La primera celebració del Dia de la Dona Treballadora va tenir lloc el 19 de març de 1911 a diversos països europeus, però va tardar molt (amb dos guerres mundials pel mig) perquè el 1972 l’Assemblea General de les Nacions Unides declarara el 1975 Any Internacional de la Dona i que el 1977 animara tots els Estats a declarar el Dia Internacional pels Drets de la Dona.
En l’origen d’aquesta commemoració s’han destacat, tradicionalment, diversos fets històrics: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857 o l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.
L’exposició que podrà veure’s en la sala d’exposicions de la Fundación Mutua Levante consisteix en una selecció de fotografies a partir de diversos fons històrics locals, gràcies a la qual es reflecteix gràficament l’evolució del paper de la dona en el món del treball al llarg de la història d’Alcoi. Les imatges es distribueixen en diferents àrees temàtiques on el visitant pot contemplar l’aportació femenina en els diversos àmbits de l’activitat econòmica i de la societat: professionals, comerços i mercats, indústria alimentària, tèxtil i paper, i oci.
Des dels inicis de la revolució industrial, quantitat de població femenina es va incorporar al treball assalariat, tot i que això no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques. Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.
Pel que fa a Alcoi, no podem entendre tampoc la seua revolució industrial sense valorar la importància que va tindre l’aportació femenina a un sistema basat en una gran quantitat de mà d’obra que treballava en llargues jornades laborals i amb salaris baixos per a fer rendible la producció en el marc d’unes indústries, especialment la del paper, amb una baixa mecanització. Les cícliques crisis industrials que patia Alcoi se superaven, bàsicament, mitjançant una sobreexplotació de la mà d’obra que feia jornades laborals esgotadores que oscil·laven entre les 12 i 18 hores al dia.
Així, al mes de febrer de 1912 començaren les protestes entre els treballadors alcoians per l’exagerada jornada laboral que havien de complir. Foren els treballadors del ram de la llana qui convocaren una multitudinària assemblea, a la qual assistiren prop de 800 obrers, que reclamaven una reducció de la seua jornada setmanal, que aleshores era de 63 hores setmanals. Entre aquests obrers, hi havia moltíssimes dones. Davant la resistència dels empresaris a reunir-se amb els representants obrers, s’acordà de no treballar el 2 de febrer. Després de la intervenció de l’alcalde, els empresaris acordaren presentar una oferta, encara que ridícula ja que suposava una reducció de mitja hora setmanal en les 63 hores que treballaven els obrers.
Per la seua banda, les obreres de les fàbriques de mistos protagonitzaren, l’any 1914, una de les imatges més insòlites de la història obrera d’Alcoi quan es manifestaren de forma nombrosa al llarg del carrer de Sant Nicolau. L’any següent, la jornada diària encara anava de sis del matí a sis de la vesprada, amb descansos enmig per a esmorzar i dinar, mentre el torn de nit ocupava les restants dotze hores. Els operaris i operàries no tenien establert cap període de vacances i els dies festius que podien descansar al llarg de l’any eren ben pocs. Solament amb la promulgació de la llei del Descans Dominical, efectuada el 3 de març de 1914, va quedar prohibit treballar en diumenge, excepte en casos excepcionals.
