Aquesta nit (escric en divendres) té lloc a València la dissetena edició «Com sona l’ESO». Mil cinc-cents alumnes i professors de Secundària pujaran a l’escenari per representar l’espectacle M1S1M, una òpera en tres actes de tema futurista. Som a l’any 2054, en el vintè aniversari de la creació d’un sistema operatiu ultraintel·ligent que funcionava des de l’interior del cos humà i que s’havia estès per mig món fins que en 2037 una sèrie d’apagades en cadena el van deixar fora de combat. «Sembla que la tecnologia pot ser una eina meravellosa o delicada però que té poc a veure amb la felicitat o desgràcia dels éssers humans», expliquen els seus creadors. Més enllà dels encerts purament artístics de la proposta –i que en tot cas s’hauran d’avaluar en el context concret en què va desenvolupant-se aquest projecte multidisciplinar–, estic convençut que la iniciativa és d’una importància extraordinària des del punt de vista de l’ensenyament públic, de les persones que hi participen directament i per al conjunt de la societat. Amb un escenari canviant (les tres darreres trobades van tenir lloc a Xàbia, Torroella de Montgrí i Cocentaina i així fins a disset localitats distintes del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears), el fet que l’experiència coordine i integre el treball de tants professors de música i d’altres especialitats de tots els Països Catalans ja és per si mateix un fenomen únic i d’un interès enorme, i que ho faça, és clar, sense titubejos a través de la llengua comuna. Gestat en els anys més amargs i estèrils del govern del PP, «Com sona l’ESO» ha anat demostrant, amb la rotunditat dels fets, que una altra manera d’acarar els reptes educatius era possible i urgent, que a banda de llepar-nos constantment les ferides i lamentar-nos plens d’impotència per la nefasta gestió dels mandarins del negoci autonòmic, l’acció directa, autogestionada i entusiasta era i és l’únic camí per millorar les coses. Per sorpresa de molts, i gràcies a la música i a una concepte radicalment distint de l’ensenyament mercantilista i adotzenat que és l’habitual en aquest món, els xiquets de l’ESO no solament no eren els «burros» alienats que deien sinó gent responsable i creativa, adolescents en plena efervescència amb unes ganes immenses de viure i d’aprendre. Però l’èxit d’aquesta empresa també és el d’haver posat el dit a la nafra d’algunes de les mancances sistèmiques que arrossega l’escola, d’haver impulsat el debat tothora ajornat de la necessària presència, en quantitat i en qualitat, de la música, de l’art i la literatura o el teatre com a pràctica quotidiana en les nostres aules. Comptat i debatut, el desenvolupament de la creativitat i la posició central que les humanitats hi han d’ocupar. Li sobren cotilles a l’ensenyament, paperassa, inèrcies i vicis, productivisme de saló, alienació embolicada en la cel·lofana del que diuen imprescindible. Podria desaparèixer demà –que no serà el cas– però per la finestra que «Com sona l’ESO» ha deixat oberta entrarà durant molt de temps l’aire net que ens donarà el dret i el deure de continuar somniant. Perquè de vegades els somnis es converteixen en una meravellosa realitat.