Potser la casualitat va permetre el fet que el carrer més guarnit de tota la barriada fos dedicat al poeta més colorista de la Renaixença Valenciana, Teodor Llorente i Olivares. D’altres autors en la nostra llengua, com ara Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Joanot Martorell s’hagueren de conformar amb carrers mancats de vegetació i cingles d’edificis austers que definien llur recorregut.

El Carrer Teodor Llorente era alegria en si. Plantacions de palmeres envoltades per tanques vegetals li conferien un caràcter d’humanitat, més difícil de trobar en les altres vies del voltant, on s’hi alternaven blocs de cases i descampats totalment erms o esguitats d’enderrocs urbans. Aquest carrer, juntament amb la resta del barri Sant Maure, s’havia edificat sobre terrenys propietat del Mas de la Bassa, que en va fer la permuta escaient rebent a canvi els locals comercials que omplien els baixos de les edificacions. El preu del lloguer fixat no seria molt alt si tenim en compte l’ocupació d’aquests per negocis, molts dels quals continuen la seua activitat a hores d’ara.

Al bell mig del carrer, una drogueria que encara és oberta, esdevingué emblemàtica en tota la zona, arran de la seua posada en funcionament, allà pels anys 60. No la freqüentava massa, atés el fet que al carrer València, tot just al costat de la costera que donava accés a la meua casa hi havia una altra botiga d’aquestes característiques, el dependent de la qual havia sabut guanyar-se la clientela del meu carrer.  Tot i això, recorde haver entrat a aquest establiment del carrer “dels jardilets” acompanyat de ma mare i deixar-me sorprendre per les bates dels venedors, totes uniformades, mentre un aiguabarreig flairós de perfums i productes químics se m’endinsava pels conductes de la pituïtària. Quan hi havia molta gent, cosa prou normal en els comerços del barri, intentava dissimular el meu desfici contemplant els pots de plàstic disposats a les prestatgeries per a la compra a granel, una pràctica assequible a la butxaca del comprador que permetia uns guanys més grans al petit comerciant sense balafiaments d’envasaments fabricats de bestreta per l’empresa subministradora. Recorde la compra de la colònia en ampolles grans, amb un preu més econòmic. Posteriorment en casa, el contingut n’era distribuït en petits flascons de plàstic amb taps que en permetien la sortida vaporitzada tan bon punt premies el ventre del recipient. Les colònies dels meus pares venien presentades en ampolles de vidre. En alçar-hi el tap, hom descobria un petit forat que coronava el coll de la botelleta per poder dosificar una quantitat justa sense malbaratar-ne el contingut.

Un senyal evident de què érem “uns xics fadrins” el constituïa el fet que, en arribar l’estiu, ens permetíem el luxe de gastar uns dinerets recollits, amb molt esforç i dedicació, de “les pagues” dels avis o dels oncles i fins i tot dels mateixos pares. En aquest darrer cas, es tractava d’una mena de cisa legalitzada a colps de costum cada vegada que els nostres progenitors ens enviaven a comprar i les tornes no anaven més enllà de quatre o cinc pessetes. Amb aquest sou migrat ens adreçàvem a l’establiment que constituïa un oasi i alhora un deler en els dies més calorosos d’un estiu de sol punyent. La geladeria de nom magnificat estava regentada per una família de gelaters de la més genuïna tradició xixonenca. Allí se servien els polos de gel amb el sabor més refrescant. El producte estrella, tanmateix, eren els gelats cremosos de fabricació pròpia que abastaven la gamma de sabors que constituïa la carta de presentació del gelat valencià per excel·lència, molt diferent als altres italians amb barreges variades que començaren a envair el nostre país a partir de la incorporació espanyola al Mercat Comú Europeu.

El desig de sadollar la nostra set, amerada per la calor sufocant no ens privava de contemplar amb curiositat, la gran habilitat del propietari servint els gelats malgrat la seua deficiència física, palesa en un braç on la monyica constituïa un monyó que unia l’avantbraç amb una mà maldestra que es bellugava amb dificultat de moviment voluntari. Els meus amics comentaven que havia estat una ferida de la guerra civil espanyola, segons llegenda urbana que circulava pel barri. Recorde que el sentiment de llàstima se’m barrejava amb un altre de sincera admiració per la gran professionalitat d’aquesta persona superant les limitacions físiques amb voluntat de ferro i de servei al proïsme.  Val a dir que aquesta geladeria continua oberta i ha expandit la seua activitat com a cafeteria per a l’hivern, esdevenint un local senyer dintre la Zona Nord.

Els altres baixos comercials del carrer foren ocupats per un petita botiga de queviures, una paqueteria o merceria i per l’Associació de Veïns, capdavantera en les reivindicacions veïnals, no sols a Alcoi, sinó també a les comarques del sud valencianes. La importància i l’abast social d’aquest grup de veïns i veïnes inquietes fou enorme i sense la seua empenta no es pot comprendre l’esdevenir de tot el conjunt de barriades situades al nord del Pont de la Petxina.

Un pati de llums separava el bloc d’habitatges, la façanes dels quals donaven al carrer Teodor Llorente i l’altra meitat, a Jordi de Sant Jordi. En aquest darrer, els baixos de les edificacions esdevingueren vivendes, tal i com feu l’Instituto Nacional de la Vivienda amb els blocs compresos entre Ausiàs March i el mateix Teodor Llorente. La creixent vitalitat urbanística de la zona incitaria les constructores privades, cap a la fi dels 70, a completar l’altra banda del carrer dedicat al poeta dels estramps. La seua urbanització, en sentit sud-nord, conegué un punt d’assentament d’unes aules de l’escola pública del barri, dintre de la diàspora generalitzada que constituí la ubicació d’aquesta, abans de la construcció del Col·legi Miguel Hernández.

El Carrer Sant Eloi prengué el nom de la cooperativa de construcció que edificà un bloc de cases el 1964, tot delimitant una via paral·lela a les anteriors i perpendicular a Sabadell i Arquebisbe Doménec. El gremi dels maians honraven així la memòria del seu patró, inaugurant amb el grup de vivendes finançat per ells, l’artèria que cloïa la barriada de Sant Maure per la banda est. Arribaren fins al llindar de la propietat d’un mas que desapareixeria amb el temps i el seu lloc fou ocupat per construccions modernes de pisos. Els baixos comercials, passaren a ser patrimoni de la família propietària del Mas de la Bassa, en virtut de l’acord de permuta per la cessió dels terrenys. Una bona part dels comerços instal·lats a hores d’aquells moments han sobreviscut al pas del temps. Una merceria a l’extrem sud del carrer conserva l’encant del mobiliari de quan fou oberta al públic per primera vegada, tot i les lògiques reformes mampreses per les propietàries. Una botiga de regals i decoració continua la seua activitat traspassada de pares a fill, amb poques variacions respecte a la seua configuració original, entre les quals hem de congratular-nos per la traducció del nom de l’establiment a la nostra llengua. Continua, igualment en funcionament, una fusteria, que amb el pas dels anys va anar expandint el seu negoci i que ara sobreviu a la crisi del sector de la construcció. La nova realitat comercial s’endugué per davant una petita bugaderia amb un nom molt explícit: Lavaenseco, així com el forn de pa que hi havia al bell mig del carrer.  Aquest establiment, regentat al seu dia per la Sinyó Maria, la meua àvia, aplegava les visites del veïnat de Sant Eloi i dels carrers voltants, sense patir cap competència dels altres dos del ram, situats al començament del carrer Sabadell i l’altre dins la barriada de Joan XXIII.

Al meu record resten el gran nombre de visites que feia a la botiga de l’àvia, acompanyat dels meus pares. Mentre que els majors restaven parlant a la zona de despatx dels clients, jo me n’entrava a la rebotiga i deixava el temps esgolar-se envoltat de saques de farina o els paquets de neules, de les quals em feia el deler la sabor indefinida cada vegada que la progenitora del meu pare ens en regalava unes quantes. Em cridava l’atenció tot d’aparells destinats a la mesura de la farina de blat i a la fabricació de dolços, galetes, etc., venuts al negoci familiar. I tot açò amerat per una flaire endolcida de sucre, canyella i d’altres edulcorants que estimulaven l’ànima i els sentits. Ensumar aquelles essències era creure en una vida més alegre on la felicitat vindria esgolada i cauria a sobre de nosaltres tal i com ho feia el sucre en tot aquell seguici de rosques d’anís, pastissos, merengues, moros, etc. La jubilació de la meua àvia deixà reclosos en la rebotiga del forn uns records llaminers d’una infància saborosa, d’un món en forma de dolç a l’abast dels nostres somnis d’infant.

Sant Eloi es convertí en el tancament per l’est de Sant Maure abans que les constructores dels anys 80 hi entraren a sac. Un immens descampat s’estenia a l’altra banda del carrer, constituint un monticle elevat sobre el pas de la via del Xitxarra. Un lloc idoni per a la celebració de batalles individuals, prèviament acordades a l’escola, lluny del control de mestres i capellans. També n’hi havia de col·lectives, amb els dos bàndols acarats, als quals anaven afegint-se mercenaris i guerrers vocacionals. Només calia un odi puntual entre dues persones, per tal que aquestes reclutaren els exèrcits que haurien de batre’s en campanya de llançament de pedres sense cap altre escut que no fora el propi cos. El resultat de la batalla s’esdevenia quan l’exèrcit guanyador aconseguia foragitar dels dominis de la contesa els perdedors, que abans d’encetar la fugida definitiva proclamaven un repte de continuar la guerra en un altre dia i hora, per tal d’alleujar l’escarni subsegüent per part dels vencedors.

El temps passant ens aniria insuflant seny i noves coneixences alhora que anàvem paint el canvi urbanístic de la zona, completat un conglomerat urbà que el va tornar més cosmopolita i obert, però que conservava el tarannà de barri o de petit poble a mesura que les noves construccions dels afores ens apropàvem més al centre de la ciutat, allò mateix que hom anomenà Alcoi durant molt temps