Destacados
La memoria
Santiago Cantó Jordá (1935)
Violonchelista y progenitor de una eminente familia de músicos
De padres alcoyanos, nació circunstancialmente en Malgrat de Mar (Barcelona), viviendo en Alcoy desde muy pequeño, y formándose musicalmente en la Banda Primitiva con Fernando de Mora Carbonell, ingresando en la citada banda como bombardino. Estudió Armonía con Rafael Casasempere Juan y violonchelo en la Escuela Municipal de Bellas Artes de Alcoy con Abel Mus […]
La memoria
María Luisa Abad Izquierdo (Marisa Abad) – (1947)
La presentadora televisiva alcoyana
Marisa Abad en un acto de la Asociación de San Jorge en homenaje a la infancia, celebrado el domingo 20 de enero de 1980, en el Teatro Circo en sesión matinal
Hija de Enrique Abad y Carmen Izquierdo, vivió en la calle Sant Bonaventura, realizando sus estudios en el antiguo Colegio Esclavas de la actual calle Goya. Al igual que Camilo Blanes Cortés (Camilo Sesto), marchó un día a Madrid a buscar ‘fortuna’, convirtiéndose en una de las caras televisivas más carismáticas de la historia de […]
La memoria
Ana María Vicent Zarazoza (Alcoy, 1923 – Madrid, 2010)
La alcoyana que dejó uno de los más notables legados en Córdoba, histórica ciudad que le dedicó una calle
De joven, influenciada por su padre, ya mostraría interés por la arqueología, el arte y la historia. Se licenció en 1948 en Ciencias Históricas en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Valencia, pasando a continuación a ocupar una plaza de Profesora Ayudante de Arqueología en dicha Universidad. De 1949 a 1955 […]
La memoria
Blues de l’escola de Caramanxel
Les runes de la memòria (VII)
Francesc Pou, 28/03/2021
FOTOS: Gentilesa de Ricardo Canalejas

D’ençà que vaig escoltar per primera vegada la inoblidable cançó d’Ovidi Montllor, L’escola de Ribera, que començaren a circular, pels imbricats camins de la memòria, una sèrie d’imatges presentades en forma de flaixos en tonalitat sèpia que m’han permés evocar, mínimament però engrescadora, capítols sepultats en l’àlbum ocre del temps i que es fan presents en el pensament de forma tímida però indestriablement duradora. Veus suposadament assenyades refusen la conveniència de viure dels records. De vegades, però, són els mateixos records els qui acudeixen al magí per fer palés que hom ha estat viu i la trajectòria viscuda ha anat deixant un rastre que cal revifar periòdicament o, pel contrari, corren el perill d’esllavissar-se fins a perdre’s per la línia invisible del temps passat.

Paga la pena el generós exercici de la contemplació d’aquella mena de fotos inserides en l’àlbum de tostemps passat, a la recerca d’altres vivències lligades i que junt a les primeres, confegeixen a grans trets el record d’uns dies que ens pertanyen i cal rescabalar front a l’avalot d’un present aclaparador i un futur que hom intenta acolorir amb tonalitats alegres per sobre del gris de la incertesa que defineix un esdevenir tan diferent al dels nostres somnis…

…La suma era dos més dos, el resultat era quatre… Tot ho recorde, en aquells encerats ple d’operacions matemàtiques que havíem de copiar al nostre quadern de tapes grises de cartró. Calia agusar la vista en aquelles aules atapeïdes de gom a gom, on s’hi barrejava alumnat d’un curs de Primària amb els d’un altre que no cabien en l’aula del costat. Res a veure amb els agrupaments flexibles que proclama la pedagogia moderna… Els pupitres eren bruts, els qui sèiem érem pobres…Allí érem tots disposats en aquells pupitres encastats de dos en dos, on s’aixecava la part superior d’aquest per desar-hi llibres, i una vegada tancats, esdevenia el recolzador per escriure-hi, amb una inclinació que obligava a subjectar contínuament el llibre o quadern, per evitar que aquest s’hi esgolara cap al terra. El seient es plegava grinyolant i permetia que l’alumnat s’aixecara més fàcilment per eixir-ne. O també perquè poguera acomplir el càstig de romandre-hi agenollat en el mateix lloc i evitar que la zona de la pissarra esdevinguera una tira d’estàtues vivents en posició d’oratòria. Les tires de fusta sobre els quals recolzàvem els peus resultaven ser autèntiques dagues esfereïdores per als tendres genolls d’infant… El càstig era sever, el castigat era por…

…La pregunta era qui és? La resposta era Déu… Tot el temps escolar es desenvolupava dintre d’aquelles aules velles i amb deficient il·luminació de les Escoles Parroquials del Sagrat Cor, al barri de Caramanxel. Durant el darrer curs que hi vaig anar, es produïren les úniques sortides d’aquell edifici. Anàvem a l’església parroquial, la qual distava escassos metres del Centre educatiu, per rebre-hi els ensenyaments de la catequesi, condició necessària i indefugible per poder prendre la primera comunió. Aquest sagrament no constituïa cap elecció personal, ans al contrari, era una de les peces bàsiques de l’adoctrinament nacional-catòlic, perfilat i imposat colze a colze entre els capitosts falangistes de l’educació i la “santa mare església”, en perfecta simbiosi i comunió d’idees…

…El capellà era vell, els nens tampoc no ho sabien… Vaig rebre aquella circumferència que el catecisme identifica com el cor de Crist de mans d’un capellà jove, d’idees progressistes que tothora defensà els treballadors encara que això li suposara enfrontar-se a les mumerotes del règim. Aquell rector de Beniarrés fou un dels pocs exemples de la seua professió dignes de ser considerats capellà del poble en un barri de gent humil i treballadora. Aplicà la doctrina social de l’església sense temença dels seus superiors jeràrquics ni dels patriarques del franquisme. El seu compromís generós constituí un dels referents que impulsà el veïnat al moviment assembleari que donaria lloc a la primera Associació de Veïns de les comarques del Sud del nostre país.

…La missa era molt seria, els assistents no ho sabíem… La catequesi que rebíem era molt activa a base de preguntes per fomentar la participació de l’alumnat. Res de memoritzacions feixugues i recitacions mecànica de tirallongues on ni tan sols hom coneixia ni el significat de les paraules. Encara recorde aquella pregunta i la meua fatídica resposta: Què és allò que el capellà pronuncia abans de beneir les sagrades formes? I jo, innocent i xiroi, vaig respondre-hi:  Les paraules màgiques. Una riota general fou la continuació a la meua intervenció.  Vaig restar-hi expectant, esperant la presumible galtada d’aquell home. Tanmateix, no s’hi produí. Amb un somriure ple de paternal bonhomia explicà que no eren paraules màgiques sinó que pertanyien al ritual sagrat. Vaig sentir-me alleujat i d’aleshores ençà que vaig mirar-me aquella figura religiosa amb simpatia i sense cap por…  El Crist era de fusta, els cristians de cartró…

…El vàter era al fons, la merda era a l’entrada… Vagament recorde els accessos a l’edifici escolar. El tram d’escala s’iniciava tan bon punt travessaves la porta del carrer, al costat de la petita estança on hi havia un porter malcarat que ens parlava sempre enutjat. La primera aula d’infantil (aleshores parvulari) que hi vaig anar ocupava una ample habitacle de l’entresol o primer pis, per donar cabuda a una bona garberada d’infants. Al pis superior hi havia una altre parvulari i l’aula de 1r i al superior hom localitzava les aules de 3r fins a 5è. El pati era comú, una mena de terrasses exteriors en cadascun dels pisos feia que ens barrejàrem amb els altres cursos de les plantes durant el temps d’esbarjo… Els corredors eren llargs, els que corrien, fugien… Recorde haver passat la pràctica totalitat del temps d’oci del darrer any en el mateix racó del pati, junt a la paret i prop de l’entrada a la classe, amb la por en el cos de no apropar-me als dominis dels dos gegants de cinquè. Aquesta parella, amb el volum del seu cos i les males puces que feien gala s’havien convertit en el terror dels patis davant la indiferència, quan hi eren presents, de tot el professorat… Els amics érem tots, els enemics érem tots…

…La consigna era pàtria, la resposta, aixecar el braç…La classe era a les nou, el mestre era a les deu…  El professor de segon de primària, un jove de Xàbia que compaginava la docència amb la realització del servei militar ens va ensenyar tot de cançons que havia aprés a la caserna, incloent-hi el Cara al Sol. Eren insofribles, però mentre cantàvem alegrement no havíem d’encarar aquelles unitats didàctiques avorridíssimes d’aquell llibre, el Diploma, on s’hi barrejava tot allò que el règim considerava convenient per a la nostra formació, de l’esperit nacional… Els diplomes eren grocs, els diplomats érem verds…Recorde també els primers contactes amb els quadernets numerats de cal·ligrafia i d’operacions Rubio  i les regletes Cuisenaire. Generalment el mestre solia ser puntual. En cas contrari, l’esperàvem xarrant animosament fins que la seua presència en suposava el silenci automàtic. La jornada escolar incloïa dissabte de matí. Tot això ens va fer més sacrificats, però no més intel·ligents… L’ensenyança era com era, els ensenyats el que som, ni més ni menys que el que som…

Mestre, Crist i capellans, pupitres, companys i llibres. Merda, infància, fe i tendresa, els fets, la por i l’estima. Tot perdut, per sempre…  El 1971, la comunitat salesiana inaugurava un nou búnquer educatiu a la nostra ciutat, en un edifici gran i pensat més per a l’exercici d’ensenyaments tècnics de la branca de l’automòbil que no pas de l’ensenyança general bàsica que encetava la llei del valencià Villar Palasí. Aquest nou centre educatiu era més prop de casa i un curs nou, amb professorat jove de la comarca, instal·lacions, mobiliari i material educatiu igualment nous, em donarien la benvinguda, sota la mirada espiritual de Sant Joan Bosco i Santo Domingo Savio, entre d’altres sants de devoció obligada.  Tanmateix, no vaig perdre el contacte amb aquell edifici lúgubre i fosc del barri de Caramanxel. Recorde anar al cinema parroquial i aprendre-hi a riure amb les pel·lícules de Laurel i Hardy i el particular sentit de la justícia del Zorro, administrada a colps de fuet i d’espasa.

Quan les autoritats educatives no disposaren d’un nombre suficient d’alumnat per continuar aplicant la discriminació per sexes, els centres privats començaren a barrejar xiquets i xiquetes. Corrien temps de democràcia i calia adaptar-se a un temps nou de llibertats que s’assolien lentament. Les Escoles Parroquials del Sagrat Cor es fusionaren amb el Col·legi de les Teresianes que hi havia just d’enfront. El Col·legi José Arnauda comença a rodar en les instal·lacions de l’edifici femení i l’altre vell del Sagrat Cor passà a dependre de la Parròquia del mateix nom, l’església on vaig complir la tradició cristiana de la primera i una de les últimes comunions, disfressat d’almirall de la marina de guerra. El clero i règim militaritzat de l’època esdevingueren un poder unificat que compartia una idea comuna: la progressiva adscripció del jovent als principis del movimiento, patriotes de “la unidad de destino en lo universal y por el universo hacia Dios”…  El resultat era un, la jugada era perfecta…

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario