Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Saials. Sense Catalunya
La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l'extinció.

Els propose una reflexió tan senzilla com complexa alhora en un exercici d’imaginació ucrònica. Suposem que Catalunya no existeix, o que almenys ja no existeix com la coneixem avui, que les successives derrotes han aconseguit assimilar-la completament a Espanya. La catalanitat hi ha estat reduïda a la part més innòcua del folclore i la llengua situada als límits de l’extinció. Per entendre’ns, una mena de País Valencià extrem i vist en conjunt o considerat en alguna de les seues ciutats grans. / Sense Catalunya, el seu reflex i el seu impuls, existiria el País Valencià modern –dit a la manera fusteriana–, amb les seues contradiccions i les seues esperances? / Tant als partidaris del tot (la nació completa, ja saben, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) o res (cada un dels països que la integren), que es miren amb suspicàcia el moviment cap a la independència, com als partidaris d’una valencianitat que dilueix o amaga tota vinculació amb la resta del país els vindrà bé l’exercici que proposem. / Imaginem que Catalunya no ha pogut exercir el seu lideratge almenys des de la Renaixença i tot al llarg del segle XX. Hauria estat possible Joan Fuster, per exemple? I diem Fuster com a principal inspirador de la modernitat valenciana i el primer dels nostres escriptors completament equiparable a les grans figures més o menys coetànies del Principat. L’aportació crucial de Fuster al pensament polític del seu temps fou convertir l’afirmació clara de la catalanitat dels valencians, basada en raons de contigüitat històrica, de llengua i cultura, etc., en un projecte polític conjunt, en una nació solidàriament assumida i construïda. / El valencianisme hegemònic, però, fa anys que va renunciar a aquesta visió i que postula una mena de país endins difícil de sostenir-se sense la referència al conjunt i que obliga a tot de maniobres del que és considerat per ell com políticament correcte o viable. / Interpreta aquest valencianisme que la gran esbatussada que el catalanisme rebé durant la mal denominada transició fou conseqüència directa dels errors propis comesos (que n’hi hagué segurament, i molts) més que dels ingents mitjans esmerçats per l’espanyolisme a curtcircuitar l’entesa entre valencians i catalans. La construcció del règim fill del franquisme necessitava aquesta clau de volta. / De la mateixa manera els darrers i modestos èxits electorals del valencianisme i el relatiu (i provisional) fre a l’espanyolisme blaver serien fruit del canvi de paradigma i de les tàctiques eufemístiques generalitzades. Però potser el blaverisme s’ha replegat de moment pel desgast de la corrupció i perquè ja ha complert gran part del que pretenia: l’extensió de la catalanofòbia i l’espoliació del país. I per l’assimilació de part dels seus postulats, estil i llenguatge pels antics adversaris. / Fóra, és viable econòmicament un País Valencià sense Catalunya? / En una cosa evidentment està fracassant el valencianisme dominant, en la tasca pedagògica necessària en la construcció del país. La permissivitat envers la catalanofòbia si no el seu estímul per passiva està donant carta de naturalesa al que no pot ser-ho de cap de les maneres en una societat que es vulga plenament democràtica i informada, crítica i moderna. No desvelar que l’anticatalanisme és igual a antivalencianisme és fer trampa. / Pretendre aïllar el País Valencià (paraula que alguns ja només pronuncien amb la boca xicoteta) del seu context nacional és anar contra el signe dels temps, perdre clares passades i oportunitats o, pitjor, lliurar-lo als braços letals de l’espanyolització. / Les hipoteques del valencianisme majoritari, polític i cultural, es paguen amb el silenci còmplice davant l’allau repressiva que de moment cau sobre Catalunya, per exemple flagrant, o la renúncia inexplicada a reivindicar TV3 per als valencians, etc. / Les relacions dinàmiques entre la part i el tot, de la unitat en la diversitat, són el principal motor dels pobles que aspiren a la seua plenitud en llibertat. / [A la memòria de Vicent Escrivà i Peiró, l’escriptor de La Font d’En Carròs, guanyador amb Paradís d’enlloc del II Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia en 1985: «tot s’ho engulen / tot ho roseguen / tot ho espanyen // els timbals de la fosca retrunyen al peu de les búgules».]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Beineta says:

    Molt be, m’ha agradat molt. No vullc dir-te si a més a més haguera segut capaç d’entendre ni que ni més fora una miqueta eixos versets de l’acabament. Jo no sé parlar ni escriure ni llegir catalá pero m’entenc d’allo mes be ací a Cocentaina i a Benilloba. No será que aixó de Catalunya pilla més enllá, Ebre enllá?

  2. Manel says:

    Com veus, l’afegit final és un petit homenatge a l’amic Vicent Escrivà, de la Font d’En Carròs, que va morir eixe dia, i els versos, una petita mostra del seu Paradís d’enlloc, sense massa relació amb la resta de l’article. A mi aquests versos m’evoquen les forces fosques del poder. Espanyar és sinònim d’espatlar, que nosaltres usem en el sentit de ‘llançar a perdre’. La búgula és una planta que jo no sabria identificar. Poesia, doncs, música de sentits. Salut.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario