Vist des de la llunyania valenciana, i per molt que un es pose les ulleres de l’ara.cat o Vilaweb cada dia, o precisament perquè se les posa, el desassossec que s’ha apoderat d’amplis sectors del Principat des de la votació del 9N fins a l’acord per a eleccions plebiscitàries del proper 27S i l’esborrany d’un full de ruta per a la independència subscrit per Mas, Junqueras, ANC, Òmnium Cultural i AMI no deixa de ser sorprenent. Inquietud, desànim, decepció, fractura, impotència, frustració… són alguns dels substantius que han anat desgranant-se les darreres setmanes per descriure l’estat emocional del sobiranisme en aquest lapse. Podríem explicar-nos-ho, d’entrada, en base a una llei no escrita de les balances: a un estat d’eufòria en segueix un altre de més o menys depressió. O pel caràcter ciclotímic que té el paradigma en el Barça com a pulsiòmetre d’un comportament col·lectiu molt arrelat al país. O per la simple por de cagar-la una vegada més i desaprofitar una ocasió excepcional per a la construcció d’un nou Estat i una nova societat al país germà. O per l’efecte dòmino: la por s’encomana més que la grip. Etcètera. Ha estat Josep Manuel Tresserras, una vegada més, qui més bé ha desfet l’embolic en distingir entre consciència i emoció: la primera definida per la seua consistència i perdurabilitat, la segona per un aire més volàtil i aleatori. Si la lluita per la independència és conseqüència d’una presa de consciència col·lectiva (suma de consciències individuals), doncs, cal confiar que les emocions tornaran a mare: ni tocar el cel ni enfonsar-se en l’infern en tan sols dos mesos. L’acord, que encara suscita més dubtes que no certeses perquè deixa molts aspectes a la nevera de futures negociacions, i malgrat la ressaca de tota depressió, té almenys la virtut de dissipar alguns fantasmes de cagadubtes i, sobretot, d’obrir per fi el debat del realment important. Definit des de fa temps el què (la independència) i en part el com (eleccions amb caràcter plebiscitari, precedides per les històriques mobilitzacions dels darrers anys i la prova de cotó del 9N), és l’hora de debatre àmpliament tots els per a què que faran possible la màxima democratització del procés i l’ampliació de la seua base social. Si ja hi ha un primer acord (per a guitarra) podem començar a taral·lejar la melodia. Però des de l’ensopiment valencià, ja dic, ha sorprès tant de desfici, tanta adrenalina, tanta desconfiança en les pròpies forces. Acostumats al nostre tempo polític i social, al nostre moviment col·lectiu de maldestres paquiderms i a la nostra lentitud geològica, amb un govern que s’eternitza en la seua agonia i una oposició que s’ha retirat de la batalla amb la calculadora en la mà esperant el miracle dels comicis, la passió dels nostre veïns de dalt ens sembla una mica hiperbòlica. Ací, fins les xiques més guerreres, com l’admirada Mònica Oltra, semblen haver caigut en l’atonia dels càlculs electorals, en el miratge de la pell de l’ós que encara s’ha de caçar, en la manca de contundència i veritat del políticament correcte. Divendres passat va perdre una oportunitat d’or per engegar el motor del canvi social i polític del País Valencià davant una nodrida concurrència al Centre Octubre, davant la presència, aquesta sí, estel·lar de David Fernàndez i la malaptesa d’un periodista d’El Temps més propens a la xafarderia pseudopolítica que a l’anàlisi i el debat seriosos. La impressió decebedora és que la candidata de Compromís no tenia molt a dir, que li feia més fred que calor el procés democràtic avui més important a Europa (juntament amb el de Grècia), que no hi teníem, com a valencians, res a aprendre’n, que havia perdut els papers del discurs. Mala cosa fins i tot si en l’únic en què es pensa són els comicis de maig. En qualsevol cas, donem-nos aire i visca la guitarra!