aventura que navega o camina, s’emmiralla el cel.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario