Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Vents i trons
Aquella fallera que en la Cavalcada del Ninot va denunciar un president de falla fotografiat amb la bandera espanyola en la variant més fatxa, ha estat sancionada per l'autoritat competent amb la prohibició d'assistir als actes oficials.

Després d’uns dies al Pallars Sobirà, amb temps fresquet i assolellat, tornem a València el dia de Sant Josep, hores abans de la `cremà´. A mesura que avancem per la carretera des de l’Alt Pirineu, l’oratge es fa més rúfol, amb núvols i vents forts. La breu estada a la Vall d’Àneu ens ha estalviat els habituals maldecaps de les falles, el trànsit col·lapsat, els carrers tallats de la manera més absurda i arbitrària, aquesta lletjor exhibida amb total impunitat, la burrera girada com un calcetí i convertida en propaganda xapera pels qui hi viuen sense complexos, amos de tot o súbdits panxacontents del menfotisme més denigrant. A l’entrada de la capital, les primeres desviacions capritxoses de trànsit que cap vehicle no es pren la molèstia d’obeir. No sembla sinó que aquestes dates siguen l’excusa ideal perquè ningú no complesca les normes, començant, òbviament, pels de dalt. Les falles o la supressió del civisme, és aquesta la fórmula perquè no esclate arreu alguna cosa més que molestos masclets. Us deixarem fer l’animal mentre no poseu en perill el nostre domini, mentre no qüestioneu que ací l’única politització de la festa que val és la que emana de la Junta Central Fallera: el missatge subliminar de tota la incívica parafernàlia. O no tan subliminar: aquella fallera que en la Cavalcada del Ninot va denunciar un president de falla fotografiat amb la bandera espanyola en la variant més fatxa i inconstitucional i que ha estat sancionada per l’autoritat competent amb la prohibició d’assistir als actes oficials. Les falles, ai, un any més girant la clau que obri la porta d’una primavera que potser, amb una miqueta de sort, pot començar a dir adéu a certes coses. Raó de més, pensen els de la paella pel mànec, per extremar el zel del control dels súbdits i els (pocs però bons) subversius. Sant Josep, en fi, amb vents que potser convertiran el gran incendi d’aquesta nit en una activitat d’alt risc en què el sofert cos de bombers, acostumat a les hores extres, haurà de fer mans i mànegues contra les flames enfurides. Tancats a casa, amb pany i forrellat, resistim l’algaravia dels petards amb què aquests dies es pauta el preciat silenci, un buit metafísic entre dos esclats. El desacostumat fred d’avui, però, tindrà la virtut d’apaivagar una mica les ardències del personal, cosa que demà agrairà el mobiliari urbà (i l’estratosfèric pressupost municipal que s’encarrega cada any de reparar el vandalisme planificat de les entranyables dates). Els farmacèutics i els fabricants de peces d’abric (i el gremi dels paraigüers i el de les botes d’aigua, que han aplaudit el permís de l’autoritat competent perquè les falleres en poguessen fer ús per completar la indumentària oficial: llàstima de fotos que m’he perdut) estan també d’enhorabona. Amb una certa enyorança dels cants dels ocells, dels alegres corrents d’aigua, dels prats verds i les muntanyes nevades del Pirineu, i del silenci, sobretot d’aquell silenci ple de les veus harmòniques de la natura, només és qüestió de deixar passar unes hores i que escampe el vendaval. I demà, sí, ja serà primavera. A veure si tenim sort.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario