Destacados
La memoria
María del Milagro Jordá y Puigmoltó (1823-1887)
Poetisa y benefactora
Retrato de la poetisa por el pintor Ramón Castañer
Hija de José Jordá y Jordá y de María del Milagro Puigmoltó y Ortiz. Nació en Alcoy el día 2 de abril de 1823. Realizó sus estudios en el Colegio de las Salesas de Orihuela. Siendo muy joven, en realidad una adolescente, contrajo matrimonio en 1837 con José Luís Samper de las Casas maestrante de […]
La memoria
Premsa escrita i peladilles: una història embafadora
Un article molt ensucrat sobre la llepolia més típica de la ciutat
A principis de setembre vaig rebre la visita d’un bon amic de Jaén. Després de gaudir del modernisme arquitectònic de la ciutat, del sempre imprescindible refugi antiaeri, o d’una Font Roja eventualment invisible per la pluja i la boira, Javi em preguntà sobre els dolços típics d’Alcoi.
La memoria
José García Llopis (Alcoy, 1913 – El Verger, 1997)
Maestro, locutor de radio, diplomado en Turismo y escritor
No se podría entender la historia de Radio Alcoy sin este carismático y polifacético locutor alcoyano que entró en la emisora con 20 años y que llegó muy lejos dadas sus inquietudes.
La memoria
De l’Orient Express a La Panderola
Un recorregut exprés per alguns noms i malnoms de trens d’arreu del món
Pep Jordà, 4/12/2016

Potser tot va començar amb un intent d’humanització de la màquina, amb la voluntat de posar-li nom al monstre per fer-lo pròxim i conegut. Potser el malnom era la conseqüència lògica de la popularitat. O potser no era tan espontani, i darrere s’amagava un intent soterrat de crear una marca que actuara sobre els usuaris com un reclam.

El cas és que, per un motiu o altre, a partir d’un determinat moment qualsevol tren que es preara va disposar d’un nom propi que el distingia de la resta d’expressos, ràpids, diürns, nocturns o regionals que inundaven les vies. I si no malament.

Arreu del món van sorgir noms que més que a mitjans de transport semblaven fer referència a universos llunyans i mítics com The Ghan, nom que rep el tren australià que recorre 2.979 km des d’Adelaida fins a Darwin, el Blue Train, que recorre 1.600 km des de Ciutat del Cap fins Pretoria, The Hiram Bingham que puja fins les ruïnes de Machu Pichu o el California Zephyr que recorre 3.924 km des de Chicago a San Francisco seguint la ruta oberta pel primer ferrocarril transcontinental dels EE.UU.

I a Europa l’Orient Express aquell mite que recorria 3.012 km entre París i Istanbul; el Transsiberià que connecta Moscou i Vladivostok mitjançant un viatge de  9.258 km o el  Glacier Express, el tren turístic suís que travessa 91 túnels i 291 ponts.  A l’estat espanyol tampoc no vam escapar d’aquesta tendència. RENFE va tirar d’imaginació anomenant Al-Andalus a l’exprés turístic que durant sis dies recorre els llocs més emblemàtics de l’arquitectura i geografia andalusa. O Transcantábrico el que publicita com el ‘viaje cultural y gastronómico por la España verde’. Ferrocarrils de la Generalitat Catalana va fer el propi denominant poèticament Tren dels Llacs al ferrocarril històric entre Lleida i La Pobla de Segur, nascut de l’antic projecte d’unir la ciutat de Lleida amb Saint Girons (França) a traves dels Pirineus.

Tot i que, abans que el màrqueting es fera nom i habitara entre nosaltres, els trens ja havien estat batejats habitualment amb el gentilici de la geografia que travessaven. Així, per exemple, el Gallego era el tren que, des de La Coruña o Vigo anava fins a  Bilbao o Irún. En canvi eixe mateix tren quan viatjava en sentit contrari era conegut com el Vasco. Una cosa semblant li passava a l’exprés Barcelona-Sevilla, que era denominat Catalán o Sevillano, depenent del sentit de la marxa del comboi.

Altres van demostrar una vena literària superior en batejar amb metonímies trens com el Fruter, que transportava productes refrigerats des de Silla a Anglaterra, o el Salero, que traslladava sal per a l’industria química entre Manresa i Flix. Prou més enginyosos van ser els que van denominar Bikini al tren que portava estiuejants des de Bilbao a Alacant o Borreguero (per la qualitat de servei i dels usuaris) a aquell altre que traslladava reclutes d’una punta a l’altra de l’estat quan el servei militar encara era un deure per als ciutadans i, en paraules d’un tinent d’artilleria del nom del qual no me’n recorde, un triple privilegi ja que per a fer-lo calia ser jove, trobar-se en perfecte estat de salut i  ser espanyol. Cazi ná.

Més ocurrent encara el que va anomenar Shangai l’exprés que des de La Corunya travessava tota l’estepa castellana fins arribar a Barcelona. Malgrat que si es llegeix la sinopsi del film en que s’inspira el nom la cosa no resulta tan afalagadora. “Després de ser plantada pel capità Harvey (Clive Brook), Lily (Marlene Dietrich) guanya reputació com una famosa aventurera. Però la situació s’escalfa quan els ex amants es troben al tren que va camí de Xangai. Tots dos compartiran viatge per les llunyanes terres de Xina (qui diu Xina diu Palència) i amb un grup de passatgers de diferents nacionalitats, classes i de mala mena.”

I què dir del Botejara, l’exprés Barcelona – Badajoz que feia referència a La España de los Botejara un programa documental emes per TVE el 1978, que contava el dia a dia d’una una família procedent de Villanueva de la Vera (Càceres) molts dels membres de la qual havien hagut d’emigrar a zones més pròsperes com Catalunya, el País Basc o Alemanya.

Com podran imaginar quan aquest assumpte dels noms mítics dels ferrocarrils va arribar a terres valencianes la cosa ja anava en evident davallada. Si a més es té en compte que la majoria de línies que circulaven pel país eren de via estreta tampoc no calia  esperar grans miracles. El més lògic era recórrer a diminutius com la Vieta que designava el tren que feia el servei regional entre Carcaixent i Gandia o el Trenet que feia el mateix amb el automotor que des d’Alacant arribava per la costa a Dènia.

Tot i que algunes unitats especials que van circular per les vies del trenet van rebre noms més treballats com Limon Express, un tren històric de color groc (d’ací el nom) que durant anys va transportar turistes de Benidorm a Gata de Gorgos. O el Transnuitador, nom de disseny que fa referència al caràcter nocturn del transport ferroviari que desplaça viatgers amb ganes de festa des d’Alacant a Benidorm.

En les comarques de l’interior el brunzit mecànic de les bieles, el color negre de les locomotores i els espasmòdics panteixos de les màquines de vapor en pujar les dures costeres que hi havia des de Gandia a Alcoi van acabar donant el nom de Xitxarra als trens que recorrien la línia i també als de les línees veïnes com la Villena–Alcoi-Yecla (coneguda com VAY) que en algun moment va unir Cieza amb Gandia. I això que els ferro busos d’aquesta línia ni brunzien, ni panteixaven i a més eren de color platejat.

Un altre ferrocarril mínim batejat amb nom d’invertebrat va ser La Panerola un tramvia entre Onda i el Grau de Castelló amb aspecte d’insecte metàl·lic, on no era infreqüent que els viatgers pujaren o baixaren d’ell en marxa o que se l’obligara a parar en la ruta seguint la conveniència d’algun passatger.

Afortunadament per aquests ferrocarrils de via estreta darrere del nom de l’insecte sempre hi havia un punt afectuós, res a veure amb malnoms com el Patera, que designa un regional entre Gijón i León i on, com hi ha més passatgers que seients, els usuaris viatgen amuntegats com en una pastera.  O l’exprés Algeciras – Port Bou batejat amb el, políticament incorrecte, nom de Morero degut a la enorme quantitat de ciutadans marroquins que l’utilitzaven camí dels països europeus on treballaven.

O el Matagallines, el servei ràpid entre València i Barcelona que esdevindria l’embrió de l’Euromed. De fet era tan ràpid que les accelerades llençaven els viatgers contra els seients i les frenades just el contrari, en un intent de no entrar a les estacions sense deixar cap gallina viva. O l’elèctric Banyoles-Girona conegut com Matagossos, perquè molts animals al  tocar el tercer carril de les vies morien electrocutats.

Per no parlar del Kutreitor, com es conegut el tren diürn entre Vigo i Bilbao o La Corunya i Hendaya, degut al mal estat de les unitats. O d’un altre igual de deficient però que ens toca de molt més a prop com és l’Alcoi – Xàtiva -València que comença a ser conegut popularment com el Windows Vista perquè resulta tan lent, insegur, ineficaç i amb tant poc rendiment com el sistema operatiu que en el seu dia va estar qualificat com el producte tecnològic més dolent de la història.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario