Si volem parlar amb un mínim de rigor històric sobre la gènesi del barri de la Zona Nord d’Alcoi, caldrà remuntar-nos al darrer quart del segle XVIII, concretament a l’any 1780, per constatar la primera obra que permeté una connexió entre el nucli poblacional d’Alcoi i els terrenys situats a l’altra banda del riu Riquer. El 18 de maig d’eixe any es posà la primera pedra per a la reconstrucció del pont de Cocentaina. Un segle més tard hom va aconseguir la mateixa comunicació a una alçada que feia innecessari haver de descendir a la mateixa riba del riu. El 15 d’abril de 1863 l’arquebisbe de València, Mariano Barrio, es convertí en la primera persona que travessà oficialment el pont de la Petxina. L’extensió de l’assentament urbà més enllà del casc històric i de les Hortes era ja una realitat. Els terrenys situats al nord de la ciutat esdevenien zona idònia per a la planificació d’un creixement de la ciutat en tots els sentits.
El dia 3 de juliol de 1889, el diputat per Gandia, Sinibaldo Gutiérrez aprovà la concessió del ferrocarril Alcoi-Gandia a una companyia anglesa, la Alcoy to Gandia Railway and Harbour Co. Ltd. Aquest projecte, que responia a la necessitat per part de les fàbriques alcoianes de subministrar-se el carbó procedent d’Anglaterra, tardà poc en ser realitat. El 17 de juny del 1892 arribà la primera locomotora del ferrocarril Alcoi-Gandia i a l’any següent entrà en funcionament la connexió ferroviària entre la nostra ciutat i la capital de La Safor.
A les acaballes del segle XIX i començament del XX, el ferrocarril va conèixer el seu auge i la implantació progressiva en tot el territori peninsular. La puixança de la indústria alcoiana, unida a un aïllament geogràfic secular precisava de noves vies de comunicació i per això la nostra ciutat no en va ser una excepció en el seu procés d’extensió progressiva. El dia 15 d’abril de 1904 entrà en servei el tram Ontinyent-Alcoi i quedà acabat el ramal del ferrocarril des de Xàtiva. L’estació de terme s’alçà a la partida de Realets. Com a anècdota, cal dir que a partir del 19 de juny de 1955, el servei d’automotor entre Alcoi i València passà a ser diari. Fins a aquesta data, l’esmentat servei només tenia lloc en dies alterns. La millora comportà igualment, un canvi d’horaris que permetien enllaçar amb el tren anomenat Sevillano, que comunicava València amb Barcelona.
El 1909 s’inaugurà la línia de ferrocarril de Villena a Muro d’Alcoi, que enllaçarà amb la d’Alcoi -Gandia. El dia 20 de desembre del mateix any entrà en funcionament el tram d’Agres a Muro del ferrocarril de Villena-Alcoi-Yecla, enllaçant amb la línia Alcoi-Gandia. Restarien unides d’aquesta manera per tren les poblacions d’Alcoi, Bocairent, Banyeres de Mariola, Villena, Yecla i, més tard, Jumilla i Cieza. L’estació de terme era la mateixa del ferrocarril amb Gandia, enclavada al barri de Caramanxel. Aquesta línia desapareixerà el 30 de juny de 1969.
Els terrenys nous de la part nord acolliran la construcció del nou Escorxador Municipal, iniciada el maig del 1911, projectada per l’arquitecte Timoteu Briet. Fou inaugurat el dia 2 de febrer de 1926 i declarat Conjunt Històrico-Artístic en desembre de 1982, juntament amb el casc històric de la ciutat i l’Hospital Civil d’Oliver. Actualment, l’edifici renovat acull un complex poliesportiu regentat per l’ajuntament. Paral·lelament a la instal·lació de serveis municipals, començà la projecció de l’emplaçament d’empreses per al funcionament de les quals ja no era preceptiu l’aprofitament del cabal d’aigua dels rius. Així, el 1919, Antonio Olcina Miró creà una indústria metal·lúrgica per a la construcció de màquines ferramentes, amb la marca Foradia. A hores d’ara, l’empresa continua amb el nom comercial d’aquesta marca en una societat anònima laboral en el mateix emplaçament del barri de Caramanxel.
Molt prop d’aquesta empresa, al costat del barranc del riu Benissaidó i front a l’Escorxador acabat d’inaugurar, s’aixecà la nova plaça de bous d’Alcoi, inaugurada el dia 20 de juny de 1926, amb el torero Andrés Coloma, Clásico.
La connexió ferroviària amb el Mediterrani era ja una realitat. El Ministeri de Transports espanyol volgué eixamplar-ne el recorregut cap al sud de la nostra ciutat. El 27 de novembre de 1927 es contractaren les obres del traçat de la via del ferrocarril Alcoi- Alacant amb la companyia Ildefonso G. Fierro. El 8 de març de l’any següent començaren les obres del seu traçat i el juny del 1932 n’acabaren les obres d’infraestructura, les quals, en el terme municipal, obligà a la construcció de cinc viaductes per salvar l’alçada en els barrancs de Benissaidó, Uixola, rius Barxell i Polop i barranc de la Batalla, a més de nombrosos túnels. Com bé sabem, aquesta línia que donava continuïtat a la d’Alcoi-València tot partint de l’estació d’Els Realets no va entrar mai en funcionament i no fou fins a un segle més tard que es reconvertí en via verda per a vianants i vehicles sense motor, una vegada descartats pels successius governs espanyols les sol·licituds de posada en marxa fetes pel consistori alcoià.
Cap a la meitat del segle passat, el 1941, es constituí Aceitunera Alcoyana, creadora de la popular marca d’olives farcides La Española. La fàbrica, situada en el carrer Venerable Ridaura, al centre de la població, es traslladà posteriorment a les actuals instal·lacions del carrer Arquebisbe Domènec, on encara roman en ple funcionament.
El 22 de desembre de 1944 la Comissió d’obres acordà, per unanimitat, oferir a la Direcció General de la Guàrdia Civil un solar de propietat municipal per a la construcció de la nova caserna. La Benemèrita abandonà, d’aquesta manera el vell i deteriorat edifici de la Placeta de la Mare de Déu. La nova caserna se situà a la carretera de València, prop de les dues estacions ferroviàries. El dia 10 de gener del 1957 hom procedí a l’acte de benedicció de les noves instal·lacions, la qual fou realitzada pel rector de la zona, Josep Arnauda i a l’acte van acudir les autoritats provincials i locals. Quedà fora d’ús el 1999. En l’actualitat l’edifici es conserva i acull la vivenda dels agents i el servei de concessió de llicència d’armes.
Paral·lelament s’aixecaven les primeres edificacions educatives: el 1947 comencen les classes en el col·legi José Arnauda, regit per la institució Teresiana. L’aprovació oficial seria concedida pel Ministeri Espanyol d’Educació Nacional el 13 de gener de 1948.
El mateix any, 1947, s’aprovà la redacció d’un nou avantprojecte d’eixample, sobre terrenys situats als dos costats de la carretera de València, després del pont de Benissaidó. La creació d’un barri nou havia esdevingut una realitat. El dia 16 de setembre de 1951 una correguda tancà definitivament la Plaça de Bous d’Alcoi, inaugurada el 1926. Posteriorment fou enderrocada el 1965 per construir-ne grans blocs de pisos.
La primera edificació religiosa de la Zona Nord arribà en la dècada dels cinquanta del segle passat. El 15 d’abril de 1953 es creà la parròquia del Sagrat Cor de Jesús. Foren els mateixos veïns, amb el suport del capellà Josep Arnauda, els qui començaren el 1954 la construcció de l’edifici de la nova parròquia, en la zona de l’estació del trenet, junt a la caserna de la Guàrdia Civil.
El 16 de febrer de 1955, el Plenari acordà desestimar totes les reclamacions contra la localització de l’abocador de fem al Barranc del Pobre. El tractament dels residus començava a ser un problema per a la ciutat i la recerca de terrenys lluny de la població posà el punt de mira en la Zona Nord. Finalment, l’abocador aniria a parar a l’esmentat barranc en la fita del terme amb Cocentaina, on va romandre durant molts anys, perjudicant la imatge i la qualitat de vida d’un barri en creixement fins que fou clausurat a la dècada dels noranta del segle passat.
El 1956 l’Ajuntament de Sabadell acordà donar el nom d’Alcoi a un dels seus carrers i remeté un escrit d’agraïment al consistori alcoià. En justa correspondència, Alcoi dedicaria a aquesta ciutat de la comarca del Vallés Occidental, l’artèria principal i més dinàmica del barri de Sant Maure. El 9 de setembre del mateix any s’inauguraren a la barriada de Caramanxel unes escoles salesianes adscrites al col·legi del centre de la ciutat. Comptava amb un oratori festiu per a l’esbarjo dels xiquets i una classe d’adults que funcionarà per la nit.
A finals del mes de juliol del 1957, la Comissió Provincial Superior d’Ordenació Urbana d’Alacant aprovà el Pla General d’Ordenació Urbana d’Alcoi. Les novetats que aquest pla preveia per a la Zona Nord eren les següents:
El Patronat Provincial de la Vivenda, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi, projectà la construcció d’habitatges socials i locals comercials el 1957, en els terrenys adquirits per la Corporació local entre les finques anomenades La Bassa i Caseta del Pare Hilari. Hom acordà que aquest grup de vivendes dugués el nom de Sant Maure. El pressupost apujà als 20 milions de pessetes. El 12 d’octubre de 1959 s’inauguraren les 300 vivendes i 20 locals comercials. El 13 d’octubre de 1959 en foren lliurades les claus. El grup comptava amb 20 locals comercials, dels quals un fou dedicat a la capella (el número 16 del carrer Teodor Llorente) i quatre a escoles. Les obres s’havien iniciat el 26 d’octubre de 1957 i van finalitzar abans del termini considerat. Els arquitectes eren José Cortés Miralles (autor del projecte) i Roc Monllor Boronat.
A l’agost de 1959 s’adjudicà la construcció d’un edifici destinat a la Llotja d’Abastaments, en l’eixida d’Alcoi cap a València. El dia 22 de juliol del 1960, amb l’assistència de les autoritats locals, s’inaugurà la nova Llotja de Fruites i Verdures. Les instal·lacions foren beneïdes pel vicari del Sagrat Cor, José Vilar. Estava situada entre els carrers Arquebisbe Domènec i Ausiàs March. Disposava de cinc grans magatzems per a majoristes fixes i una per a llauradors eventuals. Comptava amb dues bàscules per a un pes fins a 40.000 quilos, despatxos, serveis i habitatge per al conserge. El cost de la construcció fou de 1.589.635 pessetes, incloent-hi el solar que hom comprà per 749.000 pessetes. Al ple de novembre de 1965 s’acordà reservar uns terrenys, junt a la llotja, per construir un nou mercat, lloc ocupat actualment per l’actual de la Zona Nord.
El 30 de juny del 1960 va morir Josep Arnauda Gisbert als 60 anys en la Caseta del Pare Vitòria, on passava els estius amb la seua família. Llicenciat en Dret i posterior mestre (títol obtingut durant la República), arxipreste i rector de vàries parròquies alcoianes, va crear escoles en Alcassares, el Tossal i posteriorment en Caramanxel. Al juny de 1965 s’acordà que una placeta d’aquest darrer barri duguera el seu nom com a homenatge a la seua tasca. Finalment seria el col·legi de Caramanxel, regit per la institució teresiana, qui agafaria el nom del capellà.
