El 1962 és traslladat a la parròquia de Sagrat Cor, Joan Moncho Jordà, procedent d’una parròquia d’Énguera i nascut a Beniarrés. Juntament amb altres dos rectors d’Alcoi constituïren un equip sacerdotal que propugnà una doctrina de fort contingut social i molt propera al moviment obrer. El 7 de febrer d’aquell any, a la mitjanit, s’originà un incendi en les instal·lacions que Papeleras Reunidas tenia a la zona de La Rambla. No hi va haver cap ferit.
La iniciativa de la primera cooperativa d’habitatges d’Alcoi prengué forma durant eixe any i els esforços de Gerardo Rayo i Antonio Laguan aconseguiren afiliats. La Cooperativa de Vivendes Sant Jordi comprà els terrenys de la finca Font Dolça, on s’hi construirien 132 pisos de 86 metres quadrats. Els adjudicataris van haver de pagar 72.400 pessetes , de les quals 34000 foren aportades mitjançant un préstec de 200 pessetes mensuals. La urbanització incloïa zones enjardinades i un mercat, en un clar exemple d’arquitectura organicista.
El 5 de desembre, l’Ajuntament aprovà el projecte de construcció de 344 habitatges a la barriada de Sant Maure, amb un pressupost de 31 milions de pessetes. A l’any següent s’autoritzà a la Cooperativa de Sant Eloi la construcció d’un bloc de vivendes.
Al mes de juny del 1963 es congelaren totes les llicències d’obres en el barri de Caramanxel, en haver triat l’Institut Nacional de la Vivenda aquesta zona per construir-ne una barriada nova. Tanmateix l’impuls constructor semblava no detenir-se, atesa la necessitat d’habitatges produïda per la immigració contínua i el progressiu abandonament de les cases insalubres dels barris obrers del centre d’Alcoi. Així, el 1964 començaren les obres de les 540 vivendes i 22 locals comercials del grup Joan XXIII.
El 1964 la unió d’un grup de fabricants formaren Licores Sinc, S.A., líder mundial en la producció de l’Aperitiu Café d’Alcoi. La fàbrica està situada actualment al Polígon Industrial de Cotes Baixes.
Al Ple de l’Ajuntament celebrat l’abril del 1965 sorgí la necessitat de requerir a les autoritats sobre els inconvenients que suposen per al creixement urbà de la ciutat l’estació de tren de Gandia i el recorregut de l’inexistent ferrocarril Alcoi- Alacant. Era l’època del desenrotllisme i la Zona Nord es trobava en plena expansió urbana. L’especulació urbanística volia disposar de tota l’oferta de solars que oferia el barri.
El 1965 el Ministeri de Vivenda va finalitzar la redacció del projecte d’allò que seria una barriada a Alcoi, per tal d’atendre les necessitats d’habitatges, tot ocupant un total de 137. 000 metres quadrats en la zona de Caramanxel. Hi havia prevista la construcció de 1650 vivendes i hom esperava que aquestes albergaren uns 7425 habitants. S’hi incloïen zones d’aparcament per a 317 automòbils, una capella amb capacitat per a 500 persones. S’hi destinaven, igualment, dues parcel·les de 5776 i 7018 metres per construir dos grups escolars. La barriada comptaria també amb set guarderies, un centre comercial i un consultori mèdic. Eixe any, l’empresa Sucesores de A. Olcina Miró participà, en setembre, en la fira de màquines i ferramentes celebrada a Brussel·les. I també l’any 1965 l’Estat Espanyol es feu càrrec de les línies de ferrocarril de via estreta de Villena i Gandia, que passaren a ser gestionades per FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta).
El 23 d’octubre de 1966 s’inauguraven els grups de Joan XXIII i Sagrada Família, format per 540 habitatges i 22 locals i 90 vivendes i 8 locals respectivament. El primer dels dos es configurà com un dels barris més característics i emblemàtics de la Zona Nord, situat a l’est i separat del grup Sant Maure per la via del tren Xitxarra, el qual deixaria de funcionar a l’abril de 1969. Eixe mateix any de 1969 naixia una nova infraestructura educativa: A l’octubre començaren les classes en les Escoles Professionals Salesianes Joan XXIII, amb una matrícula de 500 alumnes. Abans, però, pel mes de febrer de 1969 les aigües del Xorrador havien estat cedides a l’Ajuntament.
En la dècada dels 70 la Zona Nord es dotava del seu servei més important: en juny de 1972 fou inaugurat l’Hospital Comarcal Verge dels Lliris, construït per la Seguretat Social. El 1976 fou un any molt actiu, una vegada havia mort Franco i Espanya començava a albirar les primeres llums d’una incipient democràcia. Eixe any s’havia inaugurat el polígon industrial situat a la partida de Cotes Baixes, el qual disposava de 284.232 metres de sòl edificable. El dia 2 de febrer es creà la parròquia de Sant Joan de Ribera, situada en el col·legi Salesians Joan XXIII, al carrer Sant Joan Bosco, el temple de la qual (de nova planta) fou inaugurat el 18 de desembre de 1976. I diumenge 6 de juny tingué lloc la primera Assemblea de creació d’una entitat sense la qual no es podria explicar la trajectòria del darrer mig segle de la Zona Nord. Ens referim a l’Associació de Veïns, constituïda en la sessió celebrada aquell dia al cine de la Parròquia del Sagrat Cor de Caramanxel. Per altra banda, l’empenta constructora no s’aturava i eixe any començà la construcció del grup de les 672 vivendes subvencionades, locals comercials, parc i aparcaments de La Clau.
La dinàmica associació del veïnat celebrava el 1977 la I Setmana dels Barris, model que seguirien posteriorment d’altres associacions semblants de la ciutat com ara la del Viaducte, Batoi o La Mistera- Santa Rosa. El 1978 fou un any convuls. El moviment veïnal havia pres consciència dels problemes estructurals de la ciutat i els nous vents de llibertat que s’endevinaven configuraven l’escenari adient per a la reivindicació dels drets. Cal destacar la participació de nombrosa gent del barri a la manifestació a la Plaça d’Espanya que tingué lloc el 20 de juliol i que aplegà unes 2000 persones, per la manca de subministrament de l’aigua, la qual no arribava als tercers pisos. El lema de la convocatòria fou aquest: Alcalde, escucha, el pueblo no se ducha. En març del mateix any havien finalitzat les obres de construcció de dos túnels per encalçar el riu Benissaidó en les proximitats del pont de la Petxina. Aquesta obra permeté la connexió amb l’eixample mitjançant l’emplenament de terra per configurar el pas del Benissaidó en la dècada dels anys vuitanta. La passarel·la sobre el riu que porta el nom del barranc esdevindrà una nova via d’accés a l’Eixample pel carrer Na Saurina d’Entença. Fou oberta al trànsit el dia 30 d’agost de 1987.
Una nova edificació educativa, procedent del centre d’Alcoi, es traslladaria al barri. El dia 2 de maig de 1978 començaren les classes en el nou col·legi de les Esclaves, construït al carrer Arquebisbe Domènec i que vingué a substituir el bell edifici escolar del carrer Goya, que fou enderrocat per construir un pàrquing i els terrenys foren objectes d’una peculiar operació immobiliària d’intercanvi.
