Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Saials. Segària
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons

El nom Segària és d’arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu ‘sagar’, d’on deriven ‘sagardo’, sidra (literalment ‘vi de poma’), o ‘sagardotegi’, sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així es diu, en femení o en masculí segons que s’hi sobreentenga la serra o el puig, la muntanya que s’estén perpendicular a la mar des dels límits orientals de la Vall de Laguar fins a ‘La cara de l’home’, penyals que la imaginació popular han revestit de qualitats antropomòrfiques i on acaba abruptament la serra al terme d’El Verger. També es diu així la casa a l’Almadrava que els pares van fer per a l’estiueig i que encara pertany a la família.

 

· · ·
S’entendrà així que m’haja entretingut en aquests preàmbuls filològics. No és la vida, al capdavall, pura lexicologia, com va dir no sé qui? I més les paraules que conformen la biografia personal més persistent, fites dels paisatges més íntims. I les que fan de bastida de la memòria plural, com el (o la) Segària, cruïlla de pobles i civilitzacions que s’hi superposen, s’hi barregen, hi són entrellaçats pels fils perdurables de la història.
· · ·
I aquest és el món on l’amic Jordi Botella ha sabut trobar el punt exacte de connexió entre l’experiència individual i la col·lectiva, entre el present vertiginós que s’esvaeix i el passat mig amagat que es deixa atrapar per la ment inquieta, entre matolls, balmes i tarteres. Serra antropomòrfica que el corredor tresca amunt i avall, esquivant l’abisme, entre la Vall del Girona i la Marjal de Pego, travessant el paisatge que es fa cultura, respirant el mite que mou cada passa, escoltant les veus resistents de la memòria. Dels neardentals als ibers, dels romans als àrabs, la conquesta catalana, la repoblació mallorquina, els últims moriscos, el botànic Cavanilles apamant el món, John Dos Passos visitant Dénia en els anys vint i deixant l’epitafi de la bellesa jovial en una làpida del Cementeri dels Anglesos, víctima del botxí que es diu abandó, ignorància i espoli, naufragis del temps. I Sagra, Ràfol d’Almúnia, Tormos, Benimeli, Sanet i els Negrals. Última residència en la terra de Rafael Chirbes, que va escriure la crònica, lúcida i terrible, dels nous enrunaments perpetrats a l’ombra del Montdor/Montgó i de tantes misèries i renúncies.
· · ·
En la seua cursa rebel Jordi Botella ha reconstruït el mite amb les runes amb què la cultura ret el seu homenatge a la natura, on home i paisatge es fonen en l’abraçada, on el porc senglar s’abeura a la font del manobre i el cérvol trepitja el camí que va dibuixar l’enginyer, on el prec dels déus antics es fa eco rebotant en les pedres. Home que corre immòbil el periple del pensament, paisatge que es mou incessant en la quietud i la incansable letargia. Poema dramàtic, mite que es reinventa, memòria multiplicada en els espills de la paraula: Segària. El nom és el sediment dels noms.
· · ·
I l’escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons, l’autor troba l’actor, els amics atrapen la lluna en el cove de la creació mancomunada. Juli Cantó interpreta la partitura, torna als orígens, feny el pa de la pròpia biografia amb la farina col·lectiva que creix en crit, que es fa gemec, xiuxiueig, plor, emoció, paraula. Una casa damunt les ruïnes d’una casa, una passa que en segueix una altra, dos braços que dibuixen la casa i colpegen, pedra sobre pedra, la mà damunt la mà, escenaris de memòria i desig, la roda humana que inventa eternitats efímeres i somnia fugaces transparències de la permanència: Segària s’ha fet home, ha viscut a la llum i la foscor de l’home.
· · ·
Poema corporal, orquestració de sons purs i elementals, ritme per a la dansa, xerrics de la fam, obstinacions del treball, tam-tams de l’odi, la guerra i l’extermini, música de la passió i la mort. Tot hi és, a Segària, el llegat dels mons, la casa cara a la mar eterna i d’aixetes que no tanquen, una vitalitat que ens desborda i sobrepassa, llum i percussions de Pep Burgos, línia i color sobre el llenç de la cova ancestral d’Orfeo Soler.
· · ·
Segària, Segària, Segària repeteixen l’eco de les pedres i els rems que en la mar colpegen les aigües del somni, el viatge dels homes a través de l’espai temps que es multiplica en esforços d’infinit.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario