Feia temps que els viatgers no es deixaven caure per aquestes comarques de la Catalunya Vella. Aprofitant la participació en el XVIII Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès a què ella havia estat convidada, mamprenen el breu viatge cap al nord. / La pluja, torrencial en molts moments, els acompanya durant bona part del trajecte però va amainant a mesura que s’acosten a la seua destinació. Pel retrovisor i les notícies de la ràdio s’assabenten dels molts litres caiguts al País Valencià, de petites inundacions i suspensió d’actes programats i classes en molts llocs. Les malifetes tardorals de la gota freda. / El fil conductor d’un dels actes central del festival, un recital de poesia i música dirigit per l’inquiet i multifacètic poeta Josep Pedrals, són precisament les relacions entre les dues arts germanes. De l’abstracció de la música a la concreció de la poesia o a l’inrevés, de la concreció de la música a l’abstracció poètica. El mateix Pedrals ho suggereix molt bé invertint la cèlebre fórmula: «El llenguatge és una música universal». / L’espectacle no brilla a gran altura però satisfà amb escreix les expectatives del públic, que l’ovaciona amb entusiasme. Als viatgers a més els ha brindat l’oportunitat de xarrar una estona amb el vell amic Joan Elies Adell, flamant nou dirctor de la Institució de les Lletres Catalanes, a qui no veien des de feia anys i panys. La mateixa rialla explosiva, la mateixa bonhomia una mica tenyida pels colors del temps. / A Serinyà, al Pla de l’Estany, la comarca de Banyoles, els viatgers han llogat una habitació en una masia com tantes rehabilitada per al turisme rural. Bé, no pas com tantes. Ens informa la propietària que el pare, un senyor de Barcelona, la va adquirir fa una cinquantena d’anys i que l’origen del mas es remunta al segle XII. El primer que crida l’atenció dels viatgers és un magnífic Sant Jordi modernista pintat sobre noble fusta llaurada que presideix una de les moltes estances de la casa. / Poesia, música, fageda. El bosc d’en Jordà, a tocar d’Olot, la capital de la Garrotxa, era l’altre gran objectiu de l’escapada. / El conegut poema de Joan Maragall «La fageda d’en Jordà» inscrit en una làpida i un monòlit dedicat al poeta presideixen l’inici d’un dels itineraris per aquests antics volcans que ara poblen els faigs en companyia de roures, grèvols, freixes, aurons i molts altres arbres. / A la fageda li falten potser un parell o tres de setmanes per atènyer aquella coloració tardoral que converteix el bosc en una gran simfonia de formes i colors. Però ha plogut tota la setmana i les fulles formen un tapís suau sobre la terra xopa. Les arrels dels faigs, que cal evitar perquè són molt esvaroses i per no ferir-les amb les botes, hi sobresurten formant de tant en tant escales naturals, esquelets vegetals, serps quietes. La molsa cobreix totes les pedres, grans i lleugeres, d’origen volcànic. Camins vorejats per parets de pedra seca, cel de fulles que tamisen la llum, branques que suren en l’aire net. / No ha estat l’ansiada explosió dels grocs, però el bosc ens ha regalat la seua música callada, la seua poesia sense paraules. / Un altre groc de lluita i esperança ompli els pobles per on passem, Olot, Esponellà, Crespià, Melianta, Sant Julià de Ramis, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú… / Cada nom té la seua poesia, la seua música, el seu bosc per descobrir. / L’any 2002 ell va titular una antologia de la seua poesia Música del sentit. També volia dir tot això.