El passat 23 de gener de 2014, un dia després del que hauria sigut el cent quatre aniversari, a Pamplona es va fer un homenatge pòstum a Jesús Monzón Repáraz. Amb aquest acte, l’organització navarresa del Partit Comunista d’Espanya li tornava la rellevància arrencada a aquest important polític defenestrat per Santiago Carrillo i la nomenklatura del Partit Comunista a l’any 1948. Jesús Monzón era un jove advocat que al 1931 va fundar el Partit a Navarra, al 1936 fou el candidat més votat del Front Popular i fins i tot arribà a ser governador civil d’Alacant al 1937. Després de la guerra, al Sud de França va reorganitzar el PCE en la seua pitjor època mentre la cúpula del partit estava a la URSS i al 1944 va preparar la fallida invasió de la Vall d’Aran amb uns sis mil guerrillers, aventura que la Història va encobrir amb el silenci. Al 1948 amb la veu de Carrillo, Jesús Monzón va ser expulsat del PCE per les seues “desviacions personals i morals” de l’ortodòxia comunista i per haver ostentat càrrecs al govern de Juan Negrín. Va patir presó i exili i no va ser rehabilitat fins a l’any 1986 quan el seu caràcter “eurocomunista” ja era una posició normalitzada a Europa.

Malgrat els reconeixements oficials, l’homenatge més popular i de més difusió a la memòria d’aquest home ha sigut la novel·la ‘Inés y la alegría’ d’Almudena Grandes. Allí se’ns conta que Jesús Monzón era el fill díscol “de una de las mejores familias de Pamplona, hijo menor de un distinguido médico burgués i descendiente, por parte de madre, de un antiguo linaje de la aristocracia rural de Navarra….cuando en Pamplona triunfa el golpe de Estado al que las amigas de su madre llevaban años enteros rezando novenas…”.

Jesús Monzón va morir en 1973 a l’hospital de Bilbao. Tres anys abans, el 7 d’abril de 1970, havia mort el seu germà major Carmelo Monzón Repáraz. Quan al 1931 Jesús va ingressar al PCE s’acabava d’inaugurar a Alcoi el flamant Pont de Sant Jordi construït sota el projecte i la direcció d’obra de Carmelo Monzón, ajudat pel seu amic pamplonès l’arquitecte Víctor Eusa. Poc després, Carmelo Monzón va lluitar a distància amb la conflictiva i desafortunada construcció del Pontó de San Jaume, també a Alcoi. El Pont de Sant Jordi es va començar a fer al final del 1925. Fou la primera obra important d’aquest enginyer, primer de la seua promoció a l’Escola d’Enginyers de Camins de Madrid, on el seu mentor Alfonso Peña Boeuf es referia així: “… proyecto redactado por nuestro joven e inteligente compañero D. Carmelo Monzón, que estudió este viaducto con todo el entusiasmo de la primera obra y con toda la competencia de una sólida preparación…” a la Revista d’Obres Públiques en 1927. Durant la guerra civil espanyola, Carmelo Monzón fou nomenat Director General d’Obres Públiques del Govern Basc l’1 d’abril de 1937. Durant tots aquest anys havia col•laborat amb Víctor Eusa i amb altres arquitectes en el càlcul de les estructures d’alguns dels seus projectes.

El 31 de gener de 1938, Alfonso Peña Boeuf, un enginyer de curiosa trajectòria professional, designat inspector del Cos d’Enginyers de l’Estat per al Pont de Sant Jordi, fou cridat a Burgos pel general Franco per a fer-lo Ministre d’Obres Públiques, càrrec que ocuparia fins a l’any 1945, després fou procurador en Corts fins al 1966 mentre pertanyia al Consell d’Administració de la RENFE fins a l’any 1957.

Ja no faria cap pont més. Les següents notícies seues apareixen a Madrid on va treballar com a enginyer calculista de les estructures de l’edifici Espanya de 1947 i de la Torre de Madrid del 1954 tots dos projectes dels arquitectes Joaquín y Julián Otamendi Machimbarrena. En 1951, Carmelo Monzón va fundar l’empresa Sociedad Anónima de Hormigones Especiales (SAHE) dedicada a la fabricació d’elements pretesats de formigó, aquests elements eren fonamentalment biguetes fetes amb ciment aluminós durant els anys seixanta. Aquestes biguetes de gran resistència i ràpida elaboració han tingut una forta repercussió social en l’actualitat amb l’aparició de la patologia anomenada “aluminosis”. L’ús d’aquestes biguetes va deixar de ser legal a l’any 1980. L’empresa SAHE va tindre molt ressò en el sector de la construcció i en el món dels arquitectes. Carmelo Monzón també va ser president del Consell d’Administració de l’empresa d’elements prefabricats de formigó per als conductes de ventilació de les cuines i dels banys dels edificis nomenada SHUNT, S.A., uns elements que popularment han pres el nom d’aquesta empresa.

Totes les primaveres comencen amb moltes celebracions potser per a oblidar un hivern rigorós i aleshores gaudir de l’esclat de la vida. Així, fugint de la foscor agafem amb alegria l’aniversari de la República, les festes populars, la Setmana Santa o l’aniversari de la legalització del Partit Comunista al voltant de l’ajornament del concepte de concòrdia que la mort d’Adolfo Suárez ha posat a sobre de la taula. Mentre el debat nacional s’entrebanca en propostes de noms de carrers m’interesse pels probables sentiments d’aquest valent enginyer silenciat i enviat a l’oblit. Amb ell també es va enfonsar la repercussió d’aquest Pont de Sant Jordi tant des del punt de vista de la tecnologia constructiva com des de la vessant estètica al si de la Modernitat. Resulta atractiu quines podien haver sigut les relacions que Carmelo Monzón establiria a la ciutat d’Alcoi en totes aquelles regulars visites mensuals que va fer al llarg dels anys de la construcció del Pont, on viuria, quins serien els seus hostatges, amb qui conversava, però també quines coses i a quines persones contava coses d’Alcoi i del seu pont a Pamplona i després a Madrid. Qui sap si alguna volta va tornar a Alcoi i si ho va fer en silenci buscant amb la mirada la nostàlgia d’un futur professional que mai no va vindre.

A l’hora de fixar els records que es convertiran lentament en tradicions cal sospitar que a la Història també hi ha una cara obscura amb zones callades, que no criden mai, però que contribueixen igualment a conformar aquest temps que encara és un poc nostre.

Publicat 24/04/2014