Els càrrecs polítics sempre han tingut gust per les inauguracions. No només es tracta d’un acte institucional que posa la fi a mesos –o anys– de treballs i obres, sinó que és el lloc perfecte per a la propaganda política. Tots tenim al nostre radar alguns bons exemples, uns més surrealistes que altres, però deixem-nos de generalitats i viatgem al passat, en concret al 1907.

Eixe any es va inaugurar el Pont del Viaducte, una obra d’enginyeria civil que encara roman quasi intacta, amb un estat de conservació que ja voldria el Pont de Sant Jordi. El viaducte –no és cap secret– es va dedicar a José Canalejas. Si vos fixeu, al principi del pont  (direcció al barri del Viaducte) hi ha una placa dedicada a este polític.

Qui va ser Canalejas? Sense cap dubte, fou un dels polítics més importants de finals del segle XIX i principis del segle XX. Canalejas va ser, per dir-ho d’alguna manera, un dels representants del sector més reformista o progressista del partit liberal. Va ser ministre en varies ocasions, president del Congrés dels Diputats i, finalment, President del Govern entre 1910 i 1912. La seua carrera política va concloure de forma abrupta, ja que va ser assassinat per un anarquista el mateix any 1912.

Des del 1876, l’any de la Restauració borbònica, els conservadors i liberals s’havien repartit –amb més o menys equilibri– els governs mitjançant eleccions manipulades. Tots participaven del frau, que seguia unes pautes estipulades: quan el cicle polític d’un partit s’esgotava, el monarca cridava el partit de la oposició i li encarregava dissenyar les eleccions de forma que aconseguiren una majoria absoluta de diputats. Els cacics s’encarregaven de manipular els cens o els electors, i els partits, per la seua banda, col·locaven els diputats en circumscripcions favorables. Això es coneix, com “l’encasellat”. D’esta pràctica deriva un altre terme: els diputats “cuners” o, el que és el mateix, polítics que es presentaven en districtes electorals diferents als seus llocs de naixement. És una pràctica que, curiosament, no s’ha perdut en la política actual. L’exemple més famós és el de Rubalcaba, que sent de Cantàbria es va presentar per Cadis al 2008.

Canalejas era un d’eixos “cuners”. Nascut a El Ferrol, va concórrer per Cadis –deu ser la província “cunera” per excel·lència–, per Soria i per Alcoi. Sí, hi havia un districte electoral amb el nom de la nostra ciutat, que comprenia les poblacions de l’Alcoià, el Comtat, la Foia, la muntanya d’Alacant i les dos Marines. Per dir-ho més fàcil, la província d’Alacant es dividia en dos parts. La nord –com ha sigut tota la vida– era la nostra.

Així doncs, si el polític gallec es presentà per el districte d’Alcoi va ser per raons d’oportunisme polític o d’un encasellament casual. Les personalitats de la ciutat –i bona part de la ciutadania– estaven encantades amb la vinculació de Canalejas amb Alcoi. Per això el pont del Viaducte duu el seu cognom. El dia de la seua inauguració, el diumenge 24 de febrer de 1907, ningú va voler perdre-se-la. Ni tan sols l’ homenatjat, que va sortir de Madrid un dia abans –cap a les huit de la nit– en un tren correu.

Setze hores i quaranta minuts després, Canalejas va arribar a l’Estació del Nord d’Alcoi, situada en l’actual Plaça d’Al Azraq. Un petit incís: segons la web de Renfe, un viatge de Madrid a Alcoi un diumenge qualsevol dura sis hores i dèsset minuts (amb un AVE i dos transbordaments inclosos). Són prop de deu hores menys, però la sensació és la contrària: pareix que fa cent anys les locomotores de vapor eren més ràpides que l’actual connexió ferroviària de la ciutat.

El President del Congrés del Diputats –càrrec que ocupava Canalejas en eixe moment– anava acompanyat per unes quantes amistats i per càrrecs de l’administració, com el Director General d’Obres Públiques o un càrrec del Ministeri de Foment. Com es pot observar, el poder legislatiu –representat per Canalejas– i l’executiu anaven de la mà en la comitiva que va aplegar a Alcoi. Una situació molt difícil de vore en els nostres temps.

La crònica de l’Heraldo d’Alcoi de la ràpida visita de Canalejas és magnífica. Ací comentarem les parts més destacades, però  si voleu llegir-la tota, està disponible al web de Premsa Històrica del Ministeri de Cultura. No era la primera visita del polític a la nostra ciutat, però la veritat és que no ho semblava. Només posà el peu a terra, va ser aclamat per centenars de persones, representants de la societat civil alcoiana i, fins i tot, per una banda de música:

Després d’esperar a la sala d’espera de l’estació (ja veieu, són luxes dels quals ja no podem ni gaudir), la comitiva va començar el seu camí cap a la casa consistorial. Penseu que el Pont de Sant Jordi encara tardaria dos dècades a ser construir. Per això, els milers de persones i els més de cinquanta carruatges (Ja vorem si és una exageració) van passar pel Pont de Sant Roc, el Cuartel del Regiment Vizcaya, el Passeig de Cervantes, el Pont de Maria Cristina i l’actual avinguda del País Valencià, anomenada avinguda d’Aracil en aquell temps.

Quan van arribar al Pont de Maria Cristina, l’aglomeració de gent era encara més gran que a Sant Roc. Es podria dir que no cabia ningú. Com s’afirma a la crònica de l’Heraldo, “El puente de Cristina y la calle de Anselmo Aracil, se hallaban materialmente cuajadas de gente, hasta el punto que era imposible moverse y dar un paso”. Esta fotografia, publicada a Nuevo Mundo, confirma el rebombori que organitzà la visita de Canalejas:

Per si no fóra suficient tindre el carrer de gom a gom, als de la Societat “El Panerot” no se’ls va ocórrer altra cosa que muntar una carrossa al principi de l’Avinguda Aracil, que era –i és– ampla, però sense passar-se:

Vint mil persones. I quantes segons la policia? I la guàrdia urbana? Si veiem esta fotografia d’ABC, es poden vore uns quants buits i, per cert, el que sembla ser la carrossa. Fora bromes, és difícil saber si realment hi havia tantes persones com s’assegura a la crònica, però el que és evident és que Canalejas es convertí en un autèntic ídol de masses, encara que a vegades semblava més un capità moro:

Canalejas va aconseguir arribar a l’Ajuntament, on l’esperaven els concejals i el senyor alcalde. Després, se’n va anar a descansar a la “lujosa morada” de Carlos Pérez Barceló, el líder dels liberals a Alcoi. Ja per la vesprada, es produí la inauguració del seu viaducte. Una volta complides les obligacions protocol·làries, Canalejas –i els senyors que l’acompanyaven–, disfrutaren d’un deliciós lunch al Cercle Catòlic d’Obrers i d’un banquet, un poc més tard, a les dependències de l’Ajuntament. També van tindre temps de vore un tros d’una obra que s’estava representant a “El Trabajo”. Supose que no es van poder quedar perquè  a continuació tenien un concert al Cercle Industrial i clar, no és pot dir “no” al Cercle i a les seues tertúlies nocturnes:

El dilluns dia 25, amb el sofisticat te ben digerit, Canalejas va dedicar el matí a visitar algunes fàbriques i a les tres de la vesprada va eixir el seu tren des de l’Estació del Nord, sent aclamat, una vegada més, per una multitud d’entusiastes. Van ser poc més de 24 hores, molt intenses això sí. Canalejas era més que un diputat per Alcoi. Era motiu d’orgull i la connexió directa amb Madrid, amb el poder polític. També va ser, al mateix temps, la personificació del sistema de la Restauració i de la política de masses que estava començant a imposar-se.