El fet de posseir terrenys i estar aquests en unes condicions millors que en qualsevol altra zona de la ciutat permeteren el creixement continu del barri i l’assumpció de serveis mitjançant la construcció de les instal·lacions escaients. El dia 7 de juny de 1979 fou inaugurat el Palau de Justícia a la plaça d’Al Azraq. Seria la nova seu dels jutjats d’Alcoi. A l’agost de 1979 entrà en funcionament el nou edifici de la Llar d’Ancians Sant Josep, regentat per les Germanes d’Ancians Desemparats, ordre amb presència a Alcoi des de l’11 de maig de 1878. El nou col·legi nacional Miguel Hernández, d’EGB i Pre-escolar començà a impartir classes en setembre de 1979. L’únic col·legi públic de la Zona Nord naixia tot agrupant les diferents aules disseminades pels baixos comercials dels barris de Sant Maure i Joan XXIII així com també suposava la supressió de les aules prefabricades insalubres i amb gaire condicions per a l’ensenyament infantil. També eixe any tingué lloc el lliurament de les vivendes de La Clau. Aquest barri veuria millorada la seua dotació el 1981 en finalitzar el mes d’abril les obres de millora de les pistes esportives del Poliesportiu Caramanxel, construïdes pel Ministeri de la Vivenda com a equipament esportiu per al grup de les 672 vivendes socials. Els jutjats de la Plaça d’Al-Azraq van veure ampliats els serveis l’1 de juny de 1983, quan començà a funcionar el segon jutjat de Primera Instància i Instrucció de la ciutat.
Tanmateix, el creixement continu del barri continuava demanant uns serveis que donaren resposta a la demanda existent. L’Institut de Formació Professional de Cotes Baixes inicià les seues classes el 16 d’abril de 1984 i s’inaugurà oficialment el 12 de juny. El 10 de juliol del 1984 obria les seues portes el Mercat Municipal del barri, en el cor de la barriada de Sant Maure. En setembre de 1984 entrà en servei la primera fase de l’ampliació de l’Hospital Verge dels Lliris. El 1985 són col·locades els primers fanals de foneria del nou enllumenat públic a l’Avinguda de la Hispanitat. En juny d’eixe any finalitzaren les obres d’ampliació de l’Hospital Verge dels Lliris, el qual passà a disposar de 304 llits i serveis complementaris. El dia 15 del mateix mes de juny, un concert de la Unió Musical d’Alcoi inaugurà l’amfiteatre de la Zona Nord, “curiosament” batejat l’any 2001 com Auditori Amando Blanquer.
En novembre de 1986 foren millorats els accessos al polígon industrial de Cotes Baixes, anivellant-los des de la carretera N-340. El dia 25 de maig del 1987 entrà en funcionament el Centre de Salut La Bassa per garantir l’atenció sanitària bàsica al conjunt de la població. La dècada fruïda dels vuitanta va concloure amb la posada en funcionament, el juny de 1990, de la nova entrada nord per la ciutat de la carretera N-340 per la Font Dolça.
En la dècada dels noranta continuaria la implantació d’instal·lacions i serveis de caràcter públic i privat, atés el fet que era l’única zona que podia oferir terrenys en bones condicions i lliures de traves legislatives. Així doncs, la remodelació i millora del Poliesportiu i piscina de Caramanxel conclogué el 14 d’abril de 1991 i El 14 de juliol de 1993 obria les seues portes Eroski, el primer hipermercat instal·lat a Alcoi.
Tot no eren, però, bones notícies. La crisi industrial de la ciutat esguitava alguna de les empreses més emblemàtiques de la Zona Nord. Al mes d’octubre de 1993 s’aprovà el tancament de l’empresa Miró Reig, a la partida d’Els Realets, quan RENFE acordà unilateralment posar fi al contracte programa amb l’empresa alcoiana.
La integració cultural del barri possibilità que la comunitat andalusa fixara la seua seu nova al barri, la qual fou oberta el 16 de juny de 1995. Per altra banda, el polígon Cotes Baixes, en funcionament des de la dècada dels 70, necessitava d’unes obres de restauració integral, les quals finalitzaren a l’abril de 1996.
L’any 1997 dugué la dotació i reforma d’infraestructures de gran importància per a la projecció de la Zona Nord. El 15 d’octubre tingué lloc la inauguració de l’Estació d’Autobusos, la primera de nova planta construïda a Alcoi i el 21 de juny de 1997 entrà en servei l’ampliació del Parc de la Zona Nord, amb una superfície de 30.000 metres quadrats, la qual permeté la instal·lació d’un parc infantil de grans dimensions en un espai que constituïa una terrassa sobre la Rambla i un mirador privilegiat per contemplar el comiat del riu Serpis de la ciutat amb el rerefons muntanyenc que formen L’ull del Moro i La Serreta.
No concloïa ací la dotació de serveis específics per al barri. En setembre de 1998 entrà en funcionament l’Escola Infantil, ubicada en l’antiga “caseta Nadal”, tot just al costat del Centre Social, que havia estat inaugurat el 23 de juliol de 1998. Juntament amb les instal·lacions educatives i socials també s’assentaren al barri les esportives. Al desembre de 1998 la Federació Valenciana de Futbol va adquirir locals propis al carrer Mossèn Vicent Albors per traslladar la seu que fins a aquell moment estava situada al carrer Doctor Sempere.
A les acaballes del segle, més concretament el 1999, el primer edifici oficial localitzat al barri, la caserna de la Guàrdia Civil quedà fora d’ús. En canvi, al febrer de 2000 començaren les obres en el nou polígon Sideroparc, amb la finalitat pretesa d’agrupar les indústries siderúrgiques que restaven en funcionament a la ciutat. Aquest objectiu s’aconseguí en part i s’erigiren sobre les cendres de l’extinta empresa Miró Reig, als Realets.
El segle XXI començà a la ciutat d’Alcoi amb canvi de color polític a l’Ajuntament. Per primera vegada, després de la Guerra Civil Espanyola, la dreta accedeix democràticament a l’Ajuntament d’Alcoi. El 15 de juny de 2001 es concedeix el nom d’Amando Blanquer a l’amfiteatre del parc de la Zona Nord, sense que això supose cap inversió en renovació o adequació per a la graderia de cement concebuda per contenir el terreny de la part superior del parc. Sí que hi hagué ampliació de l’Hospital Verge dels Lliris 2003 i les obres van ser inaugurades pel President de la Generalitat el 25 d’octubre de 2003. I també l’institut de Cotes Baixes conegué una ampliació de les seues dependències, inaugurades també per la primera autoritat del govern valencià. El 18 de desembre de 2004 amb l’erecció del monument, l’estàtua de Cirilo Tormo passà a formar part del paisatge urbà de la partida de Realets. Va ser sufragada pel Rotary Club d’Alcoi. Abans, però, el 20 d’octubre de 2004, s’havia inaugurat el pont de Rafael Terol, que permeté la connexió amb la part alta del barri amb l’Eixample, tot salvant el barranc del riu Benissaidó.
El 14 de gener de 2005 l’alcalde col·locà la primera pedra del projecte d’accés nord, que incloïa nous vials, zones verdes i edificis residencials. Aquest accés nord seria realitat anys més tard, configurant la porta d’accés sud a la ciutat, la qual, a hores d’ara, al mes de febrer de 2024, veu com estan a punt de finalitzar les obres de la rotonda d’accés al Polígon Cotes Baixes i al carrer Tirant Lo Blanc, que inclou un pas subterrani per on poder travessar els vehicles sense motor i els vianants i que serveis d’enllaç per a tot el circuit del carril bici que arriba a la Zona Nord procedent de L’Albereda.
Potser el dinamisme d’un barri que ha estat en continu creixement, contraposant l’evolució d’altres zones de la ciutat, puga explicar aquesta contínua dotació d’infraestructures públiques i privades, juntament amb un creixement de la vivenda pública i privada. Tot plegat, ha configurat un barri obert on tenen cabuda tots els segments de la població alcoiana i la nouvinguda. L’orografia més amable ha motivat una localització d’empreses de tots els àmbits de l’economia, acollint fins i tot la fuga d’algunes procedents d’altres zones d’Alcoi. No podem ni devem oblidar que a hores d’ara, el barri de la Zona Nord constitueix un pulmó econòmic i social d’Alcoi, l’evolució del qual condicionarà en bona mesura el futur de la nostra ciutat.
Bibliografia
Una lástima no saber leer bien esta lengua y arto de ver este país con tantos inteligentes. Mi familia fue como tantas las que vinieron a participar y hacer grande Alcoy y veo que poco a cambiado desde entonces.
Gracias por dejarme expresar mi opinión a un que no sirva para mucho.