Estem en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, una època gris i desconeguda que malauradament no ha captat l’atenció del gran públic. El colp d’Estat del general Miguel Primo de Rivera no va ser una sorpresa: per una banda, este fet revelà que el sistema de la Restauració era incapaç d’evolucionar cap a una democràcia, diguem-ho així, més genuïna. Per altra banda, l’estament militar feia anys que trobava a faltar la seua –clàssica– participació en els afers civils. Era 1923 i ja tocava.

Durant els set anys i mig que durà la dictadura, el general i el seu equip van tractar de posar en pràctica un programa nacionalista, regeneracionista i molt proper al que anys després es coneixeria com a nacionalcatolicisme. Al mateix temps, no és casualitat que en este període històric es desenvoluparen els dos espectacles de masses capaços de despolititzar la ciutadania: em referisc al futbol i al toreig, als toros.

Si ens centrem en el món taurí, la dècada de 1920 és deutora de la rivalitat entre Juan Belmonte i Joselito que es va encetar uns anys enrere. Hi havia una gran constel·lació de figures i una quantitat prou interessant de festejos. No sóc un expert en tauromàquia –ni ganes–, però només fent un cop d’ull a la premsa de l’època és fàcil adonar-se que els toros eren l’espectacle preferit. Sí, per damunt d’un futbol que, això sí, començaria a créixer sense límits a les acaballes dels anys 20.

Una de les noves figures de la festa nacional va ser Andrés Coloma, Clásico, el torero alcoià que transcendí la seua època. Ara forma part del nostre imaginari col·lectiu, encara que només ens adonem d’això quan anem a la representació del Tirisiti. Sabem qui és el personatge: una titella-torera que ens brinda el bou –que de manso no té res– que vol fer malbé l’agarrat posader d’Alcoi. En canvi, amb la persona tenim més problemes. Qui va ser Clásico?

El nostre torero va assolir una notable notorietat sobre tot durant la seua etapa de noveller. Per als que no controlen el lèxic tauri, podríem dir que l’etapa de noveller equival a la segona divisió del futbol. Durant els seus primers anys, Andrés Coloma obtingué el reconeixement del públic i part crítica. A Alcoi, fins i tot, es va crear un club taurí amb el seu malnom. Es pot dir, sense exagerar, que Clásico va exercir d’ambaixador de l’alcoiania. El fet de nàixer a Ibi no va ser cap problema, encara que la notícia del seu origen va tindre una certa repercussió:

En realitat, la notícia sobre el seu lloc de naixement és una anècdota. Els alcoians som, en este sentit, molt pareguts a la gent de Bilbao. Millor dit, a un dels tòpics de la ciutat biscaïna: els alcoians naixem on volem. El “Chiquet” –un dels malnoms d’Andrés Coloma– era de la vila joguetera, sí, però es va criar al carrers de la “lleial ciutat”. Ja en 1925, quan estava començant la seua carrera, era motiu d’orgull per als seus veïns:

Alcoi era coneguda, en l’època daurada de Clásico, per tres coses: les fàbriques, la qualitat del seu paper de fumar i les peladilles. Dels tres elements només queda l’últim, però això és una altra història. Estos tòpics estaven presents en un text satíric que atribuïa als principals pensadors de la història sentències com ésta:

Estos llocs comuns també eren habituals a les cròniques sobre les faenes. Especialment en els textos dels crítics que no admiraven l’estil de Clásico:

Sí, es cert, el crític no pareix massa entusiasmat amb Clásico, però no és l’únic exemple. Si busquem en les hemeroteques, trobarem que molts experts opinaven que el torero alcoià –nascut a Ibi– no era el fenomen del que es parlava uns anys enrere.

Andrés Coloma va perdre poc a poc la seua aura de torero jove i valent, però a Alcoi continuà gaudint de la fama i carregant amb el pes de ser un personatge conegut i, diguem-ho així, amb els seus estalvis. Com alguns ídols populars, Clásico també va ser víctima d’un atemptat que quasi li costa la vida. Salvant les distàncies, podríem dir va faltar poc per a que el torero alcoià es convertira en el nostre John Lennon particular. Els fets van ocórrer, per si calia més dramatisme, al seu club taurí.

Quan no arribava ni a un pam a terra, Andrés Coloma somniava amb ser Morenito de Alcoy. Després es va canviar el nom artístic per un més seriós, i també va contribuir a modificar la quotidianitat d’una ciutat industriosa però en blanc i negre, amb només tres dies de colors i pólvora. Clásico va ser el Quisco de l’època, l’Ovidi, Camilo, Nico Terol, Garson… Va ser un ídol de masses i, fins i tot, la imatge d’Alcoi. Un d’eixos consensos que a vegades apareixen en la nostra individualista ciutat.