slogan tipografia la moderna
La memoria
Caramanxel sud: El Polígon, la Residència, el “Liang Shan Po”
Les runes de la memòria (IX)
Francesc Pou - 30/05/2021
Caramanxel sud: El Polígon, la Residència, el “Liang Shan Po”
Imagen del barranco de la Zona Norte sobre el que se asienta el actual parque

Caramanxel era un barri nascut arran de l’activitat del tren Xitxarra. Una vegada desaparegut aquest, víctima de la pitjor visió del desenrotllisme dels anys seixanta del segle passat, deixà una sèrie de terrenys erms i buits amb una configuració abellidora per a les constructores més modestes, les quals no podien ficar cullerada en el putxero constructor del barri de Santa Rosa (El Faro per a la vox populi) o L’Albereda que començava a albergar edificis d’altura i senyorials que pogueren comparar-se mínimament amb els palauets residencials que s’havia fet construir la burgesia industrial alcoiana en la zona de les Hortes i que la construcció del Pont de Sant Jordi vingué a unificar amb la trama urbana del centre de la ciutat. Aquesta darrera zona havia començat el degoteig continu de l’èxode poblacional cap als barris descrits, en un intent de dotar-se d’un habitatge digne i acorde als nous temps que tothora anunciava el règim amb magnificència desmesurada.

Per contra, les cooperatives de vivenda aprofitaren el preu barat d’un terreny que l’ajuntament franquista havia configurat com a suburbi (juntament amb la barriada de Batoi), fora de qualsevol planificació de dotació de serveis. La realitat i l’esdevenir acabarien per llevar la raó aquella colla de set-ciències que regien els destins de la ciutat més pendents de les activitats econòmiques pròpies que no pas pel futur d’una ciutat que demanava a crits una reconversió econòmica i urbana.

Així doncs, la zona compresa entre l’antiga via del Xitxarra i la pendent que queia a la rambla del nou nascut riu Serpis es va veure solcada per uns carrers poligonals que alhora que integraven blocs de vivendes dispersos, deixaven uns solars per a instal·lacions fabrils noves o les antigues que es decidiren a abandonar el llit dels rius o fugir de les instal·lacions que el creixement urbà deixà al bell mig de la ciutat.  El sector empresarial alcoià que encara tenia ganes d’innovar i créixer industrialment dins els límits del nostre perímetre urbà, optà per bastir una altra zona poligonal paral·lela al Barranc del Pobre. Lliure de possibles assentaments industrials, aquest polígon de Caramanxel aniria omplint-se poc a poc de vivendes i serveis. La cooperativa afavorida  per l’enginyer municipal Cèsar Cort havia edificat un conjunt de vivendes, el Sagrat Cor, sense desllunat i amb una separació entre els blocs que permetien l’arribada de la llum natural a totes les llars. Eren pisos modests, però dotats d’uns petits jardins, tot un luxe per a l’època. Res a veure amb els habitatges noucentistes i antics del centre de la ciutat i els que atapeïen els estrets carrers del “Faro”, víctimes de l’afany de la política desenrotllista de les autoritats franquistes a partir dels anys 60, esquitxada pel model de desenvolupament urbà de les zones costaneres.

Els carrers dels polígons acabaren per abraçar dues restes de l’Alcoi rural que encara es resistia a sobreviure en un entorn que cada vegada li era més hostil. Els mas de la Clau estava situat més amunt de les vivendes del Sagrat Cor i, a l’extrem sud, hi havia les Casetes Juntes. Aquest darrer constituïa un balcó perfecte per on albirar el casc històric penjat sobre els barrancs excavats pel Riquer, el Molinar i, fins i tot, pel mateix Serpis. A les vesprades de l’estiu era un dels pocs llocs on poder aconseguir una mínima ombra d’algun dels arbres propers a la propietat mentre que l’esguard es perdia sobre l’eixam de cases velles que se subjectaven les unes a les altres, en una part de la ciutat on encara s’hi coïa tot, lluny dels anhels i il·lusions de la població dels barris més apartats.

D’ençà que fou inaugurat, l’Hospital Comarcal passà a convertir-se en el monument del barri per excel·lència. Anomenat “Residència Sanitària Verge dels Lliris” en perfecte castellà de la dictadura, aquell impressionant edifici, de proporcions gegantines, s’alçava esplendorós i solcat per  una infinitat de finestres que foradaven les altíssimes parets de rajoles grogues. Vist des de la façana principal, aquell colós se’ns apareixia com un castell protegit per una fossa profunda al recer de curiosos com ara nosaltres, que en miraven la fondària amb temor no dissimulat pel fet de caure-hi al lloc que servia de respirador dels soterranis de l’edificació. Igualment ens cridava poderosament l’atenció la configuració de les escales d’incendi, molt properes a les de caragol però amb un disseny més aviat rectangular.  No ens estàvem d’imaginar-hi un interior més alegre i lluminós que no les sales d’espera lúgubres de la “Caja Nacional”, el nom que feia servir la meua mare per designar l’edifici sanitari de la Seguretat Social, l’entrada del qual era per la Plaça de Dins.

Les darreres incursions nostres per aquelles contrades vingueren a coincidir amb el començament de les obres dels 672 habitatges promogudes per l’Institut de la Vivenda de l’Estat Espanyol. Poc a poc desapareixien del nostre abast tot de solars buits on la imaginació acompanyada d’un mínim d’objectes del terreny (pedres, pals i pots) ens convertien en els amos i senyors d’aquelles terres desolades d’un món nou que els descobridors de les constructores i els planificadors urbans santificaven per obra i gràcia dels seus interessos. Sortosament l’aparició de les noves edificacions vingué acompanyada d’una mínima, encara que insuficient, dotació de recursos. Un col·legi públic recollia la població escolar disseminada en barracons i baixos comercials de Sant Maure i Joan XXIII. Amb l’empenta d’un professorat jove i volenterós esdevindria una de les puntes de llança en la recuperació de l’escola pública a la nostra ciutat, tradicionalment menystinguda i maltractada front a l’ensenyament privat de caire religiós.  El sector minoritari de l’església que encara creia en la doctrina social aixecà un modern edifici destinat a l’atenció de les persones majors. Els anys 80, amb la democràcia més consolidada, suposarien l’arribada d’altres serveis com ara la construcció de parcs i jardins, un poliesportiu petit, el bulevard de plataners bastit sobre l’antiga via del Xitxarra i una escola infantil pública edificada sobre el mas de La Clau i que respectà escrupolosament aquest símbol patrimonial dels orígens rurals del barri.

Un contingent nou de població, provinent d’un gueto on malvivien les persones d’ètnia gitana, poblà aquest conjunt de vivendes de Caramanxel, abandonant aquell suburbi de la vergonya, al sud del barranc del Viaducte i batejat amb el nom irònic de “Cuesta de las Flores”.  El nou barri prengué el nom de la partida on hi havia el mas, La Clau. El racisme de la gent de més enllà del Pont de la Petxina li atorgà al nou conjunt residencial el malnom que venia a coincidir amb una denominació geogràfica d’una sèrie de mentides xineses que la televisió estatal emetia amb èxit d’audiència: el Liang Shan Po. L’intent de crear una “frontera blava” que aïllara aquests nouvinguts dels altres que pertanyien a l’Alcoi ben entés estava abocada al fracàs, pel fet que es trobava al costat d’una dotació imprescindible per a la nostra ciutat i per al conjunt de la comarca. La disposició dels blocs amb espais amples i oberts, que permetien l’aparcament, junt a una barreja ètnica aconseguiren un grau de normalització i d’integració veïnal lloat, fins i tot, pel President de la Generalitat Valenciana en una visita a la ciutat. El paisatge de la Zona Nord s’hi enriquí, socialment i cultural, d’allò més. La futura Hispanitat esdevindria anys després el marc ideal de converses amables entre gitanos i paios, els baixos dels edificis de La Clau eren llocs idonis per a la tertúlia, alhora que improvisats tallers de reparació de la boga de les cadires hi feien llur aparició. Aquesta realitat tangible acabà per desplaçar aquelles llegendes urbanes, tan interessades com ara infundades, que parlaven de venda massiva de canonades o de trànsit de burros de càrrega per l’escala d’accés als pisos de les vivendes.

La urbanització de la via del Xitxarra i la transformació del barranc d’enderrocs i rates, que separava Caramanxel i Joan XXIIl, en un parc urbà de dimensions comparables als de les ciutats europees, acabaren per conformar la fesomia canviant d’un barri carregat d’història. Una història que forma part de la ciutat a la qual pertany i que poques vegades hi té cabuda front a la descripció ampul·losa d’altres fets que emplenen la majoria de planes de la historiografia local.  A ritme de reivindicació permanent, per part d’una associació del veïnat que ha marcat profundament la personalitat social del barri, els temps canviants convertiren Caramanxel i per extensió, la Zona Nord, en el motor de l’expansió o diàspora urbana vers aquella part de la ciutat. I tot, sense perdre el caràcter familiar i integrador que caracteritzà des d’un principi la seua gent i que la consciència ferma de barri ha contribuït poderosament a crear.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario