Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
Com tot assaig digne d'aquest nom, s'hi donen la mà, en perfecte equilibri, lleugeresa i densitat, amenitat i profunditat.
Acaba d’eixir Obertura republicana (Catalunya després del nacionalisme), una lúcida i lluïda anàlisi d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, a l’editorial Pòrtic. Front a la diària contaminació de la propaganda dels altaveus mediàtics del règim, que tant de mal fan a les ànimes càndides, les virtuts higièniques, terapèutiques i engrescadores del compromís i l’honestedat i […]
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Són bojos aquests romans
L'Estat espanyol ha perdut l'oremus. L'ha perdut o l'ha abandonat conscientment?

L’Estat espanyol ha perdut l’oremus. L’ha perdut o l’ha abandonat conscientment? L’1 d’octubre de 2017 va marcar un punt d’inflexió en un conflicte que fins aleshores transcorria per les vies habituals de la burrera hispànica de l’«ordeno y mando» i el «ni hablar del peluquín», per usar dues expressions castisses de la proverbial intransigència estepària, però encara no s’havia desbocat com ho va fer en aquella jornada vergonyant per als uns i heroica per als altres. Fins aleshores, sí, en comptes de la resposta política a unes demandes legítimes, hi va haver la judicialització (molts ja en diuen partidització), el menyspreu sistemàtic, la manipulació de la premsa, la criminalització de l’independentisme, la guerra bruta i tot això. S’hi va entrar en la típica espiral de quan fallen per totes bandes les vies del diàleg, a més repressió més mobilització. ¿Era possible aquest diàleg, que vol dir reconeixement de l’altre i voluntat de negociació i acord, quan una determinada idea o projecte (per exemple la unitat d’Espanya feta a imatge i semblança de Castella) és declarada sagrada? ¿Serà mai possible el diàleg considerant la tradició absolutista i autoritària d’Espanya, que de l’aznarat ençà (en la feliç definició que Vázquez Montalbán va popularitzar) no ha fet més que reafirmar-se fins a deixar al descobert les febles costures amb què van voler repuntar una democràcia de tan escassa qualitat? L’Estat va fracassar estrepitosament en el referèndum de l’1 d’octubre. No solament el va menystenir irresponsablement, sinó que no va ser capaç ni de trobar les odiades urnes malgrat la quantitat de mitjans econòmics i humans que hi va esmerçar. Però sobretot es va embrutar les mans amb una violència cega (bé, segons el pervers llenguatge que ha fet seu «proporcionada») que el món i, sobretot, els veïns d’Europa van poder veure dissimulant la pròpia estupefacció. A penes quinze dies més tard venien els primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dos abanderats del moviment cívic i de la no-violència, perquè l’Estat havia decidit endinsar-se més i més en el camí de la venjança i la repressió, que al cap de poc temps es farien extensives a moltes altres persones i àmbits de dins i fora de l’independentisme. Encara funciona, i potser amb més força que mai, el «Santiago y cierra España», un antic complex d’inferioritat d’un imperi nebulós que no guanya una batalla des del segle XVI i que només sap respondre amb visceralitat i violència als embats de la vida moderna. Espanya prefereix immolar-se abans que cedir, parlar, negociar perquè encara es creu en el fons de la seua ànima «reserva espiritual de Occidente» i «martillo de herejes». Crèiem ingènuament que les coses havien canviat, que la modernització que pregonava el PSOE i alguns altres falsos federalistes anava de debò. El germen destructiu i autodestructiu dels espanyols es va fer visible en les reaccions populars que seguiren al miserable discurs de Felip VI, aquell «a por ellos» on es concentra tot l’odi de què aquesta barbàrie de la incultura és capaç, però també ha estat eloqüent a propòsit del xiquet assassinat a Níjar, amb les hordes tan manses a l’hora de defensar els seus drets cridant a cor el linxament de la desgraciada homicida, una mescla de set de pogrom, d’afirmació en la violència cega amb què els entretenen els de coll blanc que alimenten el discurs antidemocràtic, els polítics i els seus altaveus mediàtics, els que mouen els titelles des de l’ombra d’aquest gran teatre hispànic que va resolent-se a poc a poc cap al no-res. Són bojos aquests romans, que dirien Astèrix i Obèlix.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario