Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / […]
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Saial de Final d’any
Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria
Potser és inevitable, quan s’acaba l’any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula?
El que passa compta
Visca la guitarra
La impressió decebedora és que la candidata de Compromís no tenia molt a dir, que li feia més fred que calor el procés democràtic avui més important a Europa (juntament amb el de Grècia)

Vist des de la llunyania valenciana, i per molt que un es pose les ulleres de l’ara.cat o Vilaweb cada dia, o precisament perquè se les posa, el desassossec que s’ha apoderat d’amplis sectors del Principat des de la votació del 9N fins a l’acord per a eleccions plebiscitàries del proper 27S i l’esborrany d’un full de ruta per a la independència subscrit per Mas, Junqueras, ANC, Òmnium Cultural i AMI no deixa de ser sorprenent. Inquietud, desànim, decepció, fractura, impotència, frustració… són alguns dels substantius que han anat desgranant-se les darreres setmanes per descriure l’estat emocional del sobiranisme en aquest lapse. Podríem explicar-nos-ho, d’entrada, en base a una llei no escrita de les balances: a un estat d’eufòria en segueix un altre de més o menys depressió. O pel caràcter ciclotímic que té el paradigma en el Barça com a pulsiòmetre d’un comportament col·lectiu molt arrelat al país. O per la simple por de cagar-la una vegada més i desaprofitar una ocasió excepcional per a la construcció d’un nou Estat i una nova societat al país germà. O per l’efecte dòmino: la por s’encomana més que la grip. Etcètera. Ha estat Josep Manuel Tresserras, una vegada més, qui més bé ha desfet l’embolic en distingir entre consciència i emoció: la primera definida per la seua consistència i perdurabilitat, la segona per un aire més volàtil i aleatori. Si la lluita per la independència és conseqüència d’una presa de consciència col·lectiva (suma de consciències individuals), doncs, cal confiar que les emocions tornaran a mare: ni tocar el cel ni enfonsar-se en l’infern en tan sols dos mesos. L’acord, que encara suscita més dubtes que no certeses perquè deixa molts aspectes a la nevera de futures negociacions, i malgrat la ressaca de tota depressió, té almenys la virtut de dissipar alguns fantasmes de cagadubtes i, sobretot, d’obrir per fi el debat del realment important. Definit des de fa temps el què (la independència) i en part el com (eleccions amb caràcter plebiscitari, precedides per les històriques mobilitzacions dels darrers anys i la prova de cotó del 9N), és l’hora de debatre àmpliament tots els per a què que faran possible la màxima democratització del procés i l’ampliació de la seua base social. Si ja hi ha un primer acord (per a guitarra) podem començar a taral·lejar la melodia. Però des de l’ensopiment valencià, ja dic, ha sorprès tant de desfici, tanta adrenalina, tanta desconfiança en les pròpies forces. Acostumats al nostre tempo polític i social, al nostre moviment col·lectiu de maldestres paquiderms i a la nostra lentitud geològica, amb un govern que s’eternitza en la seua agonia i una oposició que s’ha retirat de la batalla amb la calculadora en la mà esperant el miracle dels comicis, la passió dels nostre veïns de dalt ens sembla una mica hiperbòlica. Ací, fins les xiques més guerreres, com l’admirada Mònica Oltra, semblen haver caigut en l’atonia dels càlculs electorals, en el miratge de la pell de l’ós que encara s’ha de caçar, en la manca de contundència i veritat del políticament correcte. Divendres passat va perdre una oportunitat d’or per engegar el motor del canvi social i polític del País Valencià davant una nodrida concurrència al Centre Octubre, davant la presència, aquesta sí, estel·lar de David Fernàndez i la malaptesa d’un periodista d’El Temps més propens a la xafarderia pseudopolítica que a l’anàlisi i el debat seriosos. La impressió decebedora és que la candidata de Compromís no tenia molt a dir, que li feia més fred que calor el procés democràtic avui més important a Europa (juntament amb el de Grècia), que no hi teníem, com a valencians, res a aprendre’n, que havia perdut els papers del discurs. Mala cosa fins i tot si en l’únic en què es pensa són els comicis de maig. En qualsevol cas, donem-nos aire i visca la guitarra!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Andrés Dauder says:

    Ya podría usted, señor Rodríguez, hacer un poco de honor a su castellano apellido y ser respetuoso con los que queremos una España sin odio y sin diferencias. Y lo peor es que parece que está usted haciendo de mamporrero de los catalanes, de algunos catalanes, que no son todos, que aquello es tan España como Badajoz, con toda su campaña de hacer votos porque los valencianos nos sumemos a la cruzada de Mas y del otro. Aquí tanto si lo quiere usted como si no lo que queremos es seguir como somos, y no nos avergüenza ofrendar glorias a España. y no se equivoque usted, que para eso no hay que ser de Franco.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario