Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Volar
Potser és veritat que la millor seguretat, la més eficaç, sol ser la més discreta i sigil·losa, que a més té la virtut de no alarmar inútilment el personal.

No hi havíem tornat des del Cap d’Any de 2013, fa un any i tres mesos. El nostre vol a Glasgow ix d’Alacant, on arribem amb temps per fer un cafè i badar tranquil·lament fins a l’hora d’embarcar. Sobretot després de la tragèdia dels Alps, que encara cueja per tots els mitjans, és inevitable pensar en aquests casos, quan estàs a punt de pujar a l’avió, en luctuoses probabilitats. Per molt que les estadístiques són eloqüents quant a la seguretat dels vols aeris, la imaginació –més impulsada per la inèrcia d’haver d’omplir el tediós i ingrat, de vegades humiliant, temps de control d’equipatges i passatgers que no pas inspirada en pors serioses (en aquest cas faries bé t’estalviar-te el viatge)– sol anar-se’n per aquestes dreceres una mica pel·liculeres, sobretot quan d’un colp d’ull guaites que la passatgera que et precedeix en la fila té un bitllet per a… Düsseldorf! Molt s’ha insistit aquests dies en el denominat factor humà (que a mi sempre m’evoca la gran novel·la de Graham Green), menys controlable, sembla, que les sofisticades màquines amb què tal volta ens hem fet la vida més amable i segura. Queden lluny els temps en què un televisor recuperava la imatge a força de colps violents, com els que aplicàvem sobre l’esquena d’algú a qui preteníem ajudar a tossir, i la gimnàstica d’espentar motos i cotxes que tenien una accentuada propensió a aturar-se en el moment més inoportú. Sempre s’hi ha de comptar, clar, amb el factor humà, i en ambdós sentits de la direcció: la catàstrofe i la salvació. Però el que no s’acaba d’entendre, sobretot d’ençà que l’11S disparés la paranoia universal de l’alarma permanent i l’obsessió malaltissa i interessada per la seguretat, és que no hi hagués prevista una situació com la que l’avió alemany sinistrat ha posat tristament sobre la taula: algú es pot tancar a la cabina de comandament i fer una bogeria sense que ningú puga evitar-ho. Potser és veritat que la millor seguretat, la més eficaç, sol ser la més discreta i sigil·losa, que a més té la virtut de no alarmar inútilment el personal (el pànic és aliat perfecte del perill per provocar el cataclisme). Per això l’ostentació de les normes de control als aeroports tenen alguna cosa d’inquietant, són massa teatrals, com pensades per a un espectacle que no sempre tranquil·litza i que sovint provoca maldecaps innecessaris als passatgers. Siga com vulga, tenim tres hores de plàcida navegació fins a Glasgow i amb l’ajuda de la novel·la d’Emili Teixidor que estic rellegint, les vagues i habituals temences de l’avió van dissipant-se. Arribem a la capital escocesa enmig del seu oratge habitual en aquestes dates, fred, pluja i vent: fraternal abraç de les coses entranyables. I l’endemà es desperta de la mateixa manera, la qual cosa no ens priva (això podríem fer!) de passejar sota la pluja pels carrers del centre, una barreja fantàstica d’art victorià i edificiacions modernes destinades al furor de les botigues. La imaginació, però, va a la d’ella, ara excitada per la pluja i l’escenari que a bots i barrals dibuixa. Sort, em dic, que ací no va arribar la febre calatraviana: no haurien guanyat per a esvarades amb aquesta aigua. Visitem en un bot el GOMA, el museu d’art modern de la ciutat, que no ens proporciona la calor que buscàvem, amb permís de Gauguin, William Blake i Durer. Em ve al cap l’amic Rafa Xambó, que va estar-s’hi un any i que va tornar a València amb un grapat de bones cançons i unes pàgines delicioses per al seu dietari. I una vella xemeneia i el seu forn industrial que encara és dempeus a Alcoi, al llit del Serpis, i que fou forjada en aquesta ciutat fabril, esparpellada i canviant sota la pluja, com testimonia una placa sòlidament gravada en ferro i en anglès. I Álvaro de Campos, l’heterònim per a qui Fernando Pessoa va inventar uns estudis d’enginyeria a la vora del riu Clyde i una maleta sempre a punt per al viatge. Aquestes són les primeres impressions d’aquest nou vol a terres d’Escòcia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario