Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Saials. Lisboa
Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d'Alfama
Redacció, 4/01/2018

Totes les ciutats, sobretot les revisitades com Lisboa, que vagaregen per tants encontorns de la memòria viscuda i de la transmesa a través de l’experiència cultural, conformen el gran plànol sentimental, les passeres per on camina la vida. / «Lisbon revisited», el poema d’Álvaro de Campos, recitant amb veu muda la seua música callada enmig d’una pluja obliqua i estranyament càlida. / Tornar és reconèixer, contrastar les dades conservades per l’atzar de la memòria, i és perdre’s pels carrerons de l’oblit. / L’oblit i la memòria es diuen ciutat blanca, la de la pedra de les esglésies, la dels llindars de portes i finestres, la dels palaus i edificis sumptuosos i cases pobres, la de la saudade sense metafísica, aquesta alteració química, aquesta broma pesada dels humors i la brisa atlàntica. / I Lisboa també està a punt de sucumbir per l’assalt del turisme de masses. Si sobreviu serà gràcies als caminants solitaris que fora de les rutes marcades fan malabarismes per les voreres més estretes del món, les d’Alfama. / No siguem puristes. Per una volta que un poeta esdevé el fetitxe de la ciutat, el bruixot de la tristesa dels lisboetes, siga Pessoa omnipresent i a bona hora, fins en les botigues de conserves! / És pels seus encanteris que són tan actius i inspirats els poetes de les parets que fan bategar la ciutat mig adormida entre la runa? Penso mas não existo, al Bairro Alto. Não fujas de ti mesmo, a Alfama. O quanto se adia se perde (tot allò que s’ajorna es perd), A fonte do rio é o mar, al Chiado, rua do Alecrim (romer). / A punt de sucumbir, la ciutat es reinventa. Es disfressa d’europea i dos carrers més avall es dessagna de pobresa. / El Partit Comunista Portuguès revindica un salari mínim de 600 euros. Els treballadors portuguesos fumen en silenci al carrer en els seus descansos. / Les lisboetes són les dones menys sofisticades i més austeres que hages vist mai. Van sempre carregades de saudade, de misteri i de bellesa. / Si hem de morir, fem-ho sense cap pressa, com t’atenen els cambrers de la ciutat blanca assetjada per la indústria del turisme. / Un turisme de passes orientades i gastronomia. Ja no és (tan) barat ni (tan) bo menjar a Lisboa. / I per a desesperació d’amants del fado com nosaltres, continuen amagant aquest cant fondo al fons de tavernes ràncies i veus marcides propenses al gat per llebre. / La misèria prova moltes formes de venjança, la majoria ineficaces, i sol revertir en més misèria. L’única revolució possible la fa la generositat de la misèria, transformada en una altra cosa. / Valeu a pena? –es pregunta Pessoa entre llaunes de sardines, bacallà o llobarro en una botiga del Rossio– Tudo vale a pena / Se a alma não é pequena. Deus ao mar o perigo e o abismo deu. / Mas nele é que espelhou o céu. / Valgué la pena? En el perill i l’abisme del mar o la ciutat, que és l’aventura que navega o camina, s’emmiralla el cel.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